Jordi Font: Felipe, sisplau …

Jordi Font: Felipe, sisplau, …

 

Felipe Gonzálezté el do de la paraula i, generalment, diu coses intel·ligents i convincents. Altres vegades, en canvi, sembla que estigui usant les seves arts comunicatives amb la intenció de fer passar bou per bèstia grossa. Aquest darrer ha estat l’efecte que han produït les seves recents i reiterades declaracions sobre Catalunya. Ha vingut a dir: “Si voleu decidir, jo també vull votar, perquè afecta la meva identitat, que és la d’una Espanya que inclou Catalunya.” Felipe ens estima fins al punt de fer-nos part de la seva pròpia identitat, cosa lloable i no gens freqüent, però es deixa veure un estrident llautó, ja que resulta “un argument” per qüestionar el dret de Catalunya a decidir. És, en realitat, l’atrinxerament en la “legalitat vigent”, és a dir, en l’immobilisme polític. La mateixa “legalitat vigent” que el Tribunal Constitucional va ignorar en els procediments i en les interpretacions de la seva sentència, esperonada públicament pel PP i encaixada sense escarafalls pel PSOE i pel propi Felipe, que en aquella ocasió va optar per treure-hi ferro. Sisplau…

El dret a decidir és, ni més ni menys, allò que resulta de la liquidació del pacte constitucional de 1978 per la famosa sentència. Catalunya va acudir a la negociació constitucional amb el dret a decidir sota el braç (Assemblea de Catalunya). I, en unes condicions no pas òptimes, sinó amenaçadores (soroll de sabres), va aconseguir rubricar un pacte constitucional molt mesurat que comportava importants potencialitats de futur. Passats els anys, no ha estat pas Catalunya, sinó l’esmentada sentència la que ha passat full. I no ha passat full cap endavant, sinó que l’ha passat cap endarrere. És per això que, avui, el llibre està obert, vulgues que no, per la pàgina del dret a decidir.

Per cert, no van ser només Catalunya i Euskadi les que van acudir a la negociació proveïdes amb el dret a decidir. També va fer-ho l’esquerra espanyola i, en concret, el PSOE, encapçalat per Felipe González. Deien les seves resolucions congressuals des de 1974: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats (…) parteix indefectiblement del ple reconeixement del dret d’autodeterminació (…). L’exercici d’aquest dret s’emmarca, per al PSOE, dins (…) del procés històric de la classe treballadora en lluita per la seva completa emancipació. (…)”. Costa de reconèixer aquella silueta airosa entre els greixos i sacsons d’ara.

Francisco Rubio Llorente, catedràtic de dret constitucional i antic president del Consell d’Estat, no gens aficionat al sostenella y no enmendalla, ha dictaminat una via legal per convocar els catalans en referèndum: bastaria una llei orgànica, aprovada per ampla majoria a les Corts Generals. No sembla, però, que el nacionalisme espanyol es disposi a donar treva ni que, en conseqüència, corri cap risc de resultar ferida la identitat inclusiva de Felipe González.

Succeeix, però, que la immensa majoria dels catalans –a favor o en contra de la independència, nascuts a Catalunya o a Andalusia, més catalans que espanyols o viceversa– es consideren amb dret a decidir com a catalans. Recordo els Estopa, en una entrevista televisada on no se’ls veia gens independentistes, però on afirmaven el dret a decidir com si es tractés del dret a respirar. És una obvietat democràtica i una voluntat col·lectiva que no admet pal·liatius. La comparativa mundial és també concloent. D’una manera o altra, arribarà. La qüestió és si Espanya, entretant, s’haurà repensat prou a si mateixa per ser una opció vàlida per als catalans o bé ens haurà fet a tots independentistes.

Jordi Font, El Punt/Avui, 22/12/2012

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login