Xavier Muñoz: Cap a on anem

El meu refús al madrilenyisme com a símbol de l’Estat espanyol no té remei. Crec que aquest Estat està malalt d’orgull, de menyspreu, de prepotència i d’avantatges que ja vénen dels temps de Felip IV, per posar-hi data. Una societat que en la misèria invertia en la compra de blasons i títols nobiliaris i conreava l’absolutisme com a forma de govern. Aquesta saba, evidentment depurada, no és avui aliena encara a les decisions que es prenen a la villa y corte. Pasqual Maragall va escriure uns articles sobre Madrid en què explicava fins a quin punt les classes de poder de la capital creuen que Espanya és el seu municipi. I fa molt pocs dies Josep Cuní afirmava que “Madrid ha segrestat Espanya”.

L’Onze de setembre passat, però, sembla que es produeix un punt d’inflexió molt decisiu en l’ordre tradicional de la polèmica que mantenim des de sempre els catalans amb l’Estat espanyol. D’una banda, ens sorprèn a tots que s’hagi pogut aixecar una mobilització d’aquestes dimensions per iniciativa popular. Alhora que comprovem, sorpresos, que l’Estat es veu amb la impossibilitat d’utilitzar la seva dialèctica històrica: servir-se de l’exèrcit per “dialogar”. La manifestació de l’Onze de Setembre no és una casualitat o un atzar, és la gota que omple el vas. És fruit, a la vegada, de la implementació de la democràcia al país. El resultat directe de la manera com Catalunya ha resolt la convivència dins una comunitat que, de cop, ha esdevingut pluricultural i bilingüe. I, alhora, la democràcia és la que ha permès posar números a l’espoliació de l’Estat a Catalunya, espoliació amagada secretament durant decennis.

La manifestació significa, també, veure com el catalanisme torna a ser, avui, una reivindicació econòmica i social –tal com ja ho havia estat als seus orígens– per molt que s’hagi donat més rellevància als aspectes culturals. Significa tot això i, a més, la denúncia de la crisi, l’atur, la rebel·lió dels joves indignats, el seu present i el seu futur. També podem relacionar-la amb Europa, que es troba en un procés –semblant al nostre– de discutir sobiranies i interdependències. També ha estat una demostració d’autogovern pel fet que el president Mas s’hagi situat al davant, malgrat que potser ell no tenia tanta pressa com el poble. Ha estat un gest important, que trenca amb el nostre tradicional anarquisme.

És en aquest escenari que hom es pregunta per la posició del PSC. Ningú no li pot negar el seu valor històric, el d’haver estat el primer en la proximitat amb la gent. Els grans municipis catalans han estat 25 anys a les seves mans perquè eren necessaris. Perquè es va comportar com a líder d’unes masses nouvingudes que es van fusionar amb les autòctones bàsicament per una coincidència profunda d’objectius, que no eren precisament identitaris sinó funcionals, i que marcaven la necessitat de tirar junts endavant: el progrés del país, la sustentabilitat dels treballadors i el respecte mutu a les seves diferències culturals. El procés es va conduir amb seny i tots plegats formarem un sol poble. Ara ens hem de preguntar per què el lideratge del PSC ha caigut d’una manera tan vertical. Penso que la raó rau en el fet que el PSC ha perdut la seva utilitat. La causa és que aquest partit ha estat supeditat a les polítiques perdedores dels socialistes de l’Estat sense poder aportar, en la mesura que sigui, polítiques sobre la nostra realitat nacional. Amb independència que ho haguessin pogut fer o no, perquè la crisi ens sobrepassa en molts aspectes. La seva participació en la tragèdia va quedar visualitzada amb la seva supeditació als interessos generals del PSOE i no als de Catalunya. Malgrat –jo diria– l’autèntica vocació de Montilla per esdevenir un líder de la política catalana. Però el corró li va passar per sobre. El PSC ha perdut, de moment, la seva possibilitat d’influir en una política a favor dels ideals tradicionals del socialisme, quant a reduir el nombre de les desigualtats, pel fet de voler servir dos senyors, cadascun dels quals té les seves prioritats, evidentment en competència. Avui, la qüestió nacional afecta Catalunya d’una manera directa de cara al seu progrés econòmic i de cara a la seva pròpia pervivència. I aquesta és una carta que s’ha de jugar sens dubte. Com deia Saint-Exupéry, “el dubte fa podrir”.

Ara el PSC ha reprès el discurs federalista, que va iniciar fa una colla d’anys Obiols –i després Maragall–, que tenia com a base el concepte de l’Espanya plural. El federalisme, tal com cal, això ho expliquen bé els acadèmics especialitzats en dret constitucional, podria resoldre amb la mateixa eficàcia teòrica que l’independentisme els graus de sobirania que Catalunya reclama, incloent-hi les normes d’interdependència que tot ésser humà i social ha de concloure pel fet de relacionar-se. Per a mi, el federalisme seria una opció més natural, més fàcil, menys agressiva contra el que tenen de bo els espanyols, en la nostra història conjunta, una manera d’allargar la mà a molts dels nostres ancestres i, a la vegada, tenir una major extensió a l’exterior com a entitat política. Crec que fóra la gran opció del PSC per tornar a ocupar un lloc necessari en la política catalana, però personalment –i em sembla que coincideixo amb una gran majoria de catalans– penso que no hi ha altra possibilitat per refer la confiança en aquest partit que el gest previ d’independitzar-se del PSOE. Ja no és creïble que diguin que convenceran Rubalcaba, ni que Felipe recuperi el terme maragallià de “federalisme asimètric”. Això, en tot cas, que ho facin ells, els del PSOE. Nosaltres no tenim altre camí que el partit d’esquerra nacional i sobirà. Si no és així, em pregunto: s’haurà de començar altra vegada per la base i constituir aquest nou partit d’esquerra nacional que ens és imprescindible per al progrés de la vida democràtica a Catalunya?

Xavier Muñoz, El Punt/Avui, 08/10/2012

 

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login