Josep Fontana: El senyor Wert i l’ensenyament de la història

Josep Fontana: El senyor Wert i l’ensenyament de la història

Al senyor Wert, ministre d’Educació, Cultura i Esports -tres ministeris en una sola persona-, li ha donat per la història. Primer va començar tornant a subvencionar el Diccionario Biográfico Español de l’Academia de la Historia, unànimement condemnat per tots els professionals. Jo diria que hi havia necessitats més urgents en què gastar uns diners que està retallant tant a l’educació, com a la cultura i a l’esport. Després va passar a presentar un projecte de Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad de la Enseñanza que elimina en la pràctica l’ensenyament de la història contemporània de l’educació secundària (i al damunt ho qualifica de “mejora de la calidad”). I ara ha acabat exposant la seva voluntat d’usar l’ensenyament per tal d’“españolizar” els nens catalans, adoctrinant-los.

No aprofitaré l’oportunitat per fer broma sobre els nous programes que es poden introduir a les universitats catalanes, amb assignatures com “història de la tauromàquia” o “teoria i pràctica de l’interrogatori inquisitorial”, perquè la cosa em sembla massa seriosa. Penso que les contrareformes educatives del senyor Wert són un pas més en el projecte de retallar en tot el que sigui possible els drets i llibertats que havíem recuperat des de la fi del franquisme.

El camí que ha pres el senyor Wert té una coherència interna que ens retorna a l’univers de les mesures que el govern franquista va prendre des dels primers moments de l’ “alzamiento”. El 19 d’agost del 1936, al cap d’un mes de l’inici de la revolta militar, es manava als alcaldes de vigilessin que l’ensenyament “responda a las conveniencias nacionales”, que “los juegos infantiles, obligatorios, tiendan a la exaltación del patriotismo sano y entusiasta de la España nueva”, i que denunciessin “toda manifestación de debilidad u orientación opuesta a la sana y patriótica virtud del ejército y pueblo español”. El 7 d’octubre es creava la Comisión de Cultura y Enseñanza, presidida per José María Pemán, que s’apressava a regular les pràctiques religioses obligatòries a totes les escoles: posar una imatge de la Verge, celebrar el mes de maig, sense oblidar que “todos los días del año, a la entrada y salida de la Escuela, saludarán los niños, como lo hacían nuestros mayores, con la salutación ‘Ave María Purísima’, contestando el maestro: ‘Sin pecado concebida’”. De passada van clausurar 54 instituts públics d’ensenyament secundari, al·legant que la república n’havia obert un nombre innecessari, i que no feien cap falta.

Contra l’ensenyament raonador de l’època republicana, se n’imposava un destinat a inculcar valors, com vol fer Wert de cara a l’“espanyolització”. Pel maig de 1937 José María Pemán defensava davant del Caudillo un ensenyament adoctrinador, d’imposició de valors “de arriba a abajo, misionalmente”, exemplificat en l’afirmació: “El catecismo o el refranero, que hablan por afirmaciones, son más creídos que los profesores de Filosofía, que hablan por argumentos”.

Al cap i a la fi ja se sabia que això de ‘discurrir’ era un vici malsà dels estrangers. Així ho deia un llibre publicat en 1939 amb el títol de La nueva escuela española, obra d’Antonio J. Onieva, “asesor técnico del Ministerio de Educación Nacional”, on es podia llegir: “Europa es el mundo ideal del 2 y 2 son 4 -me dijo un día mi maestro. A lo que yo le respondí: -Y España es el mundo pasional del 2 y 2 son 5″, (que deuen ser les matemàtiques que han usat els que han confegit els darrers pressupostos de l’estat, considerats universalment com una mostra de literatura d’imaginació).

L’apologia de l’irracionalisme anava acompanyada al llibre d’Onieva per una referència a Angel Ganivet, que hauria dit que a un poble que ha conquerit el món no se li pot demanar que perdi el temps mirant pel microscopi (que era el que estava fent Santiago Ramon y Cajal, mentre Ganivet deia aquestes coses, abans de suïcidar-se). L’essencial per aconseguir aquest retrocés de la racionalitat era combatre el que Pemartín anomenava “el necio fetiche del siglo estúpido: la superioridad de la ciencia sobre la fe”.

Si tot això us sembla que són coses d’un passat remot, aneu a veure els continguts que componen el programa de la nova assignatura “wertiana” de Educación Cívica y Constitucional i veureu com us recorda aquests plantejaments de Pemán, Onieva i companyia.

Només em consola la seguretat de què es tracta d’una feina inútil; perquè si el senyor Wert tingués algun coneixement de la història contemporània d’aquest país, sabria que l’esforç manipulador de l’ensenyament de la història que el franquisme va realitzar al llarg de quaranta anys no va servir per a res. I que els nens que van voler adoctrinar a l’escola es van convertir en els homes i les dones que van acabar amb el règim sortint al carrer per exigir democràcia i llibertat.

Josep Fontana, La Lamentable, 11/10/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login