Germà Bel: Desmitificant desmitificacions

Germà Bel: Desmitificant desmitificacions

Cal, ara sí, desmitificar un mite: el del declivi de Catalunya al segle XVII; el que estava en declivi era el centre peninsular

 

John Elliot és un gran i ponderat estudiós de l’Espanya del XVI i XVII, que ens recorda que Catalunya no era un paradís de la democràcia abans del 1714. Cert, “democràcia” com a concepte universal i operatiu és quelcom de finals del segle XIX, i molt posterior a la Península. Amb tot, més encara que entrevistes soltes, té interès llegir una obra cabdal d’Elliot: La revolta catalana. 1598-1640. Un estudi sobre la decadència d’Espanya, publicada en anglès el 1963, i en català el 1966, edició que cito.

L’obra ja desplega les claus al primer capítol, “Castella i Aragó”. Quin era l’entorn general que presidia la dinàmica política del període? John Elliot ens diu (pàgina 13): “El resultat lògic d’aquesta pressuposició que Castella representava ella sola la veritable Espanya era el desig instintiu d’hispanitzar, que en realitat significava castellanitzar, les altres províncies de la península i l’imperi, i això volia dir ni més ni menys que abolir les lleis i llibertats individuals, abolir també el marc contractual de llur govern, i la reducció consegüent d’aquelles províncies a l’estatut legal de Castella”. O sigui, abolir les lleis i les llibertats individuals, i el marc contractual del govern (pactisme, en Vicens Vives). Bo o dolent? Això.

I quina era la potestat tributària dels territoris de la Corona d’Aragó? Què passava quan el Rei volia nous ingressos? Altra vegada, que parli Elliot (p. 12): “Això només podia fer-se en Corts, que no es podien celebrar excepte que el monarca hi fos personalment present. Però les Corts dels Estats de la Corona d’Aragó, a diferència de les de Castella, eren difícils i personalistes. Els subsidis només podien votar-se després de l’adreçament dels greuges i, com que la llista dels greuges era sempre llarga, l’obtenció d’un subsidi de les Corts podia ser extremament costosa en termes de concessions polítiques i administratives”. Ara d’això s’en diu sobirania tributària. Antic o modern? Sobirania.

I quina era la situació econòmica al XVII, a l’inici del regnat de Felip III? “Els ministres castellans del Rei es trobaven obstaculitzats en llurs regiments de la monarquia per les lleis i llibertats de les altres províncies; i, al mateix temps, Castella estava inundada per una crisi econòmica de tal magnitud que tard o d’hora es veuria obligada a mirar vers les altres províncies en cerca d’alleujament fiscal” (p. 18).

Cal, ara sí, desmitificar un mite: el del declivi econòmic de Catalunya al segle XVII. El que estava en declivi era el centre peninsular. Per contrast, el producte per habitant va créixer al XVII a regions perifèriques com Andalusia, Múrcia, Catalunya i Galícia, com mostra l’article del 2007 a European Review of Economic History dels professors Álvarez-Nogal i Prado de la Escosura (de la Universitat Carlos III de Madrid). L’explicació del mite del declivi català al XVII és senzilla: la historiografia tradicional projectà el declivi de l’economia castellana al conjunt d’Espanya, i llavors projectà l’evolució del conjunt a Catalunya. Per cert, si voleu saber què va passar a la primera meitat del XVIII, després de la guerra de Successió, a Castella la Nova (que inclou Madrid) i Catalunya, llegiu l’article. Espectacular.

No crec que l’historicisme tingui un paper determinant en els debats actuals. Tanmateix, si es volen legitimar així les posicions, que sigui –si més no– una història ben llegida, i també com més actual millor. Si no, només s’aconsegueix mitificar la “desmitificació”.

Germà Bel, La Vanguàrdia, 15/01/2012

 

You must be logged in to post a comment Login