Manuel Castells: El Papa i els llops

Manuel Castells: El Papa i els llops

 

La mala salut mai no ha estat motiu per a la renúncia d’un papa al papat. No ho va ser per a Gregori XII, l’últim que va renunciar, el 1415, perquè ho va fer per sortir de l’embolic del cisma d’Occident. Els papes moren amb el ceptre posat. El motiu el va dir el mateix Benet XVI al periodista Peter Seewald el maig del 2010: “Si el Papa arriba a reconèixer amb claredat que no pot ja amb l’encàrrec del seu ofici, té el dret i en certes circumstàncies també el deure de renunciar”. Quin encàrrec i quines circumstàncies requerien del fràgil Papa una força que ja no tenia? Cal remuntar-se a l’elecció de Joseph Ratzinger el 2005. Va ser catalogat com a Papa intel·lectual, brillant teòleg, defensor de la restauració dels valors espirituals, fins i tot dogmàtics i desfasats, que constituïen la identitat de l’Església. Però la seva principal funció, del 1981 al 2005, va ser presidir la Congregació per a la Doctrina de la Fe, anteriorment anomenada Inquisició, o sigui, el KGB del Vaticà. Ratzinger tenia tota la informació sobre la degeneració moral i la corrupció financera de la mil·lenària institució en què refugien les seves tribulacions o disfressen les seves malaurances 1.200 milions d’éssers.

Va decidir actuar, començant per la pederàstia, aquesta malaltia endèmica de l’Església catòlica. El seu objectiu immediat van ser els Legionaris de Crist, la poderosa congregació, emanada de l’oligarquia mexicana i protegida pels anteriors papes, en particular per Joan Pau II durant el seu llarg papat. Marcial Maciel, el legionari en cap, va poder a la fi ser exposat públicament com a abusador sexual de nens, començant pels seus propis fills, drogoaddicte i estafador financer. Va morir desterrat i la congregació va ser intervinguda per un delegat vaticà. Es va salvar de la dissolució amb la seva desvinculació explícita del seu fundador, fins i tot sabent que aquest havia creat un sistema que encara persistia. Va ser protegida pel cardenal Angelo Sodano, secretari d’Estat i mà dreta de Joan Pau II. Benet XVI va rellevar Sodano, però es va trobar sense aliats fiables en la cúria vaticana, constituïda majoritàriament per cardenals italians amb vincles històrics a la política, les finances i el món subterrani d’Itàlia. Una organització “devastada per senglars”, va dir el Papa.

Ratzinger sabia l’extensió de l’abús sexual a l’Església, en particular sobre menors, i era conscient de l’encobriment dels pederastes pels seus superiors eclesiàstics. Necessitava suports i per això havia de doblegar la trama enquistada en les altures del Vaticà. Va buscar aliats. El 2006, va nomenar secretari d’Estat el cardenal salesià Tarcisio Bertone, un planer salesià piemontès que no formava part de l’elit, coneixedor dels laberints vaticans. En realitat, la seva connexió profunda era amb el veritable secret del Vaticà, les finances de l’Església, xarxes financeres de fosca comptabilitat estructurades per l’Institut per a les Obres de la Religió, el banc vaticà, escenari de repetits escàndols, connectat en moments amb la lògia P4, amb un passat de suïcidi (o assassinat) del seu president i amb indicis de servir per a blanqueig de diner. Greu error. El seu home de confiança no encobria pederastes però era qui supervisava negocis poc clars, com els de les contractes d’obres.

Però el 2009 el cardenal Carlo Maria Viganò va ser nomenat secretari del Governatorato responsable de la intendència. El 27 de març del 2011, Viganò va escriure una carta al Papa denunciant les “corrupteles i privilegis” que va veure en assumir el seu càrrec. En una altra carta va afegir: “Al Vaticà treballen sempre les mateixes empreses a causa que no hi ha cap transparència en la gestió dels contractes de construcció i enginyeria”. Bertone va exigir la seva destitució i el Papa el va enviar de nunci a Washington el 2012, malgrat les seves protestes i advertències. Llavors una altra xarxa interna vaticana (anomenada els corbs per la premsa) va decidir passar a l’ofensiva “per protegir el Papa” i va obtenir del seu majordom, Paolo Gabriele, la filtració de la correspondència secreta del Papa. Va ser l’anomenat Vatileaks, a les cartes del qual es revelaven alguns dels detalls que he comentat. La policia va detenir Gabriele i l’informàtic que el va ajudar, Sciarpelleti, en el poder del qual van trobar la documentació secreta. Fins i tot contradient-se en la seva declaració, Sciarpelleti va declarar que les cartes les hi va donar monsenyor Polvani, que resulta ser nebot del cardenal Carlo Maria Viganò. Males llengües afirmen que en realitat els corbs van ser creats pel mateix Papa per airejar les conspiracions. Perquè entre d’altres es va trobar una carta del cardenal colombià Castrilla al Papa relatant-li que Paolo Romeo, arquebisbe de Palerm, havia dit a un interlocutor que el Papa moriria en els propers dotze mesos. El Papa va indultar el seu majordom, li va trobar casa i feina a canvi de silenci, i va nomenar una comissió de cardenals octogenaris (no papables) per investigar els fets, que va lliurar el seu informe el 17 de desembre. Només el Papa coneix el seu contingut.

Però la batalla decisiva va ser sobre el control del banc vaticà. El Papa havia nomenat un amic fiable, Ettore Gotti Tedeschi, membre de l’Opus i representant del Grup Santander, per acabar amb el blanqueig de capitals. Bertone i el seu home de mà, Marco Simeon, director de la ràdio i vinculat a la lògia P4, van aconseguir la destitució de Tedeschi i van buscar un candidat proper per substituir-lo. El Papa va frenar l’operació i va fer una jugada a Bertone. La seva última decisió abans de renunciar va ser nomenar un industrial alemany, baró Ernst von Freyberg, amb instruccions de netejar el banc. I no és l’última jugada de Ratzinger. Abans de dimitir va buscar un possible successor amb energia per seguir la tasca de regeneració que no va poder acabar. No se sap qui és la persona, perquè si se sabés la santa aliança dels poderosos arquebisbes italians Scola, Ravagi i Bagnasco el bloquejaria. Potser podria ser Luis Antonio Tagle, arquebisbe de Manila, de 56 anys, amb idees reformistes. Seria el llegat d’un Papa que, en paraules de L’Osservatore Romano, va ser “un Papa envoltat de llops”.

Manuel Castells, La Vanguàrdia, 23/02/2013

 

You must be logged in to post a comment Login