Marina Geli: Diàleg i pacte Catalunya-Espanya, quimera o necessitat

 

Marina Geli: Diàleg i pacte Catalunya-Espanya, quimera o necessitat

 

Ens trobem immersos en una crisi institucional sense precedents que se suma a una crisi econòmica amb conseqüències socials de pobresa, de precarietat i d’emigració. En realitat, estem en una crisi de confiança en el model econòmic, en la política i en els partits, per no resoldre els verdaders problemes de la vida quotidiana, per la falta de transparència i per la sortida a la llum de casos de corrupció, de tràfic d’influències i de finançament irregular.

A Catalunya s’hi suma un plantejament majoritari -polític i social- entorn la celebració d’un referèndum per decidir la independència o la continuïtat amb Espanya.
Caldria acceptar que estem en una nova transició nacional però alhora econòmica, social, mediambiental i energètica, demogràfica i cultural.

Una part dels catalans i les catalanes veu com la llibertat de Catalunya, quimèrica o no, els fa somiar i fins i tot oblidar la duresa del present. No hi ha cap altra idea articulada d’esperança en cap altre àmbit que musiqui llibertat, encara que de moment és un sentiment o una voluntat més que un projecte solvent.

El president Mas, avui més debilitat pel resultat de les eleccions i pels afers interns de la coalició i de Convergència, no pot liderar només amb ERC un procés sòlid de base majoritària en tots els àmbits, nacional o socials. I Espanya, o més aviat el poder polític i mediàtic central, lluny d’interpretar les prioritats i oferir diàleg per repensar les relacions Catalunya-Espanya, espera que el xarampió passi i utilitza la maquinària d’Estat per ofegar el procés.

Hi ha possibilitat d’entesa entre Catalunya i Espanya? Hi ha qui diu que no, però jo considero que n’existeix una necessitat imperiosa a curt i mitjà termini.
D’entrada, cal acordar una flexibilització del compliment del dèficit que tindrà un impacte positiu de respir en els serveis públics, ja fràgils per les retallades dels darrers anys. L’Estat ha de reconèixer els incompliments en relació amb les inversions, la disposició addicional tercera de l’Estatut, el fons de competitivitat i de cohesió.

En segon lloc, s’ha de reobrir la negociació per revisar el model de finançament i d’inversions plurianuals, com disposa l’Estatut d’Autonomia vigent, ja que l’actual acaba enguany, tendint a l’Agència Tributària a Catalunya, per uns ja estructura d’Estat propi, per altres consorci federatiu. Cal liderar un nou pacte fiscal amb independència del futur de Catalunya que els catalans decideixin.

També cal donar a Barcelona un clar paper de cocapitalitat, com Nova York i Washington, i dotar Catalunya dels instruments que li permetin liderar l’Eurorregió Pirineus-Mediterrani i el corredor Mediterrani.

En últim terme, l’Estat ha d’acceptar que la majoria social de Catalunya vol celebrar un referèndum vinculant, com ha fet el Regne Unit amb Escòcia, liderat pels presidents Cameron i Salmon, o com va passar al Canadà i al Quebec amb l’acord entre separatistes i federalistes.
Penso que els únics que estaran legitimats a Espanya per presentar una proposta creïble i acceptable per a Catalunya, de tipus confederal, federal singular o estat associat, seran els que articulin el referèndum.

Si jo fos Espanya em posaria a treballar intensivament amb Catalunya per construir junts un model econòmic basat en la indústria, les exportacions i la internacionalització de les empreses i la venda de béns i serveis, inclòs el turisme, i paral·lelament habilitaria la legislació per consultar al poble de Catalunya i reformar la Constitució per fer una proposta federal singular per a Catalunya amb un paper rellevant dins d’Europa.

El constitucionalista Rubio Llorente ens aporta la solució jurídica al conflicte polític: una llei orgànica de referèndums i delegar la legitimitat a Catalunya.
El PSOE, juntament amb el PSC i l’esquerra catalana i espanyola, ha de tornar als postulats de la transició. Ara, en la segona transició, el PSOE ha de fer seus els postulats del pacte d’unitat entre el PSC, la Federació Catalana del PSOE i socialistes independents. Literalment, “el reconeixement del dret d’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol”.

Només hi ha alternativa acceptable a la independència si es condueix el pacte fiscal, el respecte a la llengua i a la cultura i el referèndum els propers anys. Pot semblar paradoxal però moltes persones valoren l’independentisme, fins i tot decretat unilateralment, per defecte i per reacció a qui nega la consulta com a mecanisme d’aprofundiment democràtic.

En aquests moments de crisi i de desconfiança institucional i política, han d’anar junts a la regeneració democràtica i la transició nacional i social.
Calen, doncs, lideratges compartits per una democràcia cívica que encari una agenda reformista i un canvi en l’exercici de la política, que permeti situar les prioritats en els temes de la vida quotidiana: treball, salut, educació, cultura, habitatge i pensions.

La regeneració democràtica requerirà canvis en les lleis bàsiques constituents, en les lleis electorals amb llistes obertes, en els partits, en la justícia, en la simplificació, en el rendiment de comptes i transparència de les administracions, però també caldrà construir una moral compartida. Acceptar la complexitat del moment actual és afirmar que estem en una segona transició que requereix seny, solvència i ambició per un canvi real.

Voldria creure que serà l’esquerra -política i ciutadana- internacional, europea, espanyola i catalana que liderarà la nova etapa, sinó la frustració, el desgovern i el mal govern regnaran amb risc de ruptures, de perillós revisionisme messiànic o populista.

Marina Geli, Diari de Girona, 16/02/2013

You must be logged in to post a comment Login