Antoni Puigverd: El caganer i els poetes pobres

Antoni Puigverd: El caganer i els poetes pobres

Entesa com una companya ardent i temible, la pobresa és la més antiga noblesa del món

 

Aquests dies, les esglésies de Roma conviden a visitar el pessebre. Cada una té el seu. Diuen que el de Santa Maria Maggiore és el presepio més antic. Però també la muntanyosa regió de l’Úmbria reclama l’honor fundacional: és la pàtria de Francesc d’Assís, que l’any 1223 va fer el primer pessebre. Els napolitans també reclamen un lloc preeminent: per això les seves figures són les més imitades i reconegudes. Catalunya potser no pot aportar una tradició tan lluïda, però la popularitat del pessebre hi és antiquíssima. I les figures naturalistes que va crear l’escultor Ramon Amadeu (1745-1821), refugiat a Olot durant la guerra del francès, són una meravella.

Ara bé: la gran aportació catalana al pessebrisme mundial és la figura del caganer: amb els glutis perfectament visibles i l’arrodonida ensaïmada que acredita la feina feta. Llegeixo que l’invent té uns 200 anys i que, originalment, tenia la simbòlica funció d’expressar el desig d’una bona collita. El caganer triomfa amb la màscara dels personatges de l’any i ocupa un paper estel·lar en el Nadal actual. És l’única icona dels vells temps que resisteix la pressió de les formes del Nadal anglosaxó que van aterrar entre nosaltres amb el cinema.

No sorprèn que el caganer sigui famós entre els nens. La seva extravagància el fa molt visible i divertit. Però no deixa de meravellar que, amb el pas dels anys, el caganer sigui l’únic personatge del pessebre que hagi reforçat el prestigi. En la seva pura indiferència fisiològica, el caganer és el contrapunt d’un Nadal que fa dos dies era de consum babilònic i ara és una pausa consoladora enmig d’una crisi que no cessa. Ni tan sols Nietzsche, el filòsof que va proclamar la mort de Déu, podia haver imaginat per a Jesús de Natzaret una ombra tan despectiva. I simptomàtica: caiguts tots els símbols del sagrat, resta només un humor visceral.

Un altre tòpic molt persistent, presenta el Nadal com la perversió consumista d’uns valors caritatius. És un tòpic que traspassa la vivència religiosa i adquireix dimensió cívica. Des de sempre, des Francesc d’Assís, per exemple, hi ha manifestacions d’aquest tòpic. Però un dels textos catalans més citats és d’un poeta anarquitzant, Joan Salvat-Papasseit. Escrit el 1921, descriu la vigília de Nadal. El poeta sent la gresca del carrer i pensa en el rostit de l’endemà. Tot menjant, ell i la família oblidaran els pobres. A l’hora de les postres, però, “Jesús ja serà nat” i “després de mirar-nos arrencarà a plorar”.

Molts anys després, aquest tòpic líric s’ha convertit en un clàssic xantatge publicitari. Un munt d’organitzacions solidàries el practiquen per fomentar la mala consciència dels consumidors occidentals, ahir compulsius, avui frenats per la crisi. Enmig dels àpats abundosos, dominats per la febre dels regals (que la crisi ha rebaixat), els ulls tristos d’un nen famèlic imploren la nostra solidaritat des del televisor. El pessebre d’avui és una família sense sostre. La desolació del nen de l’anunci té molta força i fomenta un ampli corrent de solidaritat que no esborra la contradicció d’unes festes tan moralistes com consumistes. Potser només Francesc d’Assís, l’inventor del pessebre, va resoldre del tot aquesta contradicció. Un dia es va encarar al seu pare, un ric comerciant, es va treure la roba de pijo medieval i se’n va anar nu, pel carrer, disposat no pas a compartir les seves robes de ric amb els pobres, sinó al contrari: disposat a demanar als pobres si volien compartir amb ell la pobresa.

Però la radical decisió de Francesc d’Assís només tempta els insensats o els visionaris. No pas els que voldrien compaginar equilibri moral i comoditat material. I, tanmateix, com si finalment Salvat-Papasseit no fos tan ingenu com sembla, des del seu anarquisme místic ens proposa un matís subtil. Parlant de com, tot menjant el gall de Nadal, ell i els seus s’oblidaran dels pobres, matisa: “I tan pobres com som!”. La clau ètica del Nadal potser és en aquest vers. Més que bones i contradictòries intencions, la tradició de Nadal proposa mirar-se al mirall. Qui es mira bé al mirall descobreix la pobresa pròpia. Descobreix que el diàleg amb els altres no es pot fer des de dalt. Des de dalt es fa caritat, paternalisme solidari. El mite de Nadal (que parla d’un Déu que es fa home pobre) ve a dir a la gent d’avui dia: la pobresa ens iguala. “Encara treballes i potser encara pots consumir, però el teu perfum i el teu cava no et fan menys fràgil que els sensesostre”. La pobresa ens iguala en el sentit que resumeix el poeta Rilke: “La pobresa és com una gran llum al fons del cor”.

Paradoxalment, però, aquest concepte de la pobresa ens torna a distingir. Entesa així, és una companya ardent i temible: la pobresa és la més antiga noblesa del món. És el poder i la llibertat dels que no necessiten res.

Antoni Puigverd, La Vanguàrdia, 24/12/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login