Rafael Pradas: L’autonomia municipal, en perill

 

Rafael Pradas: L’autonomia municipal, en perill

 

El primer projecte del Govern central de reforma de l’Administració local es va presentar l’estiu passat en plena tempesta del rescat bancari. El nou ha aparegut quan la corrupció -amb el cas Bárcenas i els inexplicats sobresous del PP en primer pla-, l’atur, les retallades i la desconfiança en el sistema arriben a nivells preocupants.

En aquest marc, el vernís populista intenta fer més digerible una nova peça del programa de recentralització, privatitzacions i desarmament -moral i real- dels adversaris polítics i de les organitzacions socials. Els grans missatges que arriben al públic són que el Govern fa passar per l’adreçador els ajuntaments que tant malgasten, que el 82% dels regidors no cobraran i disminuiran els que tenen dedicació exclusiva, es limitarà el sou dels alcaldes, hi haurà menys assessors, es concretaran competències, es controlaran els comptes¿ I s’estalviaran en dos anys 7.129 milions d’euros, xifra discutible i discutida. Per tant, ajuntaments, alcaldes i regidors es converteixen en bocs expiatoris a l’altar de la indignació, encara que l’Administració local només acumuli el 3,5% del deute públic davant el 12% de les comunitats i el 84,5% de l’Administració central.

Un ajuntament és genuïna expressió de la democràcia, l’administració més pròxima al ciutadà, proporciona serveis bàsics, permet la participació i canalitza nombroses inquietuds encara que no siguin de la seva estricta competència: preguntin a alcaldes i regidors si poden inhibir-se davant la crisi, l’atur, els desnonaments o el tancament de centres de salut. Segons el projecte, per cert, els municipis no podran actuar en serveis socials, educació, vivenda i sanitat.

A Catalunya, els ajuntaments han estat, i són, generadors de civisme i catalanisme integrador, autogovern i progrés. A l’Espanya de la posttransició van ser decisius, amb les autonomies, per democratitzar el país i estendre els serveis públics, el benestar i la igualtat d’oportunitats.

Hi ha 946 municipis catalans, dels quals més de 750 no arriben als 5.000 habitants i la majoria dels seus regidors no són una càrrega perquè no cobren. En qualsevol cas, la major part dels que treballen gratis -o posen diners de la seva butxaca- i dels que tenen dedicació plena o parcial són persones honestes, compromeses amb la comunitat, de tots els partits o independents. A Espanya més de la meitat dels alcaldes tampoc reben ni cinc. El divulgat estalvi en sous tot just significaria 73 milions a l’any, però amb les limitacions imposades pel Govern pot ser que la política local només sigui per a rics i jubilats.

És cert que hi va haver ajuntaments que van fer coses mal fetes durant els anys que vam ser rics: pavellons esportius, sales d’actes, piscines, grans celebracions¿ Però no més que les autonomies o l’Estat i que se sàpiga no tancarà cap aeroport o estació d’AVE ni se suprimiran els ministeris de Cultura o Sanitat, que han transferit les seves competències. Tampoc s’ha entonat ni un tímid mea culpa per la liberalització de sòl rústic que va significar, en l’etapa Aznar, la barra lliure del pelotazo immobiliari.

Si prospera el projecte el Ministeri d’Hisenda tindrà els seus virreis (interventors i secretaris) i podrà deixar sense competències els ajuntaments de menys de 20.000 habitants per cedir-les a les diputacions, en cas que no compleixin les regles d’un joc que neix amb les cartes marcades de l’austeritat. I això laminarà encara més l’autonomia local -recollida a la Constitució- i l’autoritat de les comunitats. Intervenció equival a pèrdua de capacitat política, qualitat democràtica i dimensió pública: és impossible que les diputacions puguin prestar els serveis municipals bàsics si no és mitjançant empreses privades. Sobre aquesta qüestió, el secretari d’Estat d’Administracions Públiques, Ramón Beteta, proposa crear «grans centrals de compra de serveis».

L’Administració local (com la central i autonòmica) s’ha de plantejar reformes per ser més eficient. Com concertar, reduir el nombre de municipis o estudiar la supressió de les diputacions. I sobretot necessita comptar amb els recursos adequats, i acabar amb el seu tradicional paper de ventafocs del sistema públic. És lògic pensar que un bon finançament hauria estalviat molts disgustos d’especulació i corrupció.

Catalunya té les seves competències sobre règim local definides a l’Estatut i les ha de defensar sense decaure. I Barcelona ha de salvaguardar la Carta Municipal. En els dos casos la defensa de l’autonomia municipal és la defensa de l’autonomia del país. I, a més a més, és necessari arribar a un gran acord sobre estalvi, eficiència i simplificació dels nivells administratius. Al Parlament.

Rafael Pradas, El Periódico, 04/03/3013

 

 

You must be logged in to post a comment Login