Lluís Maria de Puig: La independència, difícil, molt difícil

Lluís Maria de Puig: La independència, difícil, molt difícil

 

Vivim uns moments d’eufòria i pànic independentista. La primera és lògica puix que ha canviat substancialment el panorama més aviat modest i minoritari fins ara de l’independentisme. Per una banda l’extraordinària i impactant manifestació de l’Onze de Setembre i  el posicionament e CiU a favor de la creació d’un estat propi que han generat una nova dinàmica política a Catalunya, de gran profunditat i repercussió com correspon a la demanda directa de la independència. Representa un  canvi revolucionari en la història del catalanisme polític. Gran entusiasme, doncs dels independentistes.

He parlat també de pànic. Es el que hem pogut constatar en mitjans diversos de la societat catalana que no estan d’acord en un procés de trencament amb Espanya i que  es temen un enfrontament estèril i frustrador, vista la dura i expeditiva reacció del món polític i mediàtic de Madrid, absolutament astorats davant del procés obert a Catalunya. Es lògic i previsible que a la resta d’Espanya s’hagin esverat. La hipotètica separació de Catalunya significaria per a Espanya una pèrdua colossal, una disminució brutal. Es lògic que estiguin preocupats.

Aquestes són les dades: un sector important de catalans volen la independència i creuen que ara si que és possible obtenir-la, i una altra part dels catalans i la resta d’Espanya molt majoritàriament s’hi oposen, hi estan en contra. Davant d’aquesta tessitura hom  creu que per una banda la opció simplement negativa de l’Estat ens pot portar a nivells de tensió molt accentuats i tal vegada a una llarga i desagradable baralla que es pot fer eterna.

Ara, ateses les circumstàncies, la via independentista és plausible, té futur? Tanmateix només hi ha dues hipòtesis realistes d’independència. Una, l’acord amb Espanya, una separació de comú acord, com ho van fer Txèquia i Eslovàquia, per exemple. O com a mínim un acord com el d’Escòcia i el Regne Unit, per a realitzar un referendem. Una via d’acord, en fi. Però això avui per avui es una entelèquia. La voluntat espanyola per la separació de Catalunya és nul·la i ja han avisat que faran tot el que estigui a la seva ma que és molt,  per impedir-ho  sembla clar que la via d’un acord hispànic és una porta ara per ara tancada.

D’altra banda la posició espanyola té molt serioses conseqüències ja que en el cas hipotètic  que Catalunya volgués fer un cop de força (proclamar unilateralment la independència, com demanen alguns) no tant sols es veuria despullada de la seva condició de part de la Unió Europea, ans es quedaria condemnada a restar fora de la Unió Europea durant molts anys. Espanya i els seus països amics vetaran al nou estat, d’altra banda constituït il·legalment.

Què li queda doncs a l’independentisme com a possibilitat real? A parer meu només queda una via a explorar: la de demostrar  que una gran majoria de catalans volen clarament i amb insistència la separació, la voluntat inequívoca de construir un estat propi expressada una i altra vegada, en tota mena d’eleccions, fins al dia que es faci insuportable un vertader problema democràtic en el si d’Europa. Ara, arribar a aquest punt demanarà una colla d’anys, de consultes, d’eleccions, en les quals els catalans una i altra vegada votin majoritàriament pel trencament amb Espanya.

Fixem-nos en els darrers sondeigs. Els amics del CEO de la Generalitat diuen que hi ha un 44,3% de catalans que volen la independència, un 25,5% el federalisme, un 19,1% l’autonomia actual i un 4% regió d’Espanya. Si aquest sondeig és real, és força més  la gent que no vol la secessió, el 48,6%. Per la seva banda el CIS assenyala que els independentistes són el 41,4% , i les opcions que suposen una continuïtat dins Espanya sobrepassen també als independentistes amb un 45,5%. Son sondeigs, en tot cas indicatius de la divisió i tal vegada de la confusió.

¿Creiem de veritat que podem anar vers l’estat independent amb aquestes xifres? Si  els sondeigs responen bàsicament a la realitat, que Déu ens agafi confessats.

 

Lluís Maria de Puig, El Guaita, 13/11/2012

President del Consell Català del Moviment Europeu, president de la Fundació Ernest Lluch.

 

 

You must be logged in to post a comment Login