Antoni Dalmau: Dones que fan bugada

Antoni Dalmau: Dones que fan bugada

 

Una exposició que s’acaba de cloure al Museu del Prado ha tingut la virtualitat de fer-nos descobrir a molts l’obra d’un pintor paisatgista madrileny que no coneixíem: Martín Rico (1833-1908). Prou reconegut en el seu temps –sobretot als Estats Units–, va ser amic de Marià Fortuny i va estudiar i va pintar en múltiples indrets, però al final de la seva vida va acabar recalant a Venècia, ciutat que el tenia fascinat des de sempre i on va morir. Entre les diverses obres que s’han exposat d’aquest pioner de la pintura realista, de seguida ens ha saltat als ulls la presència a l’exposició d’un oli sobre llenç de 1864-1865, molt ambiciós, en el qual es veuen una quinzena de dones que renten roba a la Varenne, prop de la ciutat de París. L’obra respira placidesa i harmonia, a penes animada pel moviment d’uns núvols, pel brancatge dels arbres i pel feinejar de les bugaderes, que treballen d’esquena, arran mateix del riu. Dos quadres més, pintats el 1872 amb uns lleugers tocs impressionistes en el moviment de les aigües, ens mostren també unes dones que renten vora el riu, en aquest cas a Cloyes-sur-le-Loir, a la Turena.

La visió d’aquestes obres ens ha transportat a l’evocació d’alguns temes que són recurrents en la pintura realista europea del tombant del segle XIX. Com és prou sabut, en aquella època diversos moviments artístics van ocupar-se de les condicions de vida dels treballadors. Per a alguns d’aquests moviments, per exemple l’anomenat realisme social, la problemàtica de les classes treballadores va constituir un element central de la seva identificació. L’eclosió d’aquests corrents artístics no pot deslligar-se, com és natural, del que va ser una presa de consciència col·lectiva al voltant de la situació dels obrers en l’època de la industrialització. Les enormes diferències socials, els moviments migratoris del camp a les ciutats, la vida quotidiana en els habitatges obrers, l’embrutiment del treball, l’analfabetisme dominant, la manca d’higiene i de salubritat, els elevats índexs de mortalitat infantil, les escasses expectatives de vida, etc., apareixen per primer cop en la pintura del final del segle XIX com un objecte artístic de primera magnitud. I, com és lògic, aquest corrent és inseparable de l’eclosió de les diverses respostes ideològiques i organitzatives que el moviment obrer articula en aquesta època per donar resposta a l’explotació del capitalisme i al classisme dominant.

En aquest reflex tan evident de la vida quotidiana no hi podien mancar, com és natural i encara que d’una manera subsidiària, les dones que treballen. Hi apareixen sovint, tal com també era previsible, feinejant en tasques que, d’una manera més o menys explícita, s’associen al món domèstic i familiar que en aquella època es considerava propi i exclusiu de l’anomenat sexe dèbil: cosir, filar, fer pasturar el ramat, planxar, pentinar, fer puntes de coixí, etc. I hi ha una feina tanmateix singular i atribuïda tot sovint a les dones que és la d’espigolar als camps de blat després de la sega, amb pintures magnífiques dels francesos Jules Breton, Julien Dupré o Jean-François Millet, però d’aquest aspecte ja ens en vam ocupar fa temps en un article en aquestes mateixes pàgines. Ara ens crida l’atenció la feina de fer la bugada, universalment adjudicada a les dones de condició modesta.

En efecte: les bugaderes, acompanyades més d’un cop per algun dels seus plançons, apareixen moltes vegades en la pintura realista d’aquest temps. Les veiem, ja ho hem dit, a peu de riu i ajupides amb les mans a dintre l’aigua, però també traginant els grans cistells o el cossi curull de la roba, o en els safarejos públics. Diuen que el primer artista que va encetar aquest tema hauria estat Francisco de Goya, en un cèlebre tapís de lavanderas en què es veu una bugadera que vol espantar-ne una altra d’adormida acostant-li a la cara un xai que li lleparà la galta i la despertarà. El tema seria reprès més tard, almenys un parell de vegades, per Jean-François Millet amb les seves lavandières. Tanmateix, la pintura francesa –inclosa la mirada impressionista d’Edgar Degas en un quadre petit i enigmàtic o la de Camille Pissarro amb una dona que es remulla els peus a la riera– s’adheriria en aquesta temàtica amb autèntic entusiasme, a través d’altres pintors realistes com ara Jean-Eugène Buland, William Bouguereau o Honoré Daumier, passant pel francosuís Théophile Steinlen i fins als postimpressionistes com ara Paul Sérusier, que ens ha deixat almenys un parell de quadres de colors vivíssims que mostren les dones carregades amb els sacs a l’espatlla i de retorn cap a casa. Un americà trasplantat a París, Daniel R. Knight, s’especialitzaria precisament en quadres relatius a bugaderes. I més enllà de França, les dones que renten apareixen ja en l’obra de pintors de tot arreu, des del rus Abram Arkhipov fins al brasiler Eliseu Visconti o el colombià Andrés de Santamaría. També el nostre Joaquim Sunyer abordarà el tema, per bé que en un context ben poc corrent, amb una blanchisseuse parisenca que tragina feixugament el seu sac, amb el cos projectat cap endavant, en un adust paisatge urbà amb fum de xemeneies…

Així, doncs, dones i més dones de braços ferrenys i vestimenta arromangada, avesades a picar amb la pala, a fregar amb els raspalls d’espart i a carregar abans i després el farcell, sotmeses a la seva condició d’escarràs domèstic, entregades a un marc de socialització que els permet, com un tot inseparable, fer bugada i fer conversa. Dones intrèpides d’un altre temps, captades per l’ull màgic de tants i tants artistes que ens han deixat el fidel retrat d’un passat sense nostàlgia.

Anton Dalmau, El Punt/Avui, 14/02/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login