La independència, una possibilitat? Ja ho veurem

Aquestes darreres setmanes han passat dues que han canviat substancialment el panorama polític català en relació a un procés de separació de Catalunya de l’Estat espanyol i la constitució d’un estat propi. El detonant va ser l’extraordinària i impactant manifestació de l’Onze de Setembre. Un avís percutant i inequívoc al qual es va sumar el posicionament d’Artur Mas i el seu partit a favor de d’aquesta orientació. Aquests dos fets han augmentat d’una manera important l’entusiasme que fins ara tenia l’independentisme. Es inqüestionable. Fins fa quatre dies els partits i grups secessionistes movien minories respectables i militants, però minories, amb vocació de créixer, però molt allunyades d’una majoria. Tothom sap que els percentatges de partidaris eren bàsicament testimonials.

Ara això ha canviat, estem parlant d’una altres percentatges, d’una dimensió molt més extensa. Quina són les raons del salt qualitatiu (i sobretot, quantitatiu). S’han acumulat diversos factors. S’han ajuntat els independentistes de sempre, amb molta més gent que abans no ho era. El seguit d’actuacions del govern espanyol envers Catalunya els darrers anys han anat fent forat en un conjunt de ciutadans que ja no poden aguantar més vexacions ni injustícies i volen canviar radicalment aquesta situació de menyspreu, i de manca de respecte, anant a un altre estadi de relacions.

També la crisi econòmica, cal dir-ho tot, amb els seus desastres ha portat bona part de la gent descontenta amb el govern central cap a l’opció del trencament amb Espanya. I encara n’hi ha molts que sembla que pensen que un canvi d’aquesta naturalesa arreglaria els seus problemes més peremptoris. El cert és que encara que aquest darrer sigui un factor independentista d’oportunitat, conjuntural, té el mateix valor individual i suma igual que el del nacionalisme identitari més consolidat. Amb tot no podríem explicar l’èxit de la manifestació sense la implicació a fons del partit del govern a Catalunya i dels mitjans de que disposa.

Per reblar el clau Mas va confirmar a la roda de premsa de l’endemà mateix, i en la seva conferencia de Madrid que el seu partit abraçava aquesta via i tot seguit amb els esdeveniments que tots coneixem en trobem ja davant d’unes eleccions el 25 de Novembre en les quals l’opció d’una consulta sobre el futur del país guanyarà clarament.

L’actual situació i l’expectativa que ha aixecat a la societat catalana ens podria fer pensar que tal vegada si que estem davant d’una possibilitat real de que Catalunya obri un procés vers la independència. Però hem de ser realistes i prudents i no enganyar a ningú. Un procés semblant en el millor dels casos per la causa serà llarg, difícil i ple d’obstacles. Que ningú es faci il·lusions d’immediatesa, de curt termini. A parer meu s’ha d’evitar crear falses expectatives (i ja s’ha fet) i acarar la duresa i la complexitat del desafiament que Catalunya té al davant. Desafiament a casa nostra, a Espanya i a Europa. Les reaccions que cada dia anem coneixent ens donen idea de la immensitat del problema que hi ha al davant. I això només és el començament.

A més, hi ha una cosa essencial i prèvia: els catalans han de dir el que volen, han de votar. El procés ha der ser estrictament democràtic o ja podem plegar. La democràcia no és manifestar-se -que és ben democràtic, per cert- la democràcia es el vot dels ciutadans. Ara com ara no existeix el mecanisme del referèndum o d’una consulta vinculant. Però en Mas ha convocat unes eleccions autonòmiques a les quals els diferents partits podran establir nítidament si volen impulsar o no una consulta sobre la independència o la separació pura i simple (malgrat que com ho explica és molt ambigu). Sense més dades, pel nombre de manifestants de l’Onze de Setembre es pot inferir que una majoria de catalans votaran les opcions independentistes. Però, ¿i si no és així? CiU fixarà amb tota rotunditat en el seu programa que obrirà el procés d’independència de veritat, sense eufemismes, sense trampes? ¿ I si ho fa el seu electorat tradicional el seguirà en aquest punt com una malla? D’altra banda Unió Democràtica què farà? El PP sembla evident que demanarà el manteniment de la Constitució i l’Estatut actuals i dirà no a la secessió. I el PSC segons acabem de saber proposarà com alternativa a la independència una formula federal asimètrica, de unió lliure en la diversitat que impliqui una relació especifica, bilateral i preferent de Catalunya amb l’Estat. Els partits independentistes, naturalment, defensaran la seva posició radicalment a favor.

Ja veurem que dona tot plegat. Primer de tot que la gent voti, llavors sabrem de què parlem. Tot dependrà del resultat d’aquestes eleccions i les consultes posteriors si n’hi ha. I veurem on ens porta tota aquesta gran moguda. El que és clar que les coses han canviat i molt.

Lluís Maria de Puig, El Guaita, 01/11/2012

  Independència, Llibertats, Onze de Setembre, Partits