Som socialistes de base emprenyats, i de motius no ens en falten. L’emprenyament va començar amb les retallades que el PSOE va fer a l’Estatut aprovat al Parlament el 30 de setembre de 2005 i acaba amb la decisió del PSC en no participar en la marxa del passat onze de setembre, encara que només fos per escoltar. Pel mig hi ha molts fets que han anat engrandint aquest emprenyament, com ara l’expulsió de Pasqual Maragall, el veto a l’ús del català a Brussel·les, l’aposta pel corredor ferroviari central enlloc del mediterrani, el canvi a corre-cuita de la constitució hipotecant el país sense sotmetre-ho a votació popular, la recent remodelació parlamentària del grup socialista al parlament i fins a les declaracions del màxim dirigent estatal socialista afirmant que les aspiracions dels catalans toparan frontalment amb el PSOE. La mostra que el nostre emprenyament és objectiu són els resultats electorals del nostre partit, des del primer emprenyament, el 30 de setembre de 2005, només hem fet que perdre vots, i alerta, perquè sembla que encara no hem tocat fons. Tot plegat significa que cada vegada el PSC representa l’ideari polític de menys catalans.

El nostre partit no es diu Partit dels Socialistes de Catalunya per casualitat, sinó perquè és la suma de diferents moviments socialistes, resultat de la varietat de les sensibilitats socialistes de la nostra nació catalana. I diem nació catalana perquè així ho va votar el PSC amb l’estatut del 30 de setembre de 2006. Per tant, el PSC és “Partit”, o sigui, és una organització democràtica que promou la democràcia. El PSC és “dels Socialistes”, és a dir, un partit progressista que promou el socialisme i la justícia social. I a més, el PSC és “de Catalunya”, un partit amb una visió inequívocament catalanista. No es tracta ara de discutir l’ideari del PSC, però creiem que l’objectiu d’un partit progressista, socialista i catalanista ha de ser portar la democràcia completa a Catalunya, com qualsevol altre país avançat, pròsper, modern i europeu.

No entenem que un partit socialista estigui en contra d’un referèndum d’autodeterminació. En quin apartat de l’ideari socialista internacional està escrit que el socialisme és un moviment polític que està en contra del dret a decidir? El socialisme contemporani, sobretot l’europeu, està a favor d’una democràcia radical i absoluta, on la veu la tingui el poble. Quin problema hi ha en que el poble parli? El problema està en el “poble” o en “la paraula”? Hi ha alguna cosa més pacífica que la paraula? Hi ha alguna cosa més democràtica que la veu del poble? L’excusa que més sentim aquests dies és “que això no cap a la constitució”, bé, tampoc cabien a la constitució les limitacions d’endeutament i es va solucionar ràpidament amb una simple votació al senat. Però potser pels diputats socialistes catalans a Madrid és més important la paraula de la cancellera alemanya que la dels catalans.

Els socialistes tenim un gran avantatge respecte els nacionalistes conservadors, i és que siguin quines siguin les nostres fronteres, el nostre ideari no resulta alterat, doncs no depèn de fronteres. És un ideari que s’adapta a qualsevol frontera. Si Catalunya és independent o no, el socialisme continua existint, però estar en contra del dret a decidir, empetiteix el socialisme, el fa sectari i residual. El socialisme només pot créixer atorgant al poble el dret a decidir, i en això hi haurien d’estar a favor tots els demòcrates, vulguin o no la independència. És el poble qui ha de decidir cap a on hem d’anar i els partits hem de respondre en funció dels clams del poble. Mai a l’inrevés.

Però hi ha molta por. Por a escoltar. Por a les primàries, por al dret a decidir, por als referèndums, por a les opinions no oficials. El partit està ple de por, però per contra, el poble està ple de valentia. Escoltarem el poble valent o seguirem en la por immobilista? Un partit que no és prou àgil ni per fer complir els compromisos del congrés del mateix partit, com pot ser-ho per complir cap compromís amb Catalunya?

La majoria de nosaltres érem federalistes convençuts, i trobem amb la reforma de l’Estatut, proposta encapçalada per Pasqual Maragall, una alternativa que no trencava l’estat espanyol però volia donar passos importants en l’autogovern. Però com podem continuar sent federalistes si Catalunya proposa un Estatut ratificat pel poble, pel Parlament, pel Congrés dels Diputats i pel Senat i després, un mecanisme de l’engranatge estatal com és el Tribunal Constitucional posa en dubte la voluntat d’un poble i el consens de tres cambres de representació popular i mutila, unilateralment sense consultar al poble la carta magna catalana? I per més inri, aquesta amputació compta amb la vènia de tot el PSOE i de molts diputats dels PSC a Madrid. Amb aquesta resposta va quedar palès que ni Espanya ni el PSOE volen un estat federal, primer perquè no pot haver un estat espanyol federal si no hi ha federalistes més enllà de l’Ebre, i segon, perquè no entenen què és ni la pluralitat, ni la plurinacionalitat, ni la riquesa que tot això aporta a un estat. Ja hem proposat el federalisme i ens han tancat la porta als nassos. Ara només queden dues opcions: o seguim dient a tot “sí, Madrid” o bé escoltem què ens diu la majoria del poble català. I no s’hi val a dir que el dia onze de setembre molta gent es va quedar a casa, perquè el que queda clar és que, de moment, a favor de la independència s’han manifestat un milió i mig de persones, i en contra encara no ho ha fet ningú. Bé, sí, el nostre primer secretari, en Pere Navarro. O és en Rubalcaba?

Aquests dubtes són els que generen apatia, i ja és hora de redreçar la trajectòria del partit i evitar fabricar més orfes de referent polític. Ja hi ha massa gent progressista que no se sent a gust amb cap partit, i per tant, convidem i animem al PSC a canviar la seva trajectòria per evitar ser un partit residual, i desitgem que sigui el principal referent dels progressistes catalanistes. Si no canviem a temps correm el risc que l’estructura d’aquest gran projecte que es diu PSC col·lapsi. Nosaltres volem continuar dins d’aquest projecte i ajudar en el que calgui en les reformes necessàries, però les actituds, els fets i les declaracions que estem escoltant últimament per part d’alguns dels nostres dirigents, sembla una invitació a construir nous projectes. O arreglem els problemes estructurals que pateix el PSC o construïm una nova casa catalanista, socialista i progressista de veritat: des de baix i des del territori, tal i com s’han de fer les cases.

Esperança Garrido (Terrassa, Barcelona)

Mar Masip Colomer (l’Eixample, Barcelona)

M. Teresa Masip Pulido (l’Eixample, Barcelona)

Xavier Ramell i Perpinyà (Verdú, l’Urgell)

Marianne Reutemann Klee (Verdú, l’Urgell)

Miquel-Àngel Sáez Begué (Montesquiu, Osona)

Josep M. Vidal Minguella (l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà

06/10/2012

  Llibertats, Partits, PSC, Spcialisme democràtic