Raimon Obiols: "No és un problema català. Aquí hi ha un problema espanyol"

Raimon Obiols: “No és un problema català. Aquí hi ha un problema espanyol”

Raimon Obiols és un dels grans noms del socialisme català dels últims 30 anys. Aquesta tarda presenta a Barcelona El mínim que es pot dir (RBA), unes memòries polítiques que ha procurat que siguin “entretingudes” de llegir.

 

Vivim un moment de crisis interconnectades. Quina diagnosi fa de la situació actual?

Més que una crisi és una transició cap a una nova època. La paraula crisi pot confondre’ns perquè podem imaginar que el futur serà igual que el passat, i això em sembla una percepció inexacta. La recessió potser remuntarà en un o dos anys, però sempre sobre la base d’una precarietat del creixement i d’una dificultat per combatre l’atur massiu de les noves generacions, que continuarà, malauradament.

I pel que fa a Catalunya?

Hi ha dos aspectes que ens afecten profundament. Un es dóna internacionalment i és la ruptura de l’equilibri entre capitalisme i democràcia. Durant dècades, sobretot a partir de la Segona Guerra Mundial, es va construir un pacte social i en certa mesura polític a través del qual la potència de l’economia capitalista i la política democràtica s’equilibraven mútuament. I això garantia a Europa un model social molt digne en general. Això s’ha trencat brutalment. Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, ara estem en una situació crítica, tot i que jo no hi dono únicament una connotació negativa, perquè de les crisis en poden sortir les solucions.

¿Creu que aquests dos aspectes van lligats?

Totalment. Sense la crisi, aquestes relacions no es plantejarien amb el caràcter dramàtic amb què ho fan avui. Potser et podries imaginar, en un context de bonança econòmica, una situació de malestar nacional difús, de replantejament, d’avenç en les llibertats de Catalunya. Però aquesta sensació d’haver arribat a un punt en què cal un canvi radical es plantejaria d’una altra manera.

¿Aquestes dues crisis els afecten de manera especial, als socialistes?

La socialdemocràcia va fer un gran paper en el marc dels estats quan era possible un ampli marge de maniobra en les majories governamentals en un país o en un altre. Però la globalització tot això ho ha anat limitant progressivament.

Què li sembla el paper del PSC en un moment de molta tensió entre el socialisme català i l’espanyol?

El socialisme català ha tingut una orientació favorable a la unitat civil i a la construcció nacional de Catalunya. I això ara està sotmès a tensió. Les discussions entre el socialisme català i espanyol, que tenen el rerefons de la crisi general, són també discussions en relació al tipus d’evolució que cal perseguir per resoldre el problema espanyol. Perquè no hi ha un problema català, hi ha un problema espanyol. La societat espanyola ha canviat molt en les últimes dècades, però, en canvi, en la percepció que Espanya és una realitat plurinacional no només no s’ha avançat, sinó que s’ha alliberat una mica de la inèrcia que significava el record del franquisme.

Espanya s’ha desacomplexat?

Exacte. Determinades afirmacions nacionalistes espanyoles havien quedat molt atenuades perquè s’assimilaven al llenguatge de la dictadura, i aquesta inèrcia ha anat desapareixent. Hi ha un procés de consciència nacional creixent a Catalunya i, alhora, una falta de reconeixement fora d’aquesta realitat, en un Estat mal girbat, que no ha assumit el que era. Això explica, en part, els nostres desencontres.

El gran punt de desacord és el dret a decidir.

Aquesta és la discussió.

¿Una de les dues parts haurà de renunciar a la seva posició?

És difícil, però alguna sortida tindrà tot això. Repeteixo, som, potser d’una manera quintaessenciada, el reflex d’una situació general.

¿És imaginable la ruptura entre el PSC i el PSOE?

La dreta ens ho ha dit molt durant més de 30 anys: heu de triar entre el papa i la mama, i per sort no hem caigut en aquest parany, perquè hauria estat una situació molt dolenta per a Catalunya. Hem d’anar veient en un futur com evolucionen les coses.

Què li va semblar que el seu partit votés diferent del PSOE al Congrés sobre aquesta qüestió?

Reflecteix la posició que es va defensar al Parlament. És una mostra de coherència. Em felicito d’aquest vot, era necessari. Quan hi ha en una societat, com la catalana, un percentatge molt superior a la majoria absoluta que vol ser consultat, s’ha de respondre a aquesta voluntat. Una altra cosa és preveure una situació, que no és fàcil, de cara a exercir aquest dret a decidir i sobretot de cara a la situació nova que es crea en funció del resultat, sigui el que sigui. El mínim que es pot dir és que no és fàcil construir un estat nació clàssic a l’Europa Occidental en l’actualitat.

Però és viable?

Al final tot és possible, per bé i per mal. És més interessant la conveniència pels ciutadans. A la UE aquest horitzó és complex, perquè trobar aliats en aquest terreny no és fàcil.

Segueix creient en el federalisme?

Crec fonamentalment en l’horitzó federal europeu i en els seus efectes sobre els estats nació que en són membres. La resposta adequada a la transició que viurem passa per la construcció de l’Europa social i política que només pot tenir una matriu de caràcter federal.

¿Ja compartiran aquests plantejament algunes veus jacobines del socialisme espanyol, com José Bono i Alfonso Guerra?

Són reaccions minoritàries, no crec que sigui l’estat d’esperit general del socialisme espanyol, però també és veritat que no tenen una resposta alternativa que ens satisfaci.

Com veu la salut del seu partit?

Al primer acte polític a què vaig anar, quan tenia 17 anys, ja es parlava reiteradament de la crisi de l’esquerra. Però el socialisme, com va dir Willy Brandt, té la capacitat de fer nous començaments. Sóc optimista en relació al futur de les nostres idees.

 

Joan Rusiñol entrevista a Raimon Obiols, Ara, 07/03/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login