Antoni Puigverd: Un país tan viu com esqueixat

Antoni Puigverd: Un país tan viu com esqueixat

 

Catalunya és una societat molt viva, discutidora i deliberativa (cosa que no evita que tingui dintre seu un nucli important de ciutadans passius: absents, més que absentistes). Des que Pujol es va jubilar i des que al PSC se li va espatllar el gran paraigua del proteccionisme social, aquesta societat en constant discussió sobre què és, com ha de ser i on vol anar, no ha oferit cap nou lideratge ni cap estructura capaç d’articular els múltiples fragments socials i culturals. Mas es va proposar com a líder al vell estil. Ha fracassat. La societat catalana és massa complexa.

La crisi ha castigat CiU. No s’hi comptava, perquè l’onada catalanista eclipsava el malestar social. Un malestar que ha erosionat molt la personalitat (liberal, a més de nacionalista) de qui demanava mans lliures per portar el país a un port nou. Catalunya acaba de dir que no té gaire confiança en Artur Mas, el qual surt d’aquesta prova amb l’espasa gairebé tocant-li el cor. Al caire del precipici.

El rumb de Catalunya, el que sigui, ja no depèn d’ell, sinó de l’aliat que triï (o que pugui triar). El malestar social ha pesat molt, en aquestes eleccions, com totes les que es fan a Europa. I la caiguda lenta del PSC, així com el sostre que troba Iniciativa a créixer, el deixen en mans de sectors polítics nous. Una radical fraternitat social truca a la porta de la política catalana. Idealista i filantròpica, que entronca amb el primer anarquisme.

La manifestació de l’Onze de Setembre ja va deixar clar que el catalanisme camina sol, té pressa i no té miraments. Esquerra ha sortit molt renovat del pou del tripartit. Ha recuperat la clau perduda. Però la via cap a la independència que exigiran els republicans (partit contrari a l’austeritat imposada pel directori europeu) situa CiU davant d’un trencaclosques. O decideix abraçar-se a la formació d’Oriol Junqueras tot deixant-se anar per un tobogan que no se sap on porta, o busca una difícil aliança amb el PSC, el qual, malgrat haver obtingut un resultat depriment, està en condicions de fer més política que mai (si els dirigents socialistes sabessin jugar bé les seves cartes). L’ascens fenomenal de Ciutadans, sumat al bon resultat del PP, demostra que teníem raó els que definíem el PSC històric com un airbag.

Ara el coixí és tan prim que el xoc de trens a l’interior de Catalunya entre espanyols i catalans comença a ser versemblant. Més possible avui que ahir, i menys que demà. A un extrem hi ha Ciutadans i els populars; a l’altre extrem, Esquerra i la CUP. Deixats anar, aquests dos pols tendirien a un antagonisme fratricida. ¿Tindran energia CiU i PSC, les forces del mig, ara esgotades i ferides, per refer l’espai de la mutualitat, l’entesa i la convivència?

Antoni Puigverd, La Vanguàrdia, 26/11/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login