Dennis Overbye: Neixen menys estrelles

Dennis Overbye: Neixen menys estrelles

En mirar a la llum dels núvols de gas i pols en les galàxies en què s’estan formant estrelles, l’equip va ser capaç de determinar la velocitat a la qual les estrelles estan naixent. Creuen que la producció d’estrelles a l’Univers en el seu conjunt no ha deixat de disminuir durant els últims 11.000 milions d’anys. Si el descens que han mesurat els investigadors realment continua, durant el temps d’història que li pugui quedar al cosmos, duri el que duri, tan sols es formaran un 5% d’estrelles més.

 

Fa poc un grup d’astrònoms britànics i nord-americans van avisar que durant els últims 11.000 milions d’anys l’índex de natalitat estel·lar no ha parat de baixar vertiginosament a l’Univers.

En l’actualitat l’Univers produeix estrelles a un ritme que només representa una trentena part de la velocitat a què ho feia en els dies de glòria primigènia, quan les protogalàxies, tot gas i escuma, rebotaven d’una banda a l’altra, xocant i fusionant-se, i esclataven en noves estrelles resplendents i flamejants.

En un comunicat de premsa emès per la Royal Astronomical Society, l’astrònom David Sobral, de la Universitat de Leiden, afirmava: “Podríem dir que l’Univers està patint una llarga i greu crisi: el PIB còsmic representa ara només el 3% del que era en el moment de màxima producció estel·lar”. Sobral i els seus col·legues han publicat aquest article a la revista Monthly Notice, de la Royal Astronomical Society .

Han calculat que el material estel·lar que en l’actualitat es transforma en estrelles és aproximadament d’1 milió de tones per any i per any llum cúbic. El material estel·lar del Sol fa uns 22 bilions de bilions de tones. En el nou estudi, els científics van utilitzar el telescopi infraroig del Regne Unit (Ukirt), el telescopi VLT d’ESO i el telescopi Subaru.

En el fons, aquesta fatiga còsmica no és cap novetat. Altres estudis, com el que va dirigir fa uns anys Alan Heavens, de la Universitat d’Edimburg, han arribat a conclusions semblants. Però en aquesta nova recerca hi ha una dada que crida l’atenció: Sobral i els seus col·legues afirmen que, si la creació de noves estrelles segueix baixant a aquest ritme, voldrà dir que l’Univers ja ha fabricat el 95% de tota la massa estel·lar que arribarà a produir. El cosmos estarà dominat per estrelles cada vegada més velles.

No hi ha un motiu immediat per a l’alarma. Les estrelles viuen milions o milers de milions d’anys, depenent de la seva massa. Les més grosses es cremen ràpidament, però les petites, com ara les nanes vermelles, poden sobreviure ranquejant durant un bilió d’anys o més. Al Sol -un estel de mida mitjana i de mitjana edat- encara li queden 5.000 milions d’anys de vida.

L’edat d’or de la Via Làctia

D’altra banda, la nostra galàxia, la Via Làctia, sí que segueix incubant estrelles amb gran diligència, entre densos núvols de gas en llocs com ara la nebulosa de l’Àguila, en què hi ha els famosos Pilars de la Creació. Actualment vivim en l’edat d’or de la Via Làctia. Va néixer gairebé en el moment àlgid del baby boom estel·lar, fa uns 10.000 milions d’anys. La creació del Sol i el Sistema Solar, amb la seva embriagadora barreja d’elements adaptats per a la vida, es va allargar 4.500 milions d’anys. L’evolució va necessitar 3.800 milions d’anys més per fer-nos a nosaltres, els petits prínceps putatius del cosmos. ¿Aquest procés podria haver anat més de pressa per a algú altre i en un altre lloc? No ho sap ningú.

El model acceptat per a l’evolució de l’Univers suggereix que les estrelles van començar a formar-se fa aproximadament tres-cents milions d’anys, després del Big Bang. Moltes d’aquestes primeres estrelles es creu que eren autèntics monstres per als estàndards d’avui, i probablement eren centenars de vegades més massives que el nostre Sol. Aquestes autèntiques bèsties envellien molt ràpidament, esgotaven el seu combustible i van explotar com a supernoves durant un milió d’anys més o menys. Per contrast, les estrelles amb menys massa tenen vides molt més llargues i duren milers de milions d’anys.

Abans i ara la major part de la pols i el gas de les explosions estel·lars es recicla per formar noves generacions d’estrelles. Els científics creuen, per exemple, que el nostre Sol és un estel de tercera generació. Però, independentment de la seva massa i propietats, les estrelles són els ingredients principals de galàxies com la nostra Via Làctia.

En mirar a la llum dels núvols de gas i pols en les galàxies en què s’estan formant estrelles, l’equip va ser capaç de determinar la velocitat a la qual les estrelles estan naixent. Creuen que la producció d’estrelles a l’Univers en el seu conjunt no ha deixat de disminuir durant els últims 11.000 milions d’anys. Si el descens que han mesurat els investigadors realment continua, durant el temps d’història que li pugui quedar al cosmos, duri el que duri, tan sols es formaran un 5% d’estrelles més.

Futur incert

Ningú sap amb certesa per què ha baixat la producció estel·lar. Aquests últims anys s’han trobat proves que alguns dels habitants més violents del modern cosmos, com els forats negres gegants i les explosions de supernoves, poden generar uns vents molt potents que expulsen el gas de les galàxies i li impedeixen condensar-se en forma d’estrelles. S’ha descobert que un forat negre de la galàxia NGC 1275 escup ones de pressió, al so d’un si bemoll 27 octaves per sota del do central, i així impossibilita la formació d’estrelles a la major part de la constel·lació de Perseu. És a dir, en centenars de galàxies.

Alguns científics han estudiat de quina manera podria continuar la vida després de l’ocàs dels estels. Per exemple, s’ha mirat com tirar endavant gràcies a l’extracció d’energia dels forats negres. Però això va ser abans que els astrònoms descobrissin que l’energia fosca -que, pel que sembla, és una mena d’antigravetat còsmica- està accelerant l’expansió de l’Univers.

Si les coses segueixen així, el futur és molt negre. Amb el temps l’Univers s’expandirà tan de pressa que la major part de les altres galàxies desapareixeran de la vista per sempre. Fins i tot podria ser que a la llarga els àtoms acabessin fragmentant-se. De vegades sembla que l’Univers és com una capsa amb un botó. Prems el botó d’encesa i, 14.000 milions d’anys després, en surt una mà i el desconnecta.

Dennis Overbye, The New York Times, Ara, 20/12/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login