Joan Manuel del Pozo: Socialista, catalanista i europeista

Joan Manuel del Pozo: Socialista, catalanista i europeista

 

No és fàcil resumir en un article, i menys encara en el seu títol, l’extensa i intensa vida política d’en Lluís Maria de Puig. Però, encara corprès -després d’haver compartit activitat catorze anys, quatre legislatures al Congrés- per la notícia de la seva mort, l’intent de resumir el seu gran paper en la política, que abasta des de l’espai gironí fins a l’europeu, em porta a aquests tres àmbits.

L’ideològic: el seu compromís amb els ideals socialistes és antic i sostingut des de la Convergència Socialista de Catalunya de Reventós i Obiols; sempre actiu i en primeres línies de responsabilitat orgànica, amb molts anys com a primer secretari de la federació gironina i membre l’executiva i el consell nacional o al comitè de direcció del grup parlamentari socialista al Congrés i el Senat. Amb tot, la dimensió orgànica és necessària, però no suficient: allò que és imprescindible en un socialista és el seu compromís en la pràctica de desplegament de valors de justícia social i de llibertat des de la igualtat, que ell va practicar en tota la seva activitat legislativa, que va començar al Congrés a finals dels setanta com a ponent en les primeres lleis de caràcter social i sanitari, al costat del nostre company ministre de Sanitat, Ernest Lluch.

El nacional català: un vell cartell que reproduïa un dibuix del pare de Raimon Obiols era el fons d’un missatge que avui necessitem recuperar i que em consta que inspirava l’actitud íntima d’en Lluís Maria amb relació a la seva identitat catalana; el missatge deia: “Som socialistes i som catalanistes per les mateixes raons.” Indestriable unitat d’una identitat socialista enamorada de la llibertat i la igualtat que no podia sinó concretar-se també en la llibertat i la igualtat –de drets, d’autogovern– de Catalunya com a nació. La seva condició d’historiador, amb algunes especialitzacions com la guerra del Francès o un personatge de la fonda dimensió gironina i catalana com Carles Rahola, reforçava encara més la seva convicció política. També hi va contribuir en el seu moment la seva proximitat i cooperació, i la del seu germà Jaume, a un polític del relleu de Josep Tarradellas, amb el seu gran paper en la història recent com a pont entre la legitimitat de la Generalitat republicana i la reinstaurada de la transició. En Lluís Maria va poder realitzar un paper de primera importància per al nostre país: la defensa a Europa de la nostra llengua. I això ens situa en el tercer àmbit.

L’europeu: podem dir que ha mort el gironí i un dels catalans més actius, més reconeguts i respectats en l’espai complex, ric i difícil alhora, de la política europea. Quan tots dos vam arribar al Congrés com a diputats socialistes per Girona l’any 82 –però ell ja hi era des del 79–recordo que em va explicar amb gran il·lusió que el grup parlamentari el podia proposar com a membre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. La seva il·lusió, en efecte, va realitzar-se des d’aquell moment i va culminar-la amb la presidència d’aquesta assemblea durant dos dels darrers anys de la seva vida política activa. Però tan important com aquest fet institucional va ser la seva feina continuada sobre els més diversos temes europeus i de drets humans. Va aconseguir ser el ponent de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que és, com a text, però sobretot com a procés polític de molts anys i molt ben portat, un dels grans avenços europeus per a la llengua catalana, que ha facilitat i esperem que faciliti en el futur la millora del seu estatus en la Unió Europea. En aquest punt, gràcies a un treball polític de primer ordre reconegut arreu fins a rebre un doctorat honoris causa promogut per algunes llengües minoritàries de l’est d’Europa, va poder materialitzar i concretar alguns dels seus ideals: defensa de drets humans igualitaris, sentiment i conviccions catalanistes i promoció d’una Europa de pluralitats diverses, entre aquestes, la lingüística, més enllà de les llengües de dimensió estatalista que no necessiten cap defensa, sinó més aviat molta més sensibilitat i coneixement del que demostren els seus representants governamentals.

La mort, sempre hostil, ha arribat sobtadament, injustament prematura, a un home d’una gran vitalitat personal, una rica formació intel·lectual i un admirable compromís polític socialista, catalanista i europeista. No només el seu partit, sinó tota la societat catalana, a la qual servia ara com a president de la molt activa Fundació Ernest Lluch, hauria d’aprofitar el llegat extens i intens de la seva vida.

Joan Manuel del Pozo, El Punt/Avui, 14/12/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login