Rafa Martín: Catalunya bé val una missa

Rafa Martín: Catalunya bé val una missa

 

El 25 de juliol de 1593, el que seria el rei Enric IV de França va dir la famosa frase “Paris bé val una missa”. El motiu era de tipus religiós, donat que ell professava la religió protestant i per a poder accedir al tron francès va tenir que abjurar i convertir-se al catolicisme.

Amb el pas dels anys l’esmentada frase a assolit el significat que per obtenir el que es desitja o es vol, qualsevol mena de renuncia, esforç, treball o sacrifici, val la pena. Dit d’una altra manera, que tot s’hi val per obtenir l’objectiu desitjat.

En l’actualitat torna a estar en total vigència. Els ciutadans de Catalunya podem dir, sense cap mena  de por a faltar a la veritat, que en els dos darrers anys el Govern de la Generalitat ens ha enganyat. En aquest temps hem sentit reiteradament la cançó: fem aquests ajustos perquè no tenim altre remei. Amb el pas dels mesos es demostra que això és mentida.

Fem un repàs de fets. Tota un conjunt de plantejaments i postulats del govern de CiU, del període 2010-2012, s’han anat en orris, en el moment que han volgut pactar amb ERC per a poder governar amb majoria. Aquí encaixa la frase “Catalunya bé val una missa”.

–          No hi havia altra possibilitat que suprimir l’impost de successions. Ara no hi ha cap problema en  recuperar-lo.

–          La creació d’un impost per als habitatges buits era quelcom impensable. Ara es crearà.

–          L’impost a les centrals nuclears i a les grans empreses emissores de CO2 era un somni. Ara pot arribar a ser una realitat.

–          Obligar a la banca a col·laborar, i fer-la canviar d’actituds en tots els temes relacionats amb la crisi, que en bona part ha generat, era una mena d’utopia. Ara com a mínim es debatrà i es treballarà per aconseguir-ho.

S’ha pogut constatar com molts objectius, que durant dos anys han mantingut a capa i espasa, ara en quinze dies s’han capgirat.

De la mateixa manera, que amb tots aquests canvis, ens diuen que poden recuperar mil milions d’euros, i que per tant, només restaran tres mil milions d’euros més, de retallades previstes, cal dir amb veu molt alta, que aquets tres mil milions no els tindríem que patir els ciutadans, havent-hi un frau fiscal reconegut a Catalunya de setze mil milions d’euros . Però és clar que és més fàcil collar als ciutadans que no ficar mà als propis i n’hi ha un bon llistat de casos. Només cal seguir una mica tots els mitjans de comunicació.

De tots aquests fets podem extreure dues grans conclusions. La primera es que per a mantenir el poder sembla que tot val. La segona es que el ciutadà, el votant, no importa, i si se l’ha d’enganyar, ignorar o defraudar, es fa. Després ja es construirà un argumentari que de forma raonada doni la volta als fets perquè sembli que tenen una justificació.

Com a més a més no hi ha oposició, doncs més fàcil. El partit que hauria d’encapçalar-la, el PSC, no se sap ben bé on està i què fa. Han passat quasi quatre-cents dies des de que es va escollir la nova executiva nacional, i per tant, als cent dies ja es podria haver fet una avaluació de la seva tasca. El problema es que predomina el tacticisme, ja no disposa de la iniciativa política, i com a conseqüència va a remolc del ritme que marquen els altres. Dona la sensació que no hi ha un criteri de partit amb un full de ruta propi, ferm, clar i concret, encara que això comportés una pèrdua de militants i de simpatitzants. L’executiva, en alguns casos, sembla que en lloc de sumar, divideix, i que potser faria falta que escoltés més a la ciutadania, als seus problemes, a les seves necessitats i a les seves demandes. Cal canviar la línia d’actuació per a poder recuperar la confiança perduda per part de l’electorat i poder fer oposició.

Rafa Martín, el Prat de Llobregat, 19/01/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login