Antoni Puigverd: Memòria d'una glòria incerta

Antoni Puigverd: Memòria d’una glòria incerta

 

Fa cent anys que va néixer Joan Sales, l’autor d’Incerta glòria, novel·la a la qual cal retornar una vegada i una altra. Molts novel·listes (de Hemingway a Cercas) han convertit la tragèdia de la Guerra Civil en escenari o en recurs argumental. Legítimament, amb èxit i eficàcia, han fet servir la guerra per construir relats que produeixen un gran impacte emotiu. Però Sales fa una altra cosa: posa tots els recursos literaris al servei d’aquella tragèdia. No vol usar-la: vol entendre-la.

El cine i el best seller ens han acostumat a mirar les guerres com si fossin formiguers caòtics. D’aquest confús formiguer, en sobresurten generalment uns personatges arquetípics que tenen la funció de representar els bàndols i els comportaments humans més característics. Sovint, en mans del cine o la novel·la, una guerra és l’escenari d’una aventura individual; la tragèdia col·lectiva es presenta com un decorat difícil on brillen els herois. Incerta glòria, en canvi, mostra uns personatges de carn i ossos, contradictoris, humaníssims, gens arquetípics. Les ànimes dels personatges de Sales, situades al caire d’un abisme existencial, il·luminen la novel·la, no amb fulgor èpic, sinó amb la pàl·lida flama de la seva humanitat patètica.

Incerta glòria és, com les grans novel·les, un colossal calaix de sastre: amb tota mena de materials. Conté discursos transcendents, somnis de glòria i d’absolut, religiositat i desesper, erotisme i tedi, covardia i terror, sarcasme i lirisme, bestialitat i somieig, vitalisme i mort. Però per damunt de tot, dóna veu a uns homes i dones que van ser abocats al destí bestial de la guerra. Per això, en aquesta novel·la, hi abunden els temps quiets: els anomenats “fronts morts”: moments d’espera entre batalles. Uns parèntesis que desemboquen a l’infinit temps mort de l’última part, “El vent de la nit”: el temps quiet i gris de la Barcelona de postguerra. En aquesta part final, els personatges s’emborratxen, s’enamoren, discuteixen, s’exasperen, fan trampes, odien i es persegueixen, mengen o passen fam, riuen de tanta tristesa, creuen o deixen de creure, es traeixen els uns als altres o s’observen en silenci: esgotats, tiranitzats per la història.

El pes enorme i insuportable de la història no deixa respirar els personatges. Ni deixa descansar Cruells, el qual, cansat de contemplar-se al mirall, impotent per alliberar-se de l’experiència de la guerra, arribat a la cinquantena, redescobrint la creu, diu: “Com creix la nostra solitud al llarg de la vida! Com creix la nostra ombra a mesura que el sol va declinant!”.

No hi ha res millor que una gran novel·la per captar el sentit d’un episodi del passat. Els llibres d’història, per ben fonamentats que estiguin, exclouen la veritat essencial del temps perdut: la carnadura vital dels que hi van viure o sofrir. Cap historiador pot explicar el nazisme com ho va fer Primo Levi a Si això és un home: narrant detalladament el mecanisme que va fer que persones tan normals com vostès o jo es dediquessin durant anys a torturar, maltractar i exterminar jueus convençuts que eren rates.

Per una raó semblant, el que explica Joan Sales no pot cabre en un llibre d’història: ens acosta a la veritat humana de la guerra. Essent Sales, personalment, un catalanista molt polititzat, la seva novel·la relativitza el paper de les ideologies en les tensions que es produïen entre individus en aquells anys tràgics. Posada en una situació límit, la condició humana tendeix a la misèria moral i al desconcert vital. Vet ací el desvergonyiment dels que agiten les idees per treure’n partit; els dubtes dels que en un moment donat ja no saben quin és el seu bàndol, puix que la barbàrie impera en tots; els desastres que les ideologies causen en la vida de la gent; la fredor amb què els soldats són enviats a la mort des de les posicions de comandament; la sordidesa de la supervivència durant la postguerra; l’heroïcitat com a expressió del deliri…

Davant del desastre i els deliris de la guerra, més que aportació ideològica, que n’hi ha, Incerta glòria aporta veritat humana; i també pietat. La pietat és, a parer meu, la gran lliçó de Joan Sales. És l’aportació del novel·lista a allò que ara anomenem memòria històrica No és pas una pietat bleda, tova, amanerada, de catolicisme beat. És una pietat que inclou tragèdia i odi, que accepta el fracàs de l’esquerra, els desastres de la República, que suma la crueltat de tots i que accepta la culpa de tots, sense excloure les gradacions de culpabilitat. Sales no va escriure una novel·la neutral o ambigua. Pren partit per la incerta glòria de l’abril republicà i pel malaventurat destí de Catalunya. Però, per damunt de tot, projecta una mirada pietosa que abraça a tots els humans que van ser condemnats a la tragèdia: titelles del destí, sols en la seva desgràcia, paradoxalment acompanyats per la desgràcia dels altres.

El càustic Soleràs diu, al front: “L’infern que em fabrico per al meu ús particular és notablement esquifit, i no m’hi queda lloc per ningú més”. I així narra Cruells el pas de la frontera de l’exili: “Com podia oblidar mai aquell moment, quan ja arribats a la carena dels Pirineus i mirant allà al lluny la gran plana de pobles i ciutats que fumejaven, com un adéu a la pàtria crucificada que anàvem a abandonar vam entonar el Virolai! Tots, fins els anarquistes…”. Aquesta mirada pietosa i inclusiva travessa tota la novel·la. I n’és el testament moral.

Antoni Puigverd, La Vanguàrdia, 05/11/2012

 

 

(Veure Montserrat Casals, La rigorosa glòria de Joan Sales  (1912-1983) fent clic aquí)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login