Josep Vicent Boira: Els díscols diputats

Josep Vicent Boira: Els díscols diputats

 

En 1930, Enrique Jardiel Poncela va publicar una novel·la amb un títol que resumiria la sessió parlamentària del passat 26 de febrer en el Congrés dels Diputats. Si amb jocositat Jardiel es preguntava: “Però hubo alguna vez 11.000 vírgenes?”, avui ens hem de fer una pregunta semblant: “Però va haver-hi alguna vegada 97 diputats federalistes?”. I és que el gran tema del debat del dia 26 no són els tretze diputats del PSC que van votar a favor de la resolució de CiU, sinó els 96 que en van votar en contra! (més una abstenció). 97 parlamentaris socialistes que, hem de suposar, no s’han llegit una sola pàgina del manual del bon federalista. I, si ho han fet, no han assimilat res ni mica, ni tan sols per a replantejar-se una estructura territorial i política a Espanya mínimament diferent a la qual avui patim. Si em permeten, i amb tot el respecte, és a aquests 97 diputats als qui s’hauria de sancionar, almenys en nom del senyor Francesc Pi i Margall, que s’ha d’estar regirant en la seua tomba. Socialistes valencians, bascos, gallecs, andalusos, castellans… immunes d’entrada al debat i a la sol·licitud de diàleg territorial? Res que dir més que votar en contra? Res que aportar, ni una coma que matisar, ni una proposta que realitzar? Els explicaré una història en la qual vaig participar personalment que mostra com han canviat les coses. El 2005 i 2006, la Fundación Alternativas dugué d’excursió per Espanya (jo vaig arribar a estar a Toledo i a Sevilla, si no recorde malament) a una sèrie de persones per a difondre la nova bona de l’Espanya plural. Vaig conèixer algunes interessants persones (Suso de Toro, per exemple) i sobretot conserve les actes i conclusions d’aquells seminaris. Recorde Pere Portabella (president de la Fundación i moderador d’alguns dels debats) parlar de la importància de trencar el binomi Estat/nació com sinònims l’un de l’altre i recorde la seua aposta per la lectura possibilista (i molt voluntarista, és cert) de l’article 2 de la Constitució espanyola per a obrir una escletxa a la possibilitat que més d’una nació puga compartir un Estat amb igualtat de drets i deures, sense privilegis ni greuges comparatius.

Què se n’ha fet de tot allò? No dic ja de la idea d’una Espanya plural, oblidada per la tàctica socialista actual, sinó del destil·lat d’aquelles jornades, d’aquella llarga relació de noms, federalistes, molts d’ells. ¿Ningú en el PSOE es va llegir les actes de les jornades i dels seminaris que la Fundación Alternativas, tan diguem pròxima, oferia? ¿No es va fer arribar als diputats un extracte d’aquells debats? Doncs si es va fer, el resultat ha estat nul: un vot negatiu set anys després. Ni tan sols una matisació, un apunt, res d’un “no però si” (o un “si però no”). Ni una cabriola formal com la del referèndum de l’OTAN (“d’entrada, no”, després ja veurem, faltava per afegir). Conec, per exemple, Ximo Puig, secretari general dels socialistes valencians i diputat per Castelló en el Congrés dels Diputats des del 2011 i sé que és una persona sensible a la diferència, a la pluralitat territorial i plurinacional. I estic delerós de que explique amb calma i davant un cafè la seua posició referent a aquest tema, que ens faça arribar, tot seguit, l’aportació dels federalistes valencians, mallorquins, aragonesos, bascos o gallecs a l’operació de desencallar el debat territorial a Espanya, si és que n’hi ha. Perquè s’estarà d’acord o no amb l’escarida resolució de CiU, però el meló territorial cal obrir-lo. I el PSC, amb el seu gest, ha tingut la valentia de fer-ho. I uns altres no poden posar-se de perfil per a veure si l’embolat passa sense esguitar-los massa.

A principis de segle XX, mossèn Antoni Maria Alcover, mallorquí i patriarca de les lletres catalanes, va apuntar una possibilitat que els socialistes valencians i balears haurien de llegir amb atenció singular.

En un discurs pronunciat a la capital valenciana cap al 1918, va fer una crida a València i a Mallorca per a ser “amigables componedors” en el litigi entre “l’esperit dominant a Catalunya” i “l’esperit centralitzador dominant en l’organisme de l’Estat”. Demanava, en poques paraules, ser ròtula, frontissa, nexe entre les particulars maquinàries d’una Espanya robusta i d’una Catalunya sola. La tercera via fou definida per Tony Blair amb èxit relatiu. Però, si més no, ho va intentar. Cosa que no es pot dir de tots els socialdemòcrates espanyols.

Josep Vicent Boira, Assemblea.cat, La Vanguàrdia, 11/03/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login