Antoni Puigverd: Tornar a Espriu

Antoni Puigverd: Tornar a Espriu

El món de Sinera és un dels més densos i singulars que s’han imaginat mai en català

 

No hi ha humus als deserts extrems, tampoc n’hi ha als cims pedregosos o als casquets polars. L’humus o terra vegetal és la capa superior del sòl creada i mantinguda per la descomposició de la matèria orgànica. L’humus és vital per a la vida natural, perquè reté l’aigua i els nutrients. Els clàssics són com l’humus per a la humanitat en general i per a la llengua en què van escriure en particular. No és per patriotisme que recorrem als clàssics, és per necessitat. Sense l’aigua i els nutrients dels clàssics, una llengua és un desert. Sortint una mica de l’obsessió presentista, que arriba a ser intoxicant, l’experiència directa dels clàssics ens reconforta i vitamina. Espriu, per exemple, que ja fa cent anys que va néixer. Dimecres vinent, amb un espectacle de Xavier Albertí al Palau, comencen els actes de celebració d’aquest centenari.

Durant aquest any tornarem a revisar els valors més típics de la seva poesia. Tornarà a ser moda en el nostre món periodístic donar per derruïts els ponts del diàleg. I sovint, els seus versos més cèlebres, de ressò èpic o bíblic, seran usats com a suport d’arguments polítics. “Ens mantindrem per sempre més, / al servei d’aquest poble”. Espriu es va fondre amb la societat del seu temps. A contracor, perquè tenia una vocació d’aïllament i de perfeccionisme. Volia ser poeta i es va deixar usar com si fos un profeta.

Seria sensacional, tanmateix, que no perdéssim l’oportunitat d’anar una mica més a fons. L’obra d’Espriu és colossal i molt diversa. Sobretot la prosa, que és la gran desconeguda: divertida, grotesca i lírica alhora, poblada de personatges i escenes costumistes. En la nostra vida personal, allò que és elevat i allò que fa riure es confonen; com es confonen també la tragèdia i la bellesa, la ridiculesa i la grandiositat. Això ho sabem tots per experiència personal. Però, si en la nostra vida, aquesta barreja es produeix de manera caòtica i desordenada, a les novel·les i pel·lícules s’ha de donar de manera metòdica, causal, calculada. A causa de la dificultat d’aquest càlcul artístic o per donar facilitats al públic, la majoria d’escriptors i cineastes prefereixen conrear només un registre: sigui còmic, líric o dramàtic. Només els creadors de gran talent aconsegueixen convocar la vida tal com és: caòtica i bella, contradictòria i lletja, estrident i delicada, estúpida i elevada. Espriu tenia el talent i la vocació dels grans. Va barrejar tots aquests registres. I encara que el clixé que d’ell ha perdurat ens remet a un poeta civil que dóna veu a una visió pacient, insubornable i dialogant de la catalanitat, el fet és que la seva obra té la potència creativa dels escriptors que, amb Proust al capdavant, reconstrueixen el món que han conegut amb una fidelitat tossuda i radical. El seu món és Sinera: Arenys, llegit al revés.

Espriu va construir la Sinera partint dels seus records d’infància a l’Arenys de Mar de fa un segle. Esperanceta Trinquis, Quim Federal, Teresa Vallalta i tants altres entranyables personatges d’Espriu són reconstruccions literàries de personatges i escenes captades pels ulls del nen que havia estat. Gràcies al miracle de la bona literatura, aquests personatges encara són vius. Encara passegen per aquell poble mariner. Encara viuen en cases burgeses, juguen a la platja o pels carrers, malparlen els uns dels altres, escolten amb avidesa històries bíbliques a la parròquia o s’expliquen narracions de viatges a ultramar, mentre sotgen l’alt cementiri dels xiprers.

L’Espriu que meravella és el prosista (teatre inclòs: Primera història d’Esther). Potser el model de prosa que va crear s’obre i es tanca en ell mateix. Potser és una anella molt especial, que no té continuïtat: però és una anella portentosa. Una combinació de registres única: la llengua espontània, el parlar dels gitanos i el bagatge del vell món catòlic (la lírica litúrgica, la pietat popular, les narracions d’història sagrada). Tots aquests registres, abraçats per la matriu fabriana, són manipulats literàriament ara amb efecte sarcàstic, ara líric, ara tràgic. Sovint ben barrejats. El resultat verbal de la barreja és imponent. No hi fa res que tendeixi a ser una mica massa bigarrat i abstracte, obsessivament precís, poc dúctil. No hi fa res que sigui un estil aspre i dur, difícil de mastegar. No hi fa res: és una operació superba. El món de Sinera és un dels més densos i singulars que s’han imaginat mai en català. La Sinera d’Espriu és tan plena de personatges alhora terrals i fantàstics com el Macondo de García Márquez o el Yoknapatawpha de Faulkner (tot i que uns i altres, per estil i intenció, no tinguin res a veure).

Espriu no desplega el seu món per seduir lectors. Tampoc no ho fa per rescatar Sinera de la mort. Ans al contrari: ho fa per constatar precisament el poder inapel·lable de la mort i el pas del temps.

Antoni Puigverd, La Vanguàrdia, 21/01/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login