Rocío Martínez-Sampere. Mas-Colell: o per què li diuen coratge si volen dir submissió

Rocío Martínez-Sampere. Mas-Colell: o per què li diuen coratge si volen dir submissió

 

En la primera compareixença parlamentària d’aquesta nova legislatura el conseller d’Economia va afirmar que no pensava fer els pressupostos amb un dèficit del 0,7% que és el que es va marcar al Consell de Política Fiscal i Financera. És impossible fer un pressupost amb tant poc dèficit i a més a més fem un acte de protesta per l’injust repartiment que fa el govern central dels objectius de dèficit, un cop “relaxats” per Brussel·les; aquests eren en substància els arguments emprats pel nostre conseller.

Ben cert, és un contrasentit econòmic que en moments de recessió i crisi sense precedents es segueixi una política d’austeritat malentesa que suposa una asfixia i fer entrar a l’economia catalana en un cercle viciós amb tremendes conseqüències socials. I a més, és injust que el govern central es “quedi” tot el marge extra, no només és deslleialtat institucional sinó que també és miopia absoluta ja que són les comunitats autònomes que efectuen les despeses més inelàstiques en temps de crisi: sanitat, educació, promoció econòmica o serveis socials.

Però com sempre, tot és una mica més complex. No fer un pressupost és inaudit, i tot que els temps que vivim ho són en general, no són trivials les conseqüències que tindrà per Catalunya no fer la llei que ordena i activa l’administració catalana per l’any corrent. I les conseqüències també cara enfora, per la nostra credibilitat. No em puc ni imaginar què hagués dit CiU si fos un govern d’esquerres el que no hagués fet un pressupost: d’acusar-nos de mals gestors a pronosticar l’hecatombe.

Però més enllà d’aquests costos que Mas-Colell no pot obviar com si res, hi ha un argument més de fons que em sembla essencial posar de relleu. El mateix conseller, fa dos anys, va fer el pressupost 2011 amb un dèficit de 2,66% quan el Consell de Política Fiscal i Financera el marcava d’1,3%. La pregunta rellevant doncs és per què si abans sí ara no? Per què si abans ens “saltàvem” el dèficit imposat per Madrid però el pressupost es feia, per què ara no?

La resposta fàcil és perquè abans el pacte CIU-PP donava un marge amb Rajoy que ara el pacte CIU-ERC no permet. Però intueixo que la resposta certa va una mica més enllà i es troba en la Llei d’estabilitat pressupostària que va aprovar el PP amb els vots de CIU. Una llei que no només imposava el dogmatisme del dèficit zero, sinó que suposava la intervenció de facto de l’autonomia financera de les comunitats. Amb el seu vot a aquella Llei, CiU ens deia no només que combreguen amb l’austeritat merkeliana, aznariana, draghiana sinó que a méses tancava les portes a fer com va fer el 2011 perquè ara sí Montoro ens té intervinguts dia a dia, mes a mes. Exclamar-se que ve el lleó quan un mateix li ha obert la gàbia és, com a mínim, un acte de cinisme que no ens podem permetre.

El grup socialista va presentar multitud d’iniciatives parlamentàries per desfer aquella llei, fins i tot la proposta d’interposar un recurs al TC. La resposta de CiU sempre igual: insistien que era una bona llei. Com deia el president Tarradellas, exigència, tota, autoexigència, també. El govern Mas no serà gens creïble si no desfà retòrica i formalment el seu suport a la Llei d’estabilitat: ni dogmatisme neoliberal ni menysteniment a la nostra autonomia financera. Ni es poden queixar de l’austericidi ni de la intervenció de les nostres finances havent donat suport a Madrid i havent fet una llei semblant a Catalunya. Sense aquest acte imprescindible de credibilitat, serà difícil parlar de coratge i massa fàcil acabar perdent autogovern, autoestima i oportunitats per cadascun dels ciutadans de Catalunya.

Rocío Martínez-Sampere, NacióDigital.cat, 04/03/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login