Jordi Font: Volien veure el mar

Jordi Font: Volien veure el mar

 

L’espès silenci de la por, a Bañuelos de Bureba (Burgos), es perllongaria fins bastant després de la transició democràtica. L’excavació de la fossa de La Pedraja, l’any 2010, permetria, finalment, completar amb certesa la biografia del mestre Antoni Benaiges i desbloquejar la memòria col·lectiva, amb la recuperació dels escassos vestigis esgrogueïts que perduraven, testimonis muts i eloqüents d’una passió i d’una obra pedagògica perduda en l’oceà del temps, d’un autèntic apostolat laic al servei de la llibertat humana.

Benaiges, el desaparegut mestre de Bañuelos, havia estat seguidor de les tècniques pedagògiques de Celestin Freinet. Aquest, els anys vint, s’havia mostrat contrari a l’escola tradicional, però també a l’“escola nova”, que arrossegava encara algunes velles maneres de fer. No hi ha coneixement sense experiència, deia. No es tracta d’aprendre pel mer raciocini, sinó per mitjà de l’experiència i de la seva petja inesborrable. I mitjançant uns instruments fonamentals: la impremta escolar, una revista impresa pels alumnes amb els seus escrits i gravats, la correspondència interescolar… Tot, al servei de la necessitat de l’infant d’expressar, de fixar, de comunicar les seves experiències. Sense cap llibre de text. Amb el respecte mutu i el treball cooperatiu entre mestre i alumnes, sempre a partir dels centres d’interès de l’alumne i de la recerca que se’n desprèn.

Freinet va tenir un especial predicament a Catalunya i a Espanya. Mestres seguidors seus van escampar-se per la pell de brau, com llavors endutes pel vent sobre la terra llaurada. Antoni Benaiges va anar a parar a Bañuelos de Bureba, un poble castellà pobre, amb una petita escola de disset alumnes. Entusiasta, va aixecar-hi la seva missió: una petita impremta, una revista impresa pels alumnes amb els seus escrits i gravats, la correspondència amb una escola de Vilafranca del Penedès… I un dia van parlar del mar. Mai no l’havien vist, el mar, aquells infants. Se’l van imaginar i ho van escriure i ho van imprimir a la seva revista, amb la seva petita impremta… Però volien veure el mar i Antoni Benaiges els va prometre que els hi duria. Acabat el curs, va complir: va retornar al poble per fer-se càrrec de l’expedició cap a la Mediterrània. Era l’estiu de 1936. Sobtadament, però, va desaparèixer. Havia esclatat la guerra i els revoltats arrasaven al seu pas… Havia fugit a les Amèriques, on tants altres mestres catalans i espanyols exiliats estendrien la bona nova de les tècniques Freinet? Ara ja sabem que no. Els seus ossos eren a la fossa de La Pedraja. Durant mig segle, s’hi havia interposat, a més, un silenci glaçat, que havia fet fonedissos els escrits i els gravats, les revistes impreses, les fotografies…

Ens en parla Francesc Escribano, després d’una vasta recerca, en un llibre esplèndid, acabat d’editar amb molt d’amor per l’audaç Núria Egido (Ventall), amb fotos de Sergi Bernal, amb el facsímil d’un treball sobre el mar imprès per aquells infants, amb una foto de mestre i alumnes com a punt de llibre. Angeleta Ferrer, ànima del famós Institut-Escola de la Generalitat –on també s’aprenia per mitjà de l’experiència, sense llibres de text, amb una impremta per publicar escrits i gravats sobre el que havien experimentat, en correspondència amb l’Instituto-Escuela de Madrid…– em va dir un dia, ja molt velleta, que l’escola “s’havia sindicalitzat massa”. No és que fos contrària a l’acció sindical, ni de bon tros. Volia dir que no podia concebre l’educació sense aquella dimensió d’apostolat laic, de missió creativa i despresa que havia tingut per a ella, per a Antoni Benaiges i per a tants altres mestres anònims.

 

Jordi Font, El Punt/Avui, 23/02/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login