Manifest: Una esquerra catalana, forta i majoritària, per una Catalunya constituent

MANIFEST UNA ESQUERRA CATALANA, FORTA I MAJORITÀRIA, PER UNA CATALUNYA CONSTITUENT

 

EL POBLE DE CATALUNYA HA PASSAT AL DAVANT

El poble de Catalunya ha passat al davant. Catalunya ha fet el tomb. Els  esdeveniments dels últims deu anys i, en particular, dels dos anys darrers, han accelerat un procés de presa de consciència que ve de molt lluny, directament connectat amb la nostra història col·lectiva, i que ha adquirit una dimensió social activa i majoritària, diversa i inclusiva, profunda i irreversible. La incomprensió, el maltractament reiterat i el rebuig final que han obtingut les propostes presentades pels successius Governs i pel Parlament, han fet que Catalunya transités, de la frustració i la indignació, ala clarai incontestable afirmació de la seva sobirania nacional.

El 10 de juny del 2010, la societat catalana, amb les seves institucions al capdavant i amb la participació de la gran majoria de les seves forces polítiques, s’expressava de forma unitària i potent contra la sentència d’un Tribunal Constitucional partidista, que completava la tasca d’enderroc de la darrera proposta d’entesa formulada des de Catalunya. L’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de Setembre del 2005 ja havia sigut rebaixat i limitat en la seva voluntat de salt qualitatiu, tant pel que fa a l’autogovern com al desenvolupament del potencial federal i plurinacional de la Constitució pactada l’any 1978. Aquella sentència era un “no” a la voluntat d’encaix de la nació catalana en un Estat espanyol que reconegués i fes seu el caràcter plurinacional, pluricultutal i plurilingüístic de la realitat que inclou. S’hi afegiria, encara, la posterior evidència, particularment en l’àmbit del finançament, que l’Estat espanyol ni tant sols respectava allò que havia restat vigent d’aquella proposta malmesa. Això ha reblat el clau i ha decantat definitivament les coses.

Però el més rellevant és que ha estat la pròpia societat catalana, molt més que el conjunt de les seves institucions i forces polítiques, la que ha dit prou, defugint la temptació de refugiar-se en la resignació o en el greuge i la lamentació. Ben al contrari, s’ha posat en marxa, de cap a cap de Catalunya i en la pluralitat del seu ventall social, fins a aixecar una immensa onada d’exigència nacional. La gent, l’Onze de Setembre d’enguany, aquest cop sense convocatòria unitària ni institucional, ha ocupat elcentre de Barcelonai ha desfilat fins al simbòlic Parc de la Ciutadella, avui seu del Parlament.

 

DEL SENTIMENT I LA VOLUNTAT, AL PROJECTE SOLVENT

L’autogovern com a concepte constitucional, qüestionat i superat per l’acció contrària dels poders de l’Estat espanyol, ha esdevingut desig col·lectiu de sobirania i voluntat d’“Estat propi”. Desqualificat l’“Estat compartit” de caràcter plurinacional, que Catalunya havia cregut veure en la Constitució, aquesta nova perspectiva apareix, a ulls de molts, com l’única que li queda a Catalunya per fer-se amb els ressorts que li calen per construir i dirigir el seu destí col·lectiu. La manifestació-concetració de l’Onze de Setembre d’enguany és l’eclosió clamorosa d’aquesta voluntat.

Urgeix, ara, que tothom assumeixi plenament les seves responsabilitats, de manera que Catalunya pugui comptar amb tot allò que li cal per concretar, dirigir i gestionar la seva voluntat. Per convertir-la en projecte polític democràtic i viable. Per donar-li perspectiva i dotar-la d’un full de ruta seriós. No val a gronxar-se sobre l’onada popular ni a instrumentalitzar-la des d’uns o altres interessos de partit. No val tampoc a ignorar les dificultats i els perills que tenim per davant, perquè només podrem superar-los si els abordem i els sabem afrontar degudament. Cal que Catalunya actuï, des d’ara mateix, amb el rigor que ho faria si disposés  d’institucions d’Estat, amb la màxima seriositat i eficiència en tots els àmbits de la seva existència.

En aquesta direcció, és essencial la unitat d’acció de les forces polítiques catalanes que hi estiguin disposades, amb una posició compartida que expressi la voluntat de la nació. La força de Catalunya, en els moments decisius, ha estat sempre la seva unitat, la seva capacitat de sumar. Res no pesa tant a l’hora de la veritat. I ens farà tota la falta en el camí que encetem, en el nostre diàleg inexcusable amb Espanya i amb Europa.

Només així, d’altra banda, el projecte que hem de formular i fer viable serà de tota la ciutadania i estarà a l’altura dels veritables interessos nacionals de Catalunya. Avui, només un ampli consens ofereix la força i la garantia necessàries en el procés constituent de tot subjecte nacional. També en el cas de la “Catalunya-Estat”.

 

SORTIR DE LA GREU CRISI ECONÒMICA I SOCIAL QUE PATIM

Aquest procés d’afirmació nacional s’inscriu en un context de gravíssima crisi econòmica i social, que n’ha estat també un dels detonants. Una crisi en la qual amplíssims sectors del poble de Catalunya, sobretot els més febles, es veuen tenallats per l’angoixa i arrossegats cap a escenaris de pobresa. En aquest marc, l’injust dèficit fiscal que Catalunya ha vingut patint apareix com una de les causes dels perjudicis econòmics i socials que recauen sobre els seus ciutadans i ciutadanes. No es tracta de negar la solidaritat: tothom entén que la solidaritat és irrenunciable i que els territoris més avançats han de ser contribuents nets en favor del desenvolupament dels territoris més desafavorits. Però tothom sap també que això, com succeeix a tota Europa, no pot d’arrossegar cap avall els territoris solidaris ni pot fer caure la seva població cap a cotes socials inferiors a les que gaudeixen els territoris ajudats.

A aquest causa, per descomptat, s’hi sumen les polítiques d’austeritat doctrinària -inductores de més recessió i més atur- i de privatització dels serveis públics, que posen en perill algunes fites irrenunciables de l’Estat del Benestar. El dèficit fiscal no ha de ser la cortina de fum que amagui aquesta greu responsabilitat del nostre Govern. No es fa Catalunya destruint la seva cohesió social. Aquesta és, de fet, condició imprescindible de la seva cohesió nacional. Per això, es fa inexcusable plantar cara a les polítiques dictades per l’ortodòxia liberal-conservadora, d’efectes devastadors, i emprendre nous camins en favor de l’economia productiva, del creixement sensat, de l’ocupació i, no pas en darrer lloc, de les reformes destinades a garantir la sostenibilitat i la qualitat dels serveis públics bàsics. Unes reformes que han de fer-se amb el bisturí i no pas amb la destral, perquè han de perseguir el manteniment i l’ampliació de l’Estat del Benestar i no la seva liquidació en favor del negoci privat.

 

CAL, AMB URGÈNCIA, UNA ESQUERRA CATALANA FORTA, CAPAÇ D’ESDEVENIR MAJORITÀRIA

Per això, és vital que Catalunya disposi d’un mapa polític complet, articulat en grans opcions ideològiques, polítiques i socials. En aquest mapa, avui, hi ha una notabilíssima absència: la d’una esquerra catalana prou forta, amb capacitat de govern, a l’altura dels anhels sobirans de Catalunya i a l’altura del greu repte econòmic i social que tenim plantejat. Sí, a l’altura de tots dos, perquè la causa nacional i la causa social són, per a l’esquerra, una mateixa causa. No hi ha l’una sense l’altra. La nació és la gent i, sense cohesió social, la nació es desfà. De la mateixa manera, el progrés humà només es pot assolir des de la majoria democràtica del poble i no hi ha majoria progressista possible que no comporti alhora un veritable projecte nacional.

Catalunya necessita com mai una esquerra nacional, identificada amb els interessos de Catalunya, sense hipoteques en la seva actuació i en la seva representació, capaç de constituir-se en alternativa al nacionalisme conservador de la dreta. Una esquerra capaç d’impulsar un projecte de futur que faci seves les necessitats i esperances de la gran majoria del poble, en la seva diversitat social, cultural i lingüística, que esdevingui un poderós factor de cohesió social i nacional, que generi identitat compartida de futur.

L’existència d’una esquerra catalana prou forta, d’altra banda, ha de ser un factor decisiu per una acció unitària de Catalunya, del tot imprescindible en les interlocucions que Catalunya ha d’emprendre per a la seva ubicació entre els pobles d’Europa i del món. Sense una esquerra catalana potent, només hi haurà subordinació dins d’un espai únic i un pensament únic de centre-dreta, segurament contrapuntat -en una aliança de fons contra l’esquerra- per una dreta espanyolista polaritzada en sentit invers i interessada en trencar la unitat civil del nostre poble. No és l’esquema que li convé a Catalunya en l’actual avinentesa: l’afebliria greument. És un perill que podria frustrar el camí emprès o bé resultar un llast insuperable que s’enduria la “Catalunya-Estat” molt lluny del somni de la immensa majoria dels catalans i catalanes d’avui.

Ens proposem, doncs, participar activament en el desvetllament i l’articulació d’un ampli espai polític d’esquerra, que pugui exercir d’opció alternativa viable i esdevenir l’expressió del catalanisme progressista d’avui:

– Un espai ample i plural, que necessita comptar amb un socialisme català posat al dia, coherent amb les seves arrels, a l’altura dels reptes que Catalunya té avui plantejats.

– Un espai que va més enllà del socialisme català i que ha de contemplar la pluralitat de l’esquerra catalana d’avui.

– Un espai que té fortes arrels a Catalunya, on ja va ser decisiu en el moment constituent de l’any 1931, amb la instauració de la Generalitat republicana, i en el moment constituent de l’any 1977, quan va guanyar les primeres eleccions democràtiques i va exigir amb intransigència el retorn de la Generalitat exiliada, assolint el decantament favorable del nacionalisme conservador i l’acceptació forçada del govern espanyol.

– Un espai que va encarnar la regeneració i la transformació de les nostres ciutats i viles a partir de la transició democràtica i, particularment, al voltant de les transformacions i l’esclat del 1992, on Catalunya va descobrir i va fer seva  una altra idea de si mateixa, oberta, audaç, avançada, erigida en referència internacional.

– Un espai que va constituir els dos governs d’Entesa que, juntament amb l’impuls de les polítiques socials, van emprendre la reforma estatutària que el nacionalisme conservador havia deixat de banda.

– Un espai que comparteix plenament la millor tradició de la socialdemocràcia europea i de les esquerres democràtiques internacionals.

– Un espai plenament compromès amb l’altíssima exigència ciutadana dE regeneració política i democràtica: de sanejament i d’exigència moral, d’innovació en els mètodes de l’acció política, de devolució de competències dels partits a la societat, d’impuls de la iniciativa social i de la participació activa de la ciutadania en la cosa pública.

 

 

EIXOS BÀSICS

 L’esquerra catalana que avui es fa imprescindible i que volem bastir hauria d’inspirar-se en els següents eixos bàsics:

 

I. PER UNA ÀMPLIA MAJORIA A FAVOR DEL DRET A DECIDIR

L’evolució plurinacional de l’Estat espanyol, que semblava contemplada en el pacte constituent de1978, haquedat desmentida. Trenta-cinc anys després de la seva aprovació, la Constitució espanyola s’ha desenvolupat al marge de les aspiracions nacionals de Catalunya, és a dir, en sentit invers a les potencialitats que van justificar el seu suport. Allò que era un primer pas i un camí en la recuperació del nostres drets i aspiracions nacionals s’ha transformat en un sostre baix i en la coartada jurídica per al rebuig sistemàtic de les ofertes formulades des de Catalunya.

És així com la pulsió independentista ha passat de ser un sentiment reactiu a ser una voluntat positiva, conscient, plural i integradora; de ser una proposta minoritària a ser un factor transversal, compartit per amplis sectors de la població. Cal, ara, que aquesta creixent voluntat de sobirania esdevingui un projecte polític seriós, realista, amb recorregut, sense oportunismes ni improvisacions irresponsables, amb tot el càlcul que el cas demana. I, amb aquesta finalitat, fa més falta que mai la presència activa d’una esquerra catalana potent, perquè Catalunya només disposarà de la força que li cal si pot comptar amb la unitat dels seus partits i forces nacionals que es reclamen del catalanisme. Perquè la Catalunya-Estat no pot fer-se a la mida única de la ideologia liberal de centre-dreta, sinó que ha de bastir-se des de la pluralitat.

Ara, tenim l’obligació d’escoltar i servir el clam d’una ciutadania que ha parlat alt i clar. És l’hora, doncs, de crear els escenaris perquè el poble de Catalunya pugui exercir democràticament el seu dret a decidir. I aquest pas ha de fer-se amb tota la força disponible, des de la unitat, des d’una acció concertada i ferma de tot el catalanisme en la seva pluralitat. La recent i àmplia coincidència parlamentària en favor del dret a decidir és un primer pas important en aquesta direcció.

 

II. UN POSSIBLE PACTE DE SOBIRANIES

1. És a l’Estat espanyol a qui correspon ara moure peça. L’episodi del Pacte Fiscal, mort abans de néixer, ens mostra, un cop més, la dificultat de qualsevol aproximació parcial o de “millora” de la situació a partir de propostes catalanes. S’ha invertit la càrrega de la prova i, en endavant, ja no valen pedaços ni som nosaltres els que hem de prendre la iniciativa, sinó les institucions i partits espanyols, si és que ens volen convèncer que hi ha un altre model possible. No cal dir que, si això finalment es produís, caldria posar-hi els cinc sentits, a partir de les condicions que ens dicta l’experiència. Catalunya sempre ha volgut el diàleg i al pacte. És l’Estat espanyol el que, fins ara, ha tancat la porta. Entretant, però, cal no tornar a sucumbir a l’hàbit d’acontentar-se amb el clàssic “peix al cove”. El nostre balanç diu que cada acord parcial tendeix a ser, per a l’Estat espanyol, no gaire més que una treva destinada a retornar poc a poc al punt de partida. Per això, afirmem que no ha de considerar-se cap proposta que no sigui global, que no contempli tots els aspectes de l’encaix nacional de Catalunya.

2. Arribats on som i a partir de la llarga experiència adquirida, sabem molt bé quines són les necessitats i potencialitats de Catalunya que un nou pacte amb l’Estat espanyol hauria de satisfer. En aquest sentit, formulem la nostra proposta: un nou pacte amb l’Estat espanyol hauria de reunir, de manera inexcusable, les següents condicions:

– Hauria de tractar-se d’un pacte d’Estat que inclogués un pacte explícit i bilateral amb Catalunya.

– Hauria de reconèixer Catalunya com a nació i com a subjecte de sobirania pròpia.

– Hauria de reconèixer el dret d’autodeterminació de Catalunya, que podria ser exercit mitjançant referèndum convocat pel Parlament de Catalunya.

– Hauria de contemplar un esquema competencial inequívoc, en el qual Catalunya hauria de disposar de capacitat decisòria plena en les polítiques bàsiques: educació i salut, cultura i llengua, serveis socials, indústria i ocupació, justícia, immigració, agricultura, representació exterior, esports i presència catalana normalitzada a les competicions internacionals. Mentre que serien objecte de decisió compartida el sistema de pensions i seguretat social, la defensa, les relacions de l’Estat espanyol amb les institucions europees, amb les institucions internacionals i amb tercers països, els aspectes comuns de la política immigratòria.

– Hauria de comportar la presència directa de Catalunya a les instàncies federals europees.

– Hauria de contemplar una Agència Tributària Catalana per la qual passés tota la recaptació. Amb criteris fiscals compartits d’àmbit espanyol i europeu. I amb la seva participació en uns mecanismes de solidaritat justos.

– Hauria d’establir els mecanismes concrets de corresponsabilitat de la “Catalunya-Estat” a l’Estat comú espanyol o ibèric.

3. En qualsevol cas, cal que pensem en termes de “Constitució catalana” i en l’articulació completa del nou subjecte polític que vol ser Catalunya, dotat de sobirania pròpia i amb presència i corresponsabilitat en els altres àmbits de sobirania en els quals participi. Des d’aquest pacte de sobiranies, ha de procedir-se, si cal, a aprovar una nova Constitució espanyola que el contempli i que permeti recuperar l’esperit que era implícit en el pacte constitucional de 1978, avui clarament qüestionat i que consistia en un doble compromís: de la democràcia espanyola, amb el reconeixement nacional i l’autogovern de Catalunya; i, de la Catalunya-nació, amb la democràcia espanyola.

 

III. UNA ALTERNATIVA A LA CRISI: EN FAVOR DE L’ACTIVACIÓ ECONÒMICA, DE L’OCUPACIÓ I DE L’ESTAT DEL BENESTAR

4. Resulta insostenible la deriva destructora del teixit social i productiu de Catalunya que s’ha esdevingut amb l’actual Govern. Cal impulsar urgentment polítiques alternatives de sortida de la crisi, superadores de l’actual cercle viciós, que apuntin cap a un model diferent de desenvolupament, sostenible i regulat democràticament. Cal transitar, del dogma de l’austeritat, a la recuperació del camí del creixement i la creació d’ocupació. Amb aquesta finalitat, calen polítiques d’estímul fiscal i d’inversió pública. Es tracta de polítiques que només són possibles en un entorn de confiança i de corresponsabilitat amb tots els agents productius. I també amb els sectors financers, degudament sanejats i regulats, responsables encara avui de l’estancament de la inversió privada i de la sequera quasi absoluta en el flux de finançament ordinari de les empreses.

5. És ben cert que aquesta línia d’actuació es veu avui condicionada per decisions d’àmbit europeu i espanyol, però no ho és menys que el govern català actual, per acció i per omissió, hi afegeix actuacions que produeixen més atur, més desprotecció social i un greu retrocés en els serveis bàsics d’educació i de salut. A Catalunya, hi han recursos, energies i possibilitats no aprofitats ni reconeguts. I també la possibilitat d’incrementar la pressió fiscal sobre els més poderosos i no tan sols sobre els més febles com fa l’actual Govern.

6. En lloc de refugiar-nos en les obligades mesures de contenció del dèficit, cal negociar-les bé i després respectar-les, tot acompanyant-les d’una tasca molt més adaptada a cada sector, a cada territori, aprofitant-ne totes les capacitat cooperativa i sinèrgies de conjunt que avui resten desaprofitades i aletargades. Amb una acció adient, en aquests àmbits locals i sectorials, és possible desvetllar-hi recursos avui ociosos.

7. La política industrial, tan desacreditada des de les posicions conservadores, ha de ser posada en el primer pla. Sectors com la indústria agro-alimentària, les biotecnologies o la química-farmacèutica avançada, esperen suport tant per al seu creixement productiu com per enfortir i ampliar la penetració a nous mercats o la productivitat de les seves inversions. Els sectors clau han de ser clarament identificats i reforçats.

8. Tant com les polítiques que produeixen efectes immediats, cal un acció decidida per fixar i posar en marxa les reformes estructurals pendents des de fa massa anys per tal de bastir un sistema productiu que no tingui els peus de fang. Es tracta, entre altres, de les següents:

-. L’educació, la reforma de la qual va iniciar el Govern anterior, que és un element central de tota aposta de futur, perquè el futur demana una ciutadania prou culta i responsable, prou competent en el seu camp, en sintonia amb una societat canviant, que exigeix noves i permanent modulacions.

– El conjunt del sector públic, de l’administració, que ha de revisar la seva concepció organitzativa i funcional, així com la qualitat de la seva relació amb la ciutadania i amb el món empresarial, amb la finalitat d’assolir unes majors cotes d’eficiència. Els serveis que constitueixen l’Estat del Benestar, particularment la sanitat (al costat de l’educació ja esmentada), han de ser objecte d’un ambiciós esforç racionalitzador, amb la finalitat de fer-los més eficients i de garantir-ne la sostenibilitat.

– La Formació Professional, amb la connexió entre formació i treball, destinada a superar l’actual manca d’adaptació a les nostres necessitats ocupacionals i productives. No es pot acceptar, particularment en aquest camp, la ineficiència social i la pèrdua de capital humà que comporta, essent aquest l’única riquesa natural del nostre país.

– La recerca i la innovació com a inversió determinant de futur, en el marc de l’economia del coneixement. Amb més raó, en un país com el nostre que excel·leix en equips d’investigadors-punta, situats en posicions d’avanaçada internacional.

– La creació artística i la producció cultural, en procés de consolidació entre nosaltres i que adquireixen també una centralitat creixent en el marc de l’economia del coneixement. Avui, en greu perill per l’estocada que comporta la manca d’”excepció cultural” en la regressió pressupostària i  en l’increment de l’IVA.

– El mapa institucional català, que demana a crits una simplificació territorial, destinada a acabar amb l’actual i absurda superposició d’administracions i a establir una divisió regional d’acord amb les necessitats actuals, a partir de criteris tècnics competents, que deixi enrere definitivament els atrinxeraments partidaris interessats que condemnen el mapa institucional a l’immobilisme i l’obsolescència.

– La col·laboració públic-privat, font de possibilitats inèdites si s’estableix sobre la base, no del clientelisme i de les relacions opaques que generen corrupció, sinó del projecte públic com a garant de l’interès general i de la qualitat.

– La justícia, susceptible de grans canvis positius si no estés encotillada per les lleis orgàniques espanyoles.

– Els sectors que deriven en oligopolis i que representen un llast costosíssim per a les empreses i la ciutadania.

9. Cal fer créixer conceptes com equitat i corresponsabilitat social, introduir eixos de política econòmica que incorporin els factors ecològics, de sostenibilitat i d’energies renovables. Cal impulsar polítiques fiscals adreçades a influir positivament en hàbits i capteniments de consum, estretament relacionats amb la salut pública o la cura del medi ambient.

 

IV. PER LA REGENERACIÓ DE LA POLÍTICA I LA REFORMA DE LA DEMOCRÀCIA

10. La regeneració de la política i la reforma de la democràcia fa temps que han esdevingut un clamor. En va ser el detonant el moviment del “indignats”, que va saber denunciar les múltiples esclerosis que pateix la nostra vida democràtica. Cal replantejar-se el funcionament del sistema democràtic, del conjunt d’institucions, partits, sindicats i entitats diverses, sostinguts en bona mesura amb recursos públics. Avui, es troben greument desgastats pels casos de corrupció que han tingut lloc i per un funcionament sovint endogàmic i allunyat de la comprensió, del seguiment i de la participació de la ciutadania.

11. En el procés que Catalunya obra, cal que aquest en sigui un aspecte cabdal i que doni lloc a un debat ciutadà sobre les iniciatives reformadores a emprendre, entre les quals, sens dubte:

– La promulgació, després de trenta-dos anys, d’una llei electoral catalana pròpia, avui encara pendent perquè així ha convingut als interessos partidaris del centre-dreta.

– La reformulació del paper dels partits polítics, amb la devolució a la societat d’algunes de les funcions que fins ara han tingut reservades, a Catalunya i a Espanya, particularment les relatives al monopoli en la selecció dels candidats i en la dependència dels electes.

– L’establiment d’una vinculació i d’una relació permanent entre els electors i els seus representants democràtics, no tan sols en els períodes electorals, sinó durant tota la durada del seu mandat. Això hauria de concretar-se en la definició de circumscripcions electorals unipersonals.

– L’establiment de les llistes electorals obertes o desbloquejades, de manera que sigui l’electoral el que determini la priorització dels candidats i candidates.

– La generalització de les eleccions primàries obertes, traslladant a la ciutadania la capacitat de seleccionar els candidats i candidates a caps de llista del corresponent espai electoral, de manera que els aparells dels partits deixin de tenir-ne el monopoli i el consegüent control sobre els electes.

– L’accés públic al coneixement i al control dels recursos dedicats al manteniment de les forces polítiques, amb una regulació més exigent.

– L’experimentació de nous avenços en la iniciativa popular i en la participació oberta dels ciutadans en la presa de decisions significatives.

– La instauració efectiva d’una funció d’avaluació continua i rigorosa dels serveis i les polítiques públiques.

– L’impuls de formes de cogestió ciutadana dels serveis públics, a partir dels usuaris i dels consumidors.

 

Aquesta declaració s’inscriu en un nou moment que, com mai, fa inexcusable la claredat i la definició de posicions per compte dels qui exercim responsabilitats polítiques o tenim un cert ascendent sobre uns o altres segments polítics i socials. No hi ha marge per a la retòrica, per a les paraules buides, per a les bones intencions inconseqüents, per al còmode exercici de nedar i guardar la roba. Catalunya, en aquest moment decisiu, demana honestedat, franquesa i coratge, més enllà d’ortodòxies inercials, de silencis acomodaticis i de cauteles conservadores. Demana que cadascú assumeixi plenament la seva responsabilitat i actuï en conseqüència. Nosaltres hem sentit que aquesta era la nostra obligació pública i hem entès que no ens en podíem desentendre. Que faríem un flac servei al nostre compromís col·lectiu si no gosàvem. Sabem que aquesta és avui la millor manera que tenim de servir els nostres ideals.

 

Catalunya, octubre de 2012

 

Signen el Manifest: clic aquí

Contactar: elguaita@forumcivic.cat

 

 

 

 

 

 

48 Responses to "Manifest: Una esquerra catalana, forta i majoritària, per una Catalunya constituent"

  1. Marcos M Saez   3 d'octubre de 2012 at 22:28

    Jo tambe dono el meu suport

  2. Jo_paso   3 d'octubre de 2012 at 22:30

    De no venir de qui ve aquest manifest ,margalls & Ço. , diria q fins i tot està bé.
    Però venint d’aquesta colla que feien el q volien al PSC quan manaven, i q ningú els diguès res en contra…, i ara q son minoria només saben q lira la troca; la única cosa q em ve al cap és q te menys credibilitat q la honestedat de Millet i Montull junts.
    Una pena.

    • Lucrecio   4 d'octubre de 2012 at 19:44

      Es cierto que a muchos hay que rociarlos con disolvente para que salten. Pero verás, como decía Juan de Mairena (o Antonio Machado): “LA VERDAD ES LA VERDAD, DÍGALA AGAMENÓN O SU PORQUERO”. Es importante el mensajero, pero es capital el mensaje.

  3. Pere Pascual Martí   3 d'octubre de 2012 at 23:51

    M’hi adhereixo amb la meva signatura

  4. Rubén Espuelas   4 d'octubre de 2012 at 1:23

    No podria estar més d’acord. M’adhereixo

  5. pere   4 d'octubre de 2012 at 8:03

    Ja era hora! espero que sigui un primer pas per algo mes gros…

  6. Un bolchevique internacionalista y xarnego   4 d'octubre de 2012 at 11:34

    Perdonar, pero con todo respeto, los “bolcheviques” que celebrabamos en “solitario” la Diada a principios de los 70 en la clandestinidad en algunos centros de trabajo, no estamos por “constituyentes” la única soberanía que reclamamos es la de la clase trabajadora y la independencia con relación a los imperativos de los mercados
    Lo siento las “brigadas internacionales” no tenemos “patria”

    • Juan Mattei   4 d'octubre de 2012 at 19:54

      Yo también celebraba mis primeras Diadas haciendo maratones con unos señores de gris detrás. Es verdad, no tenemos patria, pero tenemos una señora muy simpática que se llama Hacienda y su prima la declaración de Renta.

  7. Josep Guasch Luján   4 d'octubre de 2012 at 11:44

    Malgrat entendre que els territoris no donen res sinò que son els ciutadans amb els seus impostos els qui aporten els recursos, com socialista entenc que la redistribució ha de ser justa i necessària pel reequilibri en el benestar dels ciutadans d’arreu, però el descontrol,la falta de rigor, el menyspreu, el desinterès, l’oblit i un llarg etcètera permanent, no ens deixen masses més alternatives.
    Per tot el que diu el manifest i perquè un pacte de sobiranies avalat per una esquerra catalana forta estic segur faria el contrapès necessari a determinats tics identitaris que nomès busquen la confrontació i l’individualisme, mínimitzant al màxim la cosa pública, és pel que subscric plenament aquest manifest

    • Gloria Urpí Ribas   6 d'octubre de 2012 at 15:06

      Benvingut al club Pep !!!!! És hora de fer sentir la veu progressista i catalana.
      Endavant ! El Jai i el Joan segur que també ho signarien!!!!

  8. antoni   4 d'octubre de 2012 at 11:46

    Aixo és un acte total de deslleialtat al PSC. Aixi anem.

    • Josep Maria Garcia   5 d'octubre de 2012 at 2:29

      Has de ser molt jove… Si pots, dóna-li un ull als lemes que teníem en el PSC el 77. Si això et sembla deslleial, el de llavors no vegis… (“…Per una Catalunya lliure, pròspera i sense classes…” o ” …i, per al Senat demòcrates fidels a Catalunya…”)

  9. pere   4 d'octubre de 2012 at 12:00

    La majoria dels signants són els banquers de la política: arruïnen el banc i després volen fer-nos creure que són els únics que el poden salvar i els impositors (militants) amb preferents encara els hi hem de riure les gràcies i aguantar que vulguin decidir la política del PSC a través dels mitjans de comunicació.
    Jo us demano que respecteu els òrgans i la metodologia que ens hem donat democràticament, i si no us agrada canvieu-la democràticament i amb els procediments triats democràticament.

  10. Pingback: Bloc de Pia Bosch » Arxiu del blog » Una esquerra catalana, forta i majoritària per una Catalunya constituent

  11. Lluís Garcia   4 d'octubre de 2012 at 13:08

    Estic d’acord i m’adhereixo al document, podeu comptar amb mi, companys.
    Cal un projecte nou nítidament català i socialista.

  12. Pere Camprubí i García   4 d'octubre de 2012 at 13:14

    Hola!

    En la meva qualitat de militant del PSC de l’Agrupació de l’Eixample, he de dir que estic d’acord amb el text però discrepo absolutament del comportament d’algunes de les persones que presumeixo que l’han elaborat (l’haurien de signar; per qué el presenten com un anònim??).

    Ja ho vaig dir a l’assemblea de la meva agrupació de novembre de 2010: no votaré cap cadidatura del PSC en la que hi hagi persones que, quan podien, no van saber fer res per tirar endavant el nostre programa i ara, que estem fora del poder polític, s’omplen la boca amb els nostres principis . Així ho he fet i ho seguiré fent, mentre persones sense credibilitat encapçalin el projecte socialista a Catalunya i a Espanya.

  13. J M S   4 d'octubre de 2012 at 13:22

    El manifest ignora els immigrants, excepte per a parlar de voler gestionar polítiques d’immigració. No es compromet a donar vot a persones residents que paguen impostes i són adults, ni ara ni a un referendum futur. No ens reconeix ni com a part del proces constituyent ni tampoc com a subjecte polític. Ens esborra, i per això és idèntic al plantejament de CiU. No serveix parlar dels 7,5 catalans quan de fet la xifra només serveix per a inflar cap a fora i som mig milío potser sense drets democràtics.

  14. Sebastià Sardine i Torrentallé.   4 d'octubre de 2012 at 14:50

    Crec que és un bon pas, però els que erem al 11-09-2012 ja teniem tot aixo analitzat i varem decidir reclamar als politics, primer l’Estat Propi i despres, d’igual a igual, no en aquesta legislatura constituen en la que entrarem, sino en la propera, conservadors i progresistes es podrà plantejar el fet de poder-nos federar, confederar amb altres territoris o nacions, si son veïns millor (Castella, Andorra, Europa, Catalunya Nord…). Castella és un gran poble contra qui ningu hi te res a recriminar, si a la politica espanyola, que es altra cosa, d’aqui la nostra decissio emesa l’onze de setembre.

  15. Arcadi Segura Montañes   4 d'octubre de 2012 at 16:38

    Estic totalment d’acord amb el manifest i m’hi adhereixo

  16. Joan Sanjuan Esquirol   4 d'octubre de 2012 at 16:57

    Massa llarg. Poc concret. Molt confús. Pacte de sobiranies: i si no hi ha pacte? com s’hi arriba a aquest pacte? Per què no dieu que en el camí de la sobirania plena de Catalunya, potser s’avindran a pactar? Com es fa aquest camí? Si no contesteu aquests interrogants, sense ferir la intel·ligència dels catalans, tot són focs d’encenalls.
    (militant de l’agrupació del PSC de Sant Andreu de Barcelona)

  17. Manel Sabés Xamaní   4 d'octubre de 2012 at 17:39

    He signat el manifest i s’ha d’aplaudir que aparegui un discurs que no representi anar a remolc d’altres ara cal ser coherent

  18. Pingback: Per una Catalunya Constituent | Sol ixent a Catalunya, a Europa i al Món sencer

  19. Sebastià Padrós Vidal   4 d'octubre de 2012 at 17:49

    M’hiadhereixo.

  20. Pere Garcia Recasns   4 d'octubre de 2012 at 18:15

    Totalment d’acord amb el manifest. Sempre m’ he sentit socialista i catalanista.

  21. Salvador Figueras   4 d'octubre de 2012 at 18:35

    Comparteixo plenament el contingut del Manifest

  22. Pilar de Val   4 d'octubre de 2012 at 19:19

    Estic d’acord amb el manifest, m’hi adhereixo, em sento socialista i catalanista.

  23. Josep Llopart Corsà   4 d'octubre de 2012 at 21:03

    Estic d’acord amb el manifest, m’hi adhereixo i el signo.

  24. enric   4 d'octubre de 2012 at 21:35

    Per descomptat no signo aquest document nacionalista. Estaria bé que els que han trencat el pacte fundacional del PSC (els nois de casa bona) deixessin el PSC, juntament amb el PSOE retrobar el seu electorat després del desastre provocat en part essencial per aquests mateixos “pijos” i s’ajuntessin les seves forces amb ERC i ICV
    Tal com ho expressa millor que el jo podria, deixo el paràgraf final de l’article de Francesc Moreno a El Debat:

    “No parla el document de la Catalunya que es vol. Se suposa, per l’experiència dels seus anys en els governs tripartits, que la mateixa que els nacionalistes de dretes. Es tracta de recrear una pàtria homogènia, a base de subordinar i marginar els que no s’adeqüen al patró de bon català: nacionalista, amb sentiment de pertinença exclusiu –només català, dirien les enquestes– i que s’expressi en català. La doble pertinença és una anomalia amb la qual cal acabar, segons el nacionalisme català majoritari. Per això, la millor fórmula és la pràctica eradicació del castellà de l’escola, així com marginar els castellanoparlants i els catalanoparlants no nacionalistes de les institucions públiques i dels mitjans de comunicació públics. Llevat que es tracti de jugadors del Barça. O d’estrangers independentistes. Com es dedueix del que s’ha dit, no comparteixo aquestes polítiques. Per mi la doble pertinença i el bilingüisme són actius que cal fomentar en un món globalitzat, a més de ser més respectuós amb els drets individuals dels ciutadans que la imposició del monolingüisme. I això val igual per un estat federal que per a un d’independent (molt relativament, si som a la UE).”

    http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=102112

  25. Jaume Puigdueta   4 d'octubre de 2012 at 22:21

    M’adhereixo al manifest

  26. Josep tarragó   5 d'octubre de 2012 at 10:29

    Militant PSC, Sant Quirze del Vallès.
    Crec que com a partit de progrés hem de mirar el futur, emancipar-nos del PSOE i treballar plegats amb tots els partits socialistes a Europa.
    Crec que ens cal un projecte que digui cap on hem d’anar.
    Desitjo una Catalunya amb estat propi dins d’Europa amb govern socialista.
    Hem d’estar al costat, com ens pertoca, de tots els partits d’esquerra.
    Hem de dir clarament de forma entenidora a la societat, el que volem, el que volem representar i sobretot hem de dir la veritat i no voler “fer volar coloms”.

  27. jordi pardo   5 d'octubre de 2012 at 11:03

    hi éstic plenament d’acord

  28. jordi sisquella cuso   5 d'octubre de 2012 at 15:54

    Estic d’acord amb el manifest.El signo

  29. jordi sisquella cuso   5 d'octubre de 2012 at 16:05

    estic d’acord amb el manifest, el signo

  30. Joan Sureda Llorente   6 d'octubre de 2012 at 11:17

    Endavant !!!

  31. Gloria Caminal   11 d'octubre de 2012 at 15:48

    No podria estar més d’acord. M’adhereixo

  32. RAFAEL MADUEÑO SEDANO   16 d'octubre de 2012 at 9:37

    Trobo engrescador el manifest i comparteixo els seus objectius. Trobo a faltar les competencies plenes en medi ambient per a construir una Catalunya més equilibrada i sostenible.
    Rafael Madueño

  33. Manuel   16 d'octubre de 2012 at 13:00

    Està molt bé reflexionar ara però, per què punyetes ens hem deixar que els de CiU s’hagin apropiat de la idea Catalunya-Pàtria-Negoci polític?
    Estic fart de la bandera que fan servir amb tant d’èxit: “Catalunya-som-nosaltres”.
    Si-us-plau, feu servir un slogan ben punyent per aquestes properes eleccions.
    Per exemple: Catalunya és més que un bipartit, és més que tenir fronteres o no, somb ciutadans amb deures i drets que no hem de perdre.

  34. Manuel   16 d'octubre de 2012 at 16:59

    Per exempe:

    No decidim només quina pàtria volem.
    Decidim si continuem retallant DRETS en aquesta autonomia.
    Vota PSC.

  35. Pere   16 d'octubre de 2012 at 19:38

    Em sembla fantàstic però no creieu que aquest espai avui, és on hi ha ERC? Si parleu d’unitat, jo diria que el caldria fer és, un cop agrupats, col•ligar-vos d’alguna manera amb ERC. Junts faríeu un partit potent i amb opcions d’aconseguir una hegemonia.

  36. Joan Carbó i Escabia   17 d'octubre de 2012 at 0:49

    Tinc 85 anys i el meu anhel més gran es sortir del marasme que el meu poble ha de sortejar desde….

    AVANT amb el projecte. Si hi posem seny,audacia i honestetat politica ens en sortirem. Altrament, serà una nova recaiguda i els que voregem la fí de les nostres vides ja no podrem veure la Catalunya que pot esdevenir mirall per a a tothom.

    Haurem de lluitar i haurem de sofrir si volem, finalment, paladejar el saber vencer.

    CORATGE!

  37. Joan Gispert Alcubilla   18 d'octubre de 2012 at 18:05

    a

  38. Rosa M Jané   18 d'octubre de 2012 at 22:52

    M’adhereixo al manifest

  39. Pingback: L'alternativa progressista, saltar els murs - Vila de Roses Vila de Roses

  40. Pingback: Carles Ferreira: L’alternativa progressista, saltar els murs | L'Hora

  41. Pingback: Bloc de Pia Bosch » Arxiu del blog » Saltar el mur, l’alternativa progressista

  42. Pingback: L’alternativa progressista, saltar els murs – Carles Ferreira – Bloc personal (09/12/12) |

  43. Pingback: Bloc de Pia Bosch » Arxiu del blog » Declaració: Per la reconstrucció de l’esquerra a Catalunya

  44. Pingback: Per la reconstrucció de l’esquerra a Catalunya |

You must be logged in to post a comment Login