Justícia i Pau: Pel dret a decidir i pels drets socials

Justícia i Pau: Pel reconeixement del dret a decidir i pel respecte dels drets social

Com és el nostre costum en cada convocatòria electoral, les comissions i associacions de Justícia i Pau de Catalunya, des de la nostra vocació com a entitats cristianes de servir al bé comú del nostre país, volem donar a conèixer el nostre punt de vista sobre la situació política i social (1):

1. En primer lloc, expressem el nostre desig que la campanya electoral es basi en el respecte entre les diferents ofertes polítiques i sigui una nova oportunitat per promoure un debat clarificador que ajudi a la ciutadania a exercir amb responsabilitat el dret de sufragi i participar més activament en els afers comuns. Tots els projectes polítics són legítims i tenen el mateix dret a expressar-se, mentre respectin la dignitat de la persona i els drets humans i cerquin sincerament el bé comú.

2. Constatem que aquestes eleccions tenen unes característiques especials. D’una banda, tenen lloc en un moment de gran crispació social davant la gravetat i persistència de la crisi econòmica i amb una alta contestació social, expressada en diverses vagues generals, a les discutibles mesures i polítiques desenvolupades per fer-hi front pels diferents governs (rescats financers, reforma laboral, polítiques d’austeritat.. etc.). Però, a més a més, aquestes eleccions es convoquen dos anys abans del termini, en un clima d’opinió influït per l’extraordinària manifestació del dia 11 de setembre a Barcelona, en la qual al voltant d’un milió i mig de persones van reclamar un Estat propi per Catalunya. En aquest sentit, el Parlament de Catalunya, en la seva última sessió, va demanar, per àmplia majoria, que en la propera legislatura es convoqui una consulta per a l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català.

3. Constatem també que en els darrers anys s’ha anat generant en l’opinió pública del nostre país un desig majoritari i creixent de dotar a Catalunya d’un major nivell d’autonomia política i de reconeixement dels seus drets i la seva identitat nacional, desig que mostren diferents enquestes sociològiques. Aquesta aspiració s’ha concretat en l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia (2006), en el moviment social de les consultes ciutadanes sobre el dret a decidir, on varen participar centenars de milers de persones (2009-2010) o en la proposta del Parlament de Catalunya d’obtenir un nou sistema de finançament (juliol 2010). Per contra, s’ha generat un profund sentiment de frustració, en una part notable de la població, expressat en la excepcional manifestació del passat l’11 de setembre, davant la resposta negativa de l’Estat espanyol a aquestes aspiracions (2), així com per la percepció que Catalunya rep de forma persistent un tracte inadequat, deslleial i no equitatiu (3) i que no es reconeguda plenament la seva identitat nacional.

4. En aquesta situació, creiem necessari reafirmar, com hem fet en altres ocasions, que Catalunya “és una realitat nacional, afaiçonada amb mil anys d’història, amb la seva llengua i cultura, que té plena consciència de la seva història i personalitat pròpia” (4). La seva condició de nació és un sentiment i un fet acceptat per una immensa majoria de la població i així ho ha afirmat en repetides ocasions el Parlament de Catalunya amb àmplies majories. És per això que Catalunya gaudeix dels drets que corresponen als pobles i nacions, en particular el dret a la seva lliure determinació, reconegut pels tractats internacionals de Drets Humans (5). En aquest sentit, l’existència de Catalunya com a nació i els seus drets són anteriors a la formació de l’Estat i nomderiven de la Constitució de 1978, sinó que aquesta els ha de reconèixer i respectar (6).

5. Per tot això, volem fer una crida als responsables de les institucions i dels partits polítics de Catalunya i de la resta de l’Estat per tal que, un cop celebrades les eleccions, assumeixin la responsabilitat de donar una resposta adequada a les aspiracions que emanin de la voluntat del nou parlament. Al nostre parer això voldrà dir, si escau, iniciar una negociació política i institucional profunda i serena, per tal de trobar i aplicar els mecanismes jurídicopolítics que permetin, en un termini raonable, que es puguin expressar de forma inequívoca, democràtica i pacífica, les aspiracions d’autogovern del poble de Catalunya i que aquesta voluntat popular sigui respectada i es tradueixi en un nou estatus polític i un nou marc de relacions amb l’Estat espanyol, basat en la justícia, el respecte mutu, la cooperació i la solidaritat.

6. Som conscients que es tracta d’un procés políticament complex, amb moltes incerteses i perills, però també generador de moltes il·lusions, esperances i oportunitats. En aquest escenari, tothom és cridat a actuar pensant sempre en el bé comú. Però les persones més influents i els dirigents polítics, econòmics, socials, cívics i religiosos, a Catalunya, Espanya i Europa, són especialment responsables de garantir que aquest procés es desenvolupi sense generar fractures socials i amb respecte dels drets humans de les persones i dels pobles, de la majoria i de les minories, i preservant la convivència, la veritat, la justícia i la pau.

7. D’altra banda, volem destacar la necessitat que el debat sobre el dret a l’autodeterminació no ha de portar de cap manera a desatendre els greus problemes socials que pateix el nostre país en l’actual context de crisi, i sobre els quals les diferents candidatures s’haurien de pronunciar. Vivim una situació social d’emergència: greus xifres d’atur, contínua destrucció de llocs de treball, precarietat laboral, desnonaments de milers de famílies, malnutrició infantil i dramàtic creixement dels índexs de pobresa i exclusió. Alhora, les polítiques de contenció del dèficit pressupostari, no solament no han aconseguit el seu objectiu, sinó que han contribuït a la recessió econòmica i han generat un preocupant deteriorament de l’ensenyament i la sanitat públiques i de moltes altres polítiques socials, mentre que les dificultats financeres de la Generalitat han provocat greus retards en el pagaments a institucions i entitats socials, causant importants perjudicis.

8. En aquests sentit, fem una crida al futur Parlament i govern de Catalunya per tal que es desenvolupin urgentment les polítiques necessàries per avançar cap a la superació de la crisi amb un desenvolupament humà, sostenible i equitatiu, la creació d’ocupació suficient pel conjunt de la població activa -estudiant mesures per al repartiment del treball-, el manteniment de l’Estat del benestar, la fi de la reducció de la despesa pública en els serveis públics essencials, tot recuperant la qualitat perduda en l’escola i la sanitat, la integració social dels col·lectius de nouvinguts, l’adequada atenció a les persones més vulnerables en les seves diverses situacions, la reducció de la pobresa, la garantia d’una renda mínima de ciutadania, l’accés a un habitatge digne, un major suport a les entitats d’acció social, la protecció dels drets humans, la promoció de la pau i el desarmament, i el manteniment d’una política pública solidària i potent de cooperació internacional amb els països més empobrits.

9. Finalment, un cop més fem una crida a fer un esforç col·lectiu per avançar cap a una regeneració democràtica que, superant el poder excessiu dels partits polítics, ens permetin avançar cap una democràcia de més qualitat i més participativa. Hi ha experiències recents que han expressat novament aquesta necessitat i han obert nous camins, com ara el moviment dels indignats o el moviment adreçat trobar solució a la problemàtica dels desnonaments.

1 Veieu aquí la Nota que vam publicar amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 2010 http://www.justiciaipau.org/comunicats.ca.shtml?x=10733.

2 En particular, la Sentencia del Tribunal Constitucional de 2010 sobre el nou Estatut d’Autonomia, que va anular o interpretar restrictivament nombrosos articles, amb les seves conseqüències judicials posteriors, com ara la invalidació per part del Tribunal Suprem del vigent sistema de “immersió lingüística” a l’escola. També amb la negativa del Govern estatal a negociar un nou sistema de finançament de Catalunya amb les característiques que va plantejar una àmplia majoria del Parlament el passat mes de juliol de 2012, adreçat a obtenir una major autonomia fiscal i financera i corregir el dèficit fiscal.

3 L’opinió pública percep una greu manca de respecte per part de l’Estat a les competències polítiques de Catalunya, manca de les inversions i infraestructures necessàries al seu dinamisme econòmic i adequades a la seva aportació econòmica al conjunt de l’Estat, així com l’existència d’un dèficit fiscal excessiu i crònic.

4 Són les paraules que van emprar l’any 1985 els bisbes catalans, en el seu document “Arrels cristianes de Catalunya”, document reafirmat recentment en el seu comunicat recent “Al servei del nostre poble”. D’altra banda, el pensament social de l’Església, amb el qual ens identifiquem, afirma que “la pau es fonamenta, no només en el respecte dels drets de les persones, sinó també en el respecte dels drets del pobles, en particular el dret a la independència” (Compendi de Doctrina Social de l’Església, núm. 157).

5 Així s’estableix a la Carta de les Nacions Unides i a l’article primer del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i del Pacte Internacional de Drets Econòmics i Socials, ratificats per Espanya, que reconeixen el dret a la lliure determinació dels pobles.

6 Aquesta realitat nacional va gaudir almenys dels del segle X de plena sobirania política. Amb la seva progressiva unió als altres regnes hispànics, va mantenir la seva pròpia personalitat jurídica, política i institucional i el seu dret, i un alt grau d’autogovern fins l’any 1714, data en la que el Principat fou conquerit militarment i annexionat il·lícitament pels Decrets de Nova Planta al Regne de Castella

Justícia i Pau, 16/11/2012

You must be logged in to post a comment Login