Joaquim Prats i Esther Giménez-Salinas: Dona i universitària

Joaquim Prats i Esther Giménez-Salinas: Dona i universitària

La presència de la dona a la universitat és massiva, són majoria en algunes facultats i completen millor els estudis que els homes. Però la normalitat no és encara completa pel que fa als càrrecs acadèmics, ja que hi tenen una representació menor. El camí de la dona a les aules no ha estat fàcil, fins al 1910 no van poder matricular-s’hi oficialment, tenien vetada l’educació.

 

Joaquim Prats: Cap a la normalitat

Només van ser unes quantes desenes. S’havien d’esperar a l’entrada de la facultat fins que el bidell les acompanyava a l’aula. No podien seure amb la resta d’estudiants, sinó en una cadira al costat del professor. En acabar, res de comentar als passadissos, el bidell les tornava a acompanyar al carrer. Per matricular-se necessitaven un permís especial del Consell de Ministres. Un cop titulades, no podien exercir com professionals.

La situació va canviar el 1910: el Govern del liberal progressista José Canalejas va publicar una ordre que permetia a les dones matricular-se oficialment en totes universitats. Tot i així, van ser molt poques les universitàries. Una raó era que gairebé no hi havia alumnes en el batxillerat (1%) que era el títol necessari per a l’accés a l’ensenyament superior. Ja en la República, les aules van començar a veure’s nodrides de dones, majoritàriament a Filosofia i Lletres. Mai no van passar d’un 10%. A les escoles de magisteri (en aquella època estudis no universitaris) ja hi havia un nombre important, encara que inferior al d’homes.

La normalització de l’accés de la dona a la universitat s’ha produït els últims trenta-cinc anys. A mitjan dècada dels setanta no arribaven a una tercera part de l’alumnat; avui superen el 56%. El percentatge augmenta lleugerament en els estudis de postgrau, especialment en els nous màsters. Aquesta distribució (56% alumnes dones, 44% alumnes homes) s’ha mantingut estable els últims deu anys, amb lleugers alts i baixos, i és similar a la dels països europeus del nostre entorn.

Si bé les xifres globals mostren una normalitat aparent, hi ha diferències en la distribució segons les carreres: les dones constitueixen la immensa majoria (entre el 70% i el 82%) en Ciències de la Salut, algunes titulacions d’humanitats, magisteri i en carreres dedicades a serveis socials. En ciències, homes i dones estan equiparats. Al contrari passa en les tècniques, especialment en enginyeries, en què els homes constitueixen més del 70% de l’alumnat. Disminuir les diferències entre carreres feminitzadesimasculinitzades és una assignatura pendent.

Els rendiments acadèmics de les dones són clarament superiors als dels homes. Sis de cada deu estudiants (un 61%) que assoleixen el títol superior són dones. En doctorat hi ha un empat tècnic: el curs passat, a Catalunya, el 49% dels nous doctors van ser dones.

Les causes més importants que expliquen la incorporació vertiginosa de la dona a les aules universitàries han estat els profunds canvis de la societat en els últims quaranta anys. L’extensió de les classes mitjanes, que identifiquen el fet d’estudiar a la universitat com un mitjà de millora social, ha provocat una afluència massiva d’estudiants. Actualment set de cada deu alumnes procedeixen de famílies en les quals els pares no tenen estudis superiors.

Inicialment l’accés massiu a la facultat va ser protagonitzat pels homes però, a partir de la dècada dels vuitanta, les famílies van enviar, en igualtat de condicions, les filles.

Hi ha també un component ideològic que considera l’educació com una via d’emancipació de la dona. Aquesta idea, defensada des de fa dècades pel moviment feminista, ha agafat en el conscient i el subconscient de les noves generacions. Aquest factor podria explicar, també en bona part, l’èxit femení per sobre del masculí en els resultats acadèmics. S’han de considerar també factors demogràfics, d’estructura del mercat de treball i de maduresa democràtica de la nostra societat.

Però la normalitat no s’ha assolit plenament si considerem les diferents proporcions d’homes i dones en els càrrecs acadèmics i en els nivells alts del professorat: el 80% dels catedràtics són homes, i menys del 40% de dones són professorat estable. Aquesta circumstància es deu al lent procés de relleu dels llocs docents. La diferència a favor dels homes, com assenyala la directora de l’Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili, Inma Pastor, no està sustentada en una discriminació clara i directa “sinó en mecanismes subtils i poc explícits”. Poder igualar aquestes proporcions en el càrrecs acadèmics i en el professorat és un dels últims passos que queden per poder afirmar que hem assolit la normalitat.

Si l’actiu més valuós d’una societat és el coneixement, factor que explica el grau de desenvolupament social i econòmic, l’accés de la dona als estudis superiors ha constituït un pas destacat en aquesta direcció . Si valorem la qualitat democràtica en termes d’igualtat d’expectatives socials i professionals, la presència de la dona a la universitat, iniciada per aquelles desenes de dones que lluitaven pel dret a aprendre, és un avenç decisiu que ja és totalment irreversible.

Joaquim Prats, La Vanguàrdia, 28/10/2012

 

Esther Giménez-Salinas: Alumnes i professores

A mitjans del segle XIX Concepción Arenal assistia a classes de la facultat de Dret disfressada d’home, amb l’oposició de la seva mare i la complicitat d’un lletrat que després es convertiria en el seu marit. Avui diríem que les poques dones universitàries ho eren des de la “clandestinitat”. De 9 alumnes a començaments del segle XX, es va passar a 2.558 el 1936. Fins al 1945, el total d’estudiants no va superar els 32.500, dels quals només 5.000 eren dones, això és, un 13%. El 1960 suposen ja un 19% i als setanta passen a un 30%. Finalment, el 1990 assoleixen el 50% i en l’actualitat superen els homes amb un 56% d’alumnes matriculades. Un recorregut impressionant si tenim en compte que només han transcorregut cent anys des que legalment es van poder matricular. Però les universitats existeixen des de fa vuit segles, són, doncs, molts anys de desavantatge respecte a l’educació i la cultura que han rebut els homes.

En algunes carreres com Infermeria, Magisteri i Treball Social, el nombre de dones supera el 90% de l’alumnat; tanmateix, en l’àmbit de les enginyeries no arriba al 20%. Medicina és un cas molt especial, amb gairebé un 75% de dones i una nota de tall molt alta, només hi accedeixen els millors expedients, majoritàriament de dones.

Les dones completen millor els estudis que els homes, els acaben un 60% davant del 40% dels homes. En la lectura de tesi s’igualen i a partir d’aquí es produeix l’anomenat efecte tisora: en aquest punt la distribució entre professors titulars ja és d’un 37% de dones enfront d’un 63% d’homes i el percentatge de catedràtiques tan sols arriba a un 19%. Finalment, el 92% dels rectors són homes davant un escàs 8% de dones.

Davant d’aquestes xifres resulta difícil trobar explicacions que no caiguin en tòpics. El tema de la conciliació hi influeix però no és l’únic. El ple creixement professional se situa entre els trenta i quaranta anys, edat que coincideix en les dones amb la maternitat. Però no és tant la dificultat de treballar, sinó de fer una carrera professional. La investigació, la competitivitat o els horaris provoquen que moltes dones abandonin, no una feina, sinó una carrera professional, perquè no compensen tantes renúncies. I així es va obrint una bretxa, un discurs, una ideologia que tendeix a fer tornar les dones a l’esfera privada. Aquesta realitat suposa no només una gran pèrdua econòmica pel talent desaprofitat, sinó un greu risc per al model de societat que volem construir, no fos cas que haguem de recuperar aquell vell refrany: la dona, per filar i no per estudiar.

Esther Giménez-Salinas, La Vanguàrdia, 28/10/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login