Joaquim Nadal: 25 de novembre. El plebiscit

El dia 25 de novembre els catalans i les catalanes estem cridats a les urnes. Amb un ventall de candidatures més ampli que mai i amb opcions molt diverses que eixamplen l’espai del sobiranisme amb la incorporació de les CUP, i que radicalitzen l’unitarisme centralista amb les opcions de la dreta tradicional i amb el nou fanatisme del Partit Popular Català.

Per la banda del PPC sorprèn, o potser no, l’interès a tensar un cop més la corda i afegir llenya al foc de l’anticatalanisme, congriat en les seves recollides de signatures i amb el seu recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Les onades de declaracions orquestrades des del govern espanyol no ajuden a la pacificació i la moderació que ells mateixos reclamen per tal de mostrar estabilitat al món i als mercats financers. L’intent barroer de fer del sentiment de tot un poble el culpable dels mals que ens vénen de fora, segons ells, és molt rudimentari i apel·la a un primitivisme polític sense precedents en els darrers trenta-cinc anys. Les declaracions sovintejades de les senyores M.D. de Cospedal i S. Sáenz de Santamaría són poca cosa al costat dels intents desestabilitzadors del ministre d’Educació i Cultura, que insta a l’espanyolització de Catalunya. Sembla com si ara toqués recristianitzar, colonitzar, adoctrinar i potser perseguir i castigar Catalunya per manca de docilitat a un ideari conservador i reaccionari que nega la realitat plural que la història ens ha donat i els pobles han construït. En el to d’ingerència als models educatius semblaria com si, per malfiança cap a tota la comunitat educativa, es tractés de tornar a enviar-nos la inquisició a fer maleses i assegurar que tothom adreça el camí i transita per les regues ben llaurades d’un pensament forjat en la interpretació més carrinclona i carca del passat. Espanyolitzar ara Catalunya, per boca del ministre Wert, seria intentar, per la via dels plans d’estudi, transportar-nos a una època pre-Jaume Vicens Vives i situar-nos en unes interpretacions de la història feliçment superades des de les ja velles polèmiques entre Américo Castro i Ramón Menéndez Pidal, i en la contraposició entre aquest i l’obra anterior de Marcelino Menéndez Pelayo. Tornaríem a la cantarella de Covadonga, de “Sagunto y Numancia”, de “Viriato pastor lusitano” i als orígens d’Espanya anteriors, molt anteriors, a la colonització romana. Vaja, que Espanya seria tan antiga com Cardedeu, que, amb motiu del mil·lenari de Catalunya, ens va donar una lliçó d’història i va penjar a l’entrada del poble un cartell que deia: “Catalunya, mil anys. Cardedeu ja hi era.” En una obvietat que hauria de fer reflexionar el ministre abans de cometre la bajanada de fer-nos creure que les coses no són com són, sinó com ell voldria que fossin. La ideologització perversa de l’educació voldria sostreure una tradició pedagògica d’arrels molt profundes i que comença amb l’estudi del medi, del territori, del país, de la realitat i construeix, des de baix, una visió del món.

Però tan o més greu que aquest intent barroer és l’intent que hi ha al darrere, segurament planificat, d’espanyolitzar no només l’escola sinó la campanya i intentar situar en el tauler electoral un subjecte diferent i unes sobiranies diferents. L’espanyolització de la campanya en la qual hi ha també un risc que caigui el PSOE, i que el PSC no voldrà, porta inevitablement a un debat en fals polaritzat, en el qual els problemes de l’economia i els derivats cap a la societat serien definitivament escombrats, entre el sobiranisme i l’unitarisme interpretats per polítiques de dretes. I en què el conflicte identitari que alguns atien no s’hauria de situar entre espanyols i catalans (quants catalans no tenen lligams profunds i estrets de sang amb molts espanyols d’ara i de generacions), sinó entre unes estructures d’estat caduques i unes burocràcies immòbils i un país que topa amb obstacles seriosos per abordar la modernització que li és imprescindible.

No només hi ha, doncs, un risc d’espanyolització impúdica de la campanya, sinó que també hi ha un risc de dretanització letal de la campanya. I donar per fet que en aquest context aquestes eleccions han de tenir un caràcter plebiscitari és tant com donar l’aval abans d’hora a una interpretació de la sobirania del poble de Catalunya esbiaixada cap a la dreta. Tant que pels que es dediquen a alimentar les teories de la por, el que fa por de veritat no és de cap manera la fractura nacional sinó, de totes totes, la fractura social, que té efectes més negatius i algunes situacions poden esdevenir més irreparables.

Crec sincerament que no podem escamotejar, amb l’excusa del plebiscit, un debat de fons que ens diu que avui la societat catalana està més dividida per la renda que per la identitat. Tenim una societat que ha tornat a desigualtats que havíem superat en els primers anys vuitanta i ens trobem orfes d’un debat ideològic que hauria de situar en el marc nacional de Catalunya les polítiques socials, d’ocupació i de creixement econòmic en el primer rengle.

Catalunya ha d’encarar el futur immediat esbandint tots els dubtes sobre el dret a decidir i proclamant-lo ben alt i amb claredat, sense matisos. Però l’exercici d’aquest dret se situa en el context de la consulta anunciada i promesa, no en la plebiscitació prèvia de les eleccions. Catalunya ha d’avançar pel camí de la hisenda pròpia i hauria d’avançar també en el full de ruta que es proposa al poble de Catalunya per als anys que han de venir. I això darrer no es fa. S’anuncien les dificultats que ens esperen, l’horitzó desitjable, però de moment no veig ningú que esmerci els seus esforços a compaginar la definició de les polítiques que ens han de treure del pou de la pobresa, la injustícia i l’atur amb les polítiques que han de conduir-nos a la transició nacional.

Tindrem al final del procés electoral un mapa més fragmentat i una majoria més sòlida. La majoria faria bé de pensar en els camins d’un viatge que no és el d’Ítaca, perquè aquest, com és sabut, és millor que no s’acabi mai. I un camí sense final ni el mereixem ni el podrem suportar.

Joaquim Nadal, El Punt/Avui, 20/10/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login