Francesc Vallverdú: Catalunya: Meditació perplexa

Francesc Vallverdú: Catalunya: Meditació perplexa

I

Des que vaig prendre consciència del fet nacional català, a la primeria de la meva joventut, les meves preferències polítiques per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya s’han inclinat per l’opció federalista o, en els moments més primfilats, confederalista. Per això avui —adoptant jo també el concepte que s’ha estès en els últims anys— em considero sense embuts sobiranista, perquè reclamo per a Catalunya la màxima sobirania respecte a Espanya i Europa, sense arribar necessàriament a la “independència” (= sobirania plena o absoluta). Coherent, doncs, amb les meves preferències polítiques no vaig participar en la multitudinària manifestació de l’Onze de Setembre passat a Barcelona. I no hi vaig participar, perquè me’n vaig sentir explícitament refusat. En efecte, els organitzadors de la manifestació, l’omnipresent Assemblea Nacional Catalana, me’n van excloure advertint que ells comptarien tots els assistents com a partidaris de la plena independència de Catalunya.

El cas és que jo vaig prendre la decisió de no participar en les manifestacions vespertines de l’Onze de Setembre ja fa més de trenta anys, tan bon punt van perdre el caràcter unitari i van esdevenir una plataforma ostensiblement independentista. No és estrany, doncs, que no em sentís tampoc motivat per participar en la manifestació d’enguany. I malgrat que ICV s’hi va adherir amb reclamacions específiques, sense provocar cap anatema dels organitzadors, no m’hi vaig sentir prou engrescat i em vaig estimar més de quedar-me a casa.

Val a dir que, seguint l’acte a través de la televisió, vaig constatar el següent: a) una participació multitudinària, espectacular, massiva (el càlcul d’un milió i mig d’assistents segons la guàrdia urbana i els mossos d’esquadra em sembla molt fiable); b) un mar de banderes estelades i un clam recurrent a favor de la independència; c) un comportament cívic de la multitud impressionant, modèlic, sense parió.

En conclusió, l’èxit de la manifestació —i aquí deixo al marge la cerimònia dels parlaments finals, merament litúrgica— fou de tal magnitud que no sembla pas exagerat parlar d’un abans i un després d’aquest esdeveniment en la reivindicació de les llibertats nacionals de Catalunya. De tota manera, això no vol dir que no subsisteixin i, fins i tot, no hagin augmentat, els elements contradictoris, que em deixen perplex.

II

Perplexitat política. Per no perdre’ns en detalls, em centraré en la Resolució del Parlament de Catalunya de 28 de setembre de 2012, aprovada per quasi dos terços dels seus diputats. La declaració, potser perquè es va fer a corre-cuita, no és un model de literatura parlamentària, però n’hi ha prou de retenir les proposicions principals:

(a) “El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l’enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema ‘Catalunya, nou Estat d’Europa’.” (Ja és curiós que els parlamentaris s’oblidessin de destacar un dels aspectes més rellevants de la manifestació: el seu civisme exemplar, com acabo de comentar.)

(b) “El Parlament de Catalunya constata que al llarg d’aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s’ha compromès a fons amb la transformació de l’Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d’autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació.”

(c) “És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, com a única via per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l’enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.”

(d) “El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern [a] fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.”

La força democràtica d’aquesta declaració està en el suport parlamentari: 84 diputats van votar-hi a favor; 21 en contra; i 25 es van abstenir. Les xifres són prou contundents. Ara: aquesta contundència només pot ser validada per les urnes, si el 25-N la participació electoral és alta i si els partits polítics sobiranistes (en tots els seus graus) s’imposen amb força dins l’arc parlamentari. De tota manera, causa perplexitat que la reivindicació a favor de l’autodeterminació del document —un dret inalienable— hagi esdevingut al llarg del debat polític posterior un sinònim d’independència, allà on aquesta era una de les opcions, però no pas l’única, per resoldre el conflicte nacional.

III

Perplexitat estadística. Per damunt o per davall del debat polític actual, hi ha unes dades recurrents: són les dades estadístiques que el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat ens va donar el mes de juny. La xifra més destacada és la corresponent a la pregunta “què faria si demà es fes un referèndum per la independència?”, a la qual un 51 % dels enquestats van respondre que votarien sí (certament, un salt endavant de partidaris del sí respecte a 2006 que eren només un 14 o 15 %). De tota manera, aquesta resposta contundent dels enquestats s’atenua si les preferències es concreten en les formes d’organització política. Quan el ciutadà ha d’indicar quina opció política prefereix en relació amb Espanya, els partidaris de la independència només són el 34 % (o el 36 % segons altres fonts), mentre que els partidaris de “un estat dins d’una Espanya federal” són el 30,6 % i els de mantenir la “Comunitat Autònoma” el 27 %. I d’aquests últims percentatges ja no se’n recorda ningú.

Aquesta duplicitat s’explica per la circumstància que el suport a la independència en una resposta dicotòmica (sí o no) és heterogeni, és a dir inclou partidaris “forts” i partidaris “febles” de la independència i per això és tan alt el percentatge del sí. Ara: ens podem preguntar si en comptes de respondre a una enquesta, el votant es trobés amb un referèndum de debò, ¿els partidaris “febles” continuarien estant a favor del sí?

IV

Perplexitat lingüística. En l’aspecte sociolingüístic el nostre país és molt variat i les dues llengües principals tenen xifres d’ús equiparables. Els nostres conciutadans que tenen el castellà com a llengua d’identificació són un 44 % o més. Un percentatge semblant és el dels qui tenen el castellà com a llengua habitual. (Podríem relacionar aquests percentatges amb uns altres: els catalans que es consideren només o sobretot espanyols arriben a un 7,5 % i aquells que se  senten tant espanyols com catalans són un 37,3 % —curiosament, si sumem els dos percentatges el resultat és 44,8 %, pràcticament la mateixa xifra.) Una altra característica que es pot destacar en aquests conciutadans és que solen estar molt poc interessats en les enquestes identitàries, cosa que fa que no hi estiguin ben representats. I, naturalment, en les eleccions autonòmiques donen gruix a l’abstenció, la gran incògnita del 25-N.

Com es comportarien aquests votants en un referèndum d’autodeterminació? El sociolingüista Albert Fabà, en un article publicat a L’Avenç (“Llengua i independència”) ha analitzat el comportament dels dos grans grups lingüístics: els catalanòfons (que consideren que la seva llengua és el català) i els castellanòfons (que consideren que la seva llengua és el castellà). Les respostes de cada grup a l’enquesta del CEO del mes de juny són les següents (en percentatges):

Catalanòfons: 71,3 sí; 8,8 no; 14,6 abstenció; 5,3 N/S, N/C.

Castellanòfons: 23,9 sí; 37,7 no; 30 abstenció; 8,4 N/S, N/C.

Certament, aquestes dades són massa polaritzades per poder donar un valor tan absolut com el que s’atribueix al famós 51 % de favorables al sí. En qualsevol cas, la magnitud dels favorables al no i a l’abstenció en el grup dels castellanòfons ¿no és un indici de fractura que pot posar en perill la cohesió social?

V

La perplexitat dels antecedents. Aquests dies tothom es refereix als referèndums del Quebec i d’Escòcia. Es tracta de dos casos que demostren, d’entrada, que la democràcia és més avançada i vigorosa al Canadà i al Regne Unit que no pas al Regne d’Espanya. Car argumentar, com fan tants polítics espanyols, que la “democràcia espanyola” no pot acceptar una actuació com la d’aquests països, repugna al dret i a la raó. De tota manera, sense entrar en aquesta qüestió de principi, val a dir que la trajectòria d’aquestes dues reivindicacions d’independència també és interessant per enriquir  la nostra reflexió.

Vegem el Quebec. Com és sabut, el Partit Quebequès, partidari de la independència, va perdre els dos referèndums convocats fa alguns anys i actualment, que acaba de guanyar les eleccions de la “província” —com en diuen ells—, no té previst de plantejar una nova consulta, si no canvien les circumstàncies. De fet, en les negociacions amb el Canadà, el Quebec ha incrementat la seva sobirania i això fa que la independència ja no sigui un objectiu prioritari.

Quant a Escòcia, el Partit Nacional Escocès (SNP) té la majoria absoluta al Parlament i ha aconseguit un notable triomf polític acordant amb Londres la celebració d’un referèndum a l’any 2014. Però en aquest any i mig que els queda, l’SNP haurà de treballar de valent a favor del sí per superar el poc interès que té el poble escocès per la independència (no arriba al 30 % de partidaris). Fins ara, els escocesos han votat l’SNP perquè desitgen un govern autonòmic potent, però no estan realment interessats en la independència. Per això, Alex Salmond, el primer ministre escocès i líder independentista, pretenia fer un referèndum —rebutjat pel govern de Londres— amb tres opcions (independència; més autogovern; autonomia com ara), confiant en el triomf de la segona opció.

En conclusió, no em sembla cap disbarat emmirallar-nos en el Quebec o en Escòcia, però hem de ser seriosos i reconèixer que els pobles respectius s’han decantat per una opció federal/confederal potent. Per tant, penso que a Catalunya una cursa enderiada cap a la independència, sense calibrar les enormes dificultats que comporta, podria desembocar en una gran frustració. ¿No és arriscat fomentar falses il·lusions, fent el buit a les altres opcions?

VI

La perplexitat democràtica. Al capdavall, el debat identitari ha deixat en segon pla uns problemes socials i polítics gravíssims, que són a la base de la crisi arreu d’Europa. Ho han argumentat molt bé, en el recent manifest “Més enllà del 25-N”, un grup de personalitats progressistes catalanes:

“A casa nostra, aquest escenari travessa les dues grans qüestions que han marcat històricament l’agenda política del país: la social i la nacional. Les mobilitzacions recents han fet palesa la injustícia de la gestió neoliberal de la crisi i han servit, alhora, per constatar l’existència d’un clam majoritari a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Sabem, però, que per revertir l’actual situació no n’hi ha prou d’aconseguir resultats electorals més a l’esquerra o més compromesos amb el dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. El que necessitem és redefinir de manera profunda un marc econòmic, social i cultural que no ha sabut respondre als principals desafiaments del nostre temps. El que està en crisi és el sistema, i el que cal és l’articulació de propostes amb l’ambició de superar-lo en el seu conjunt.”

I conclouen:

“Si alguna cosa hem après del 15-M, de les lluites que l’han nodrit i de l’escenari que va esclatar després de la manifestació de l’11-S, és que no tindrem democràcia real sense una força plural capaç de donar-hi sentit. Aquesta força no ha de buscar en si mateixa les respostes. Més aviat ha de ser capaç de convocar tot el teixit social compromès del país i d’impulsar processos constituents que cerquin complicitats amb altres iniciatives democràtiques d’Europa i de la resta de l’Estat. Més enllà del 25-N, cal obrir un espai que ens permeti teixir noves respostes, entre tots i totes, i començar de nou.”

Precisament perquè estic convençut que aquests arguments apunten de ple a les causes profundes de la crisi actual, em preocupa que en el debat públic electoral les reivindicacions nacionals, per més apressants que siguin, es prioritzin fins al punt d’emmascarar les gangrenes que estan minant la nostra societat. En aquest context ¿enteneu que hi hagi gent que no participi d’aquesta il·lusió col·lectiva que sembla entusiasmar tants compatriotes nostres?

Francesc Vallverdú, 01/11/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login