Joaquim Nadal: Picar ferro fred

Joaquim Nadal: Picar ferro fred

 

Vivim moments de total confusió i desconcert. El desprestigi de la política ha assolit uns nivells de generalització preocupants; finalment s’ha arribat al punt en què la part afecta i contamina el tot d’una manera indestriable. Es desballesta l’arquitectura institucional i la seva credibilitat, i en pateixen els valors bàsics de la democràcia i les llibertats. La corrupció implícita o explícita, real o fictícia, degrada la imatge del sistema polític i liquida tot el que semblava sòlid i conquerit amb dificultat amb les aportacions i les energies col·lectives de generacions compromeses amb la lluita pels drets col·lectius. És tot un sistema que entra en col·lapse i no s’intueixen alternatives des de dins ni des de fora del sistema. La crisi és primer econòmica, però després és moral i social i interdependent, amb caiguda dels valors i amb perversió dels principis bàsics d’una societat construïda equilibradament amb un ordenament de drets i deures. La conculcació sistemàtica dels drets convidaria, un dia i un altre, a l’incompliment reiterat dels deures, i el desprestigi institucional portaria a donar per liquidat un acord que ens va ajudar a sortir del franquisme i ara s’esmicola tot sol víctima de les seves febleses. En una situació així no hi valen lideratges individuals i messiànics, i menys serveixen aquelles solucions involutives que propugnen una restricció dels drets conquerits i una limitació de les llibertats bàsiques. Contra les temptacions totalitàries i falsament salvadores, l’únic antídot és més política i més democràcia. Però la teràpia només pot funcionar si prèviament s’han depurat, amputat, corregit totes les perversions acumulades que, amb poques dècades, han tergiversat el sentit últim dels pactes de la transició, potser per la seva mateixa insuficiència.

El fangar és social i políticament transversal i ho és també en sentit territorial. En un món global i interdependent, Catalunya no escapa d’un problema més general que és espanyol pel que fa al col·lapse institucional, i que és europeu pel que fa a les dificultats econòmiques compartides.

El moment àlgid del plet català arriba en el punt culminant de dificultats peremptòries que afectarien les necessitats més bàsiques de les persones i de les famílies, i en una espiral de descrèdit que es podria endur aquesta qüestió “catalana” en un remolí universal que no admetria distincions subtils entre una cosa i altra.

En aquest context em sembla important tornar a les arrels doctrinals del catalanisme i a repassar les contribucions articulades i fonamentades de més de dos segles, no pas per repenjar-nos en el passat que ens ha donat resultats ben irrisoris, sinó per no caure en els mateixos errors i aprofitar el sentit d’alguns dels encerts.

Ara ja fa més de vint-i-tres anys que el govern de la Generalitat va editar, en un sol volum, un conjunt de textos que van ser referència històrica del catalanisme polític. El llibre editat l’any 1990 pel Departament de Justícia s’inclou en la col·lecció de Textos Jurídics Catalans, porta un estudi introductori de José Antonio González Casanova i es titula Memorial de greuges de 1760. Projecte de constitució de l’estat català de 1883. Memorial de greuges de 1885. Missatge a la reina regent de 1888. Bases de Manresa de 1892.

És prou conegut que el motor del Memorial de 1760 pivota al voltant de la insatisfacció catalana amb la Nova Planta. El projecte de 1883, recordem-ho, és un intent, des del federalisme, de dibuixar una constitució d’un estat català dins de la federació espanyola. El Memorial de 1885 és, en realitat, un manifest proteccionista i de contingut polític davant l’intent lesiu per a Catalunya d’un acord d’Espanya amb la Gran Bretanya, i es titula, de fet, “Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya presentada a S.M. lo Rey”.

El professor González Casanova, escrivint el 1990, conclou que segurament els vells dilemes del catalanisme, entre federalisme i tradicionalisme, entre estat compost i drets històrics, entre sobirania de la nació natural i sobirania de la nació jurídica, entre catalanisme conservador i catalanisme federal, es podrien considerar superats a partir dels nous marcs constitucional i estatutari de 1978 i 1979 perquè “com s’ha dit amb raó, el temps de les sobiranies s’ha acabat i comença el més democràtic dels autogoverns solidaris”. Però, és clar, fracassat el marc constitucional en explosió recentralitzadora, fracassat el model estatutari per manca de solidaritat federal recíproca i per manca de generositat constitucional, potser ja no queda cap més remei que tornar al principi de l’argumentació del professor González Casanova: “Si una nació ‘sense història’ és aquella que en el segle passat encara mancava d’un estat per defensar-se com a cultura, com a llengua i com a societat políticament sobirana, això vol dir, al cap i a la fi, que la història, la capacitat d’acció i de decisió del grup nacional és inseparable de la producció autònoma de normes, de la creació del Dret. Fins que la nació no assoleixi els poders propis d’un estat no podrà crear o exercir el Dret públic que els institueix i els regula, però aquest assoliment no hauria estat possible, en la gran majoria dels casos, sense la defensa prèvia dels interessos morals i materials, culturals i econòmics, lingüístics i jurídics de la nació, la qual tot reivindicant-los, no deixa de fer història –la seva història– malgrat l’hegemonia d’altres”.

Si passat tant de temps, la tècnica dels ‘memorials’ i dels ‘greuges’ ens ha portat només fins aquí, i el sistema polític constituent i estatutari que ens n’havia de treure, no ho ha fet amb plenitud i ara ens enfonsa, ¿qui comença a redactar les noves bases, el nou sistema articulat, els fonaments jurídics d’un sistema de dret públic, que fonamenti la nació i ens atorgui poders d’estat? O ho fiarem tot a l’efervescència vaporosa que s’esbrava i es dilueix en el fangar de la crisi que ens tenalla?

Joaquim Nadal, El Punt/Avui, 23/02/2013

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login