Antoni Dalmau: La llengua i altres greuges

Ara que tot es belluga en el pla polític, continua sent interessant observar què s’esdevé més enllà de Catalunya i comprovar les diverses reaccions dels espanyols davant tot això que es precipita. No sé què en penseu, però he de confessar que m’ha sorprès una dosi de fatalisme molt més estès que no esperava: generalment, al ciutadà corrent i al polític més o menys professional de fora de Catalunya, no els agrada gens això que passa, com és natural, i segurament no ho acaben d’entendre, però al costat dels que ens sermonegen o ens amenacen n’hi ha molts que s’ho miren amb resignació, com si es tractés de quelcom finalment inevitable. Això s’acompanya, també és veritat, d’un immobilisme radical en el terreny pràctic, amb l’absència total de la més petita intenció de promoure qualsevol mena de gest que pogués donar satisfacció als catalans, de fer alguna cosa per mirar de seduir-nos. En el fons, no estan disposats a fer cap mena de concessió: acomodats a un repartiment de guanys i de pèrdues que ja els està bé, a una concepció de l’Estat que tenen profundament ancorada en la seva visió de les coses i que, naturalment, no volen revisar, no senten cap mena de responsabilitat davant la situació actual. Per salvar el fràgil encaix de Catalunya i preservar les aparences d’un projecte que ha esdevingut insostenible, semblen refiar-ho tot, exclusivament, als entrebancs que puguin significar la Constitució i les lleis vigents, les dificultats d’un referèndum, els tribunals, la Unió Europea, la comunitat internacional, el món de l’empresa i les finances. A ells, no sembla que els pertoqui de fer res. Són els catalans que s’han ficat a l’esbarzer.

Amb algunes excepcions, és clar. Hi ha, naturalment, el clamor de la caverna i la incomprensió previsible d’alguns. Però, a l’altre costat, també n’hi ha d’altres que s’han bellugat una mica, que han mostrat uns lleus intents de comprensió i de bona voluntat. Però en el fons ja saben que els canvis que caldria fer són d’un abast tan gran que, en realitat, no tenen valor de plantejar-los clarament, no fos cas que els seus conciutadans no els comprenguessin. En el terreny econòmic, poden arribar a acceptar amb la boca petita que la solidaritat que aportem els catalans és excessiva, que no té parió en part de món, però en el millor dels casos es remeten a una negociació a disset bandes que saben perfectament que és inviable, i més quan l’Estat no està en condicions d’aportar-hi diner fresc. Més enllà, doncs, d’algunes bones paraules, la realitat és el col·lapse.

D’altra banda, com que han comprès que molts catalans s’han adherit a l’anhel independentista per aquestes raons de caràcter econòmic, sobretot en temps de crisi, obvien tots els altres greuges. Arriben a pensar, molts d’ells, que si es trobés la fórmula miraculosa que evités un repartiment tan injust –i que, de passada, mitigués l’escàndol dels números del concert basc–, potser amb això ja n’hi hauria prou per sortir del pas i prorrogar un projecte comú que, encara que mai no resultés engrescador, si més no permetés la vella conllevancia. Per això convé de recordar que la llista de greuges ve de lluny i és molt més llarga.

No tot és el problema dels diners, per greu que sigui el tracte fiscal que rebem, ni tan sols la manca d’inversions o el dèficit clamorós en les infraestructures, que fa tants anys que duren. És, també, entre altres coses, el procés de recentralització que no descansa mai, i que, pocs dies després de la manifestació de l’Onze de Setembre, s’ha tornat a mostrar amb diverses cares (educació i pressupostos, per exemple). Són passos que no s’aturen, ni tan sols davant la inoportunitat del moment. Tant li fa: el corró roda i roda al marge de la conjuntura, de la idoneïtat de la data escollida.

Hi ha problemes, tanmateix, que encara vénen de més lluny i que, per a alguns de nosaltres, han estat realment determinants. Així, una de les darreres proves de foc, la gota que feia vessar el líquid del vas, va produir-se un cop més en el terreny de la llengua, quan el nou Estatut ens donava l’oportunitat, si ells haguessin sabut aprofitar-la, de resoldre una altra vella injustícia. Davant una Constitució que estableix, respecte a la llengua castellana, “el deber [de todos los españoles] de conocerla y el derecho a usarla” (art. 3.1), amb totes les conseqüències pràctiques que se’n deriven, era el moment d’establir un status paral·lel per a la llengua catalana, per una raó tan senzilla com el fet que totes les llengües són iguals i totes mereixen davant la llei el mateix tracte. Doncs, no: també aquesta via va obturar-se i, ara com ara, continua havent-hi una llengua per damunt de totes les altres, per més que això repugni al sentit comú i la justícia més elemental. A partir d’aquí, demandes i recursos d’algunes famílies, sentències de diversos tribunals, obstacles creixents a la immersió lingüística a l’escola –“culpable directe de l’independentisme”– i tot el que anirà venint, si algú no troba la manera d’evitar-ho. Cada vegada el setge s’estreny més i el marc legal, amb la interpretació que n’ha fet el Tribunal Constitucional, no permetrà finalment gaires equilibris. Per què, doncs, els catalans hauríem d’acceptar també aquest estat de coses?

Convé, doncs, de fer-ne memòria, no fos cas que els espanyols més benintencionats es fessin una visió reduccionista del problema. Els fronts oberts són múltiples i els greuges s’han anat acumulant. El dels diners és molt important, però s’equivocarien un cop més si pensessin que tot es redueix, una altra vegada, al vell tòpic de la nostra condició de fenicis. O, com deia Fernado Savater ja fa dies a la ràdio, a l’egoisme dels milionaris catalans que, com que no els donen el pacte fiscal que reclamen, opten per fer-se belgues i així no hauran de pagar tants impostos. Que fàcil que seria si tot fos tan primari, tan elemental…

Antoni Dalmau, El Punt/Avui, 11/10/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login