Gabriel Jaraba: Les perplexitats en el camp de les esquerres

Ningú abans a la història d’Europa havia tret dos milions de persones (en aquestes circumstàncies i magnituds no ve de mig) impulsades per un sentiment. En l’article anterior em referia a que qui s’havia mobilitzat no eren “els independentistes” sinó el poble. Algun company de l’esquerra més rotunda ha volgut veure en els meus arguments reminiscències del peronisme revolucionari. Jo volia mantenir-me simplement en el marc de les revolucions democràtiques del segle XVIII, emparat en l’esperit de Tom Paine i el del 76. Els comunistes i socialistes revolucionaris som gent ben curiosa: no neguem que els qui van prendre la Bastilla o assaltar el palau d’hivern eren el poble però ens sap greu reconeixer la seva acció quan aquesta no s’ajusta a les nostres expectatives. O al relat al qual ens adherim i amb el qual ens identifiquem. O als nostres sentiments, diferents dels del subjecte que ens ocupa.

Aquests dies estem assistint a perplexitats que s’esdevenen al centre del nacionalisme espanyol, el governamental i el difús per la península. El procés passarà per les etapes típiques en que s’esdevenen les actituds amb les que encarem els fenòmens i fets que no entenem o ens desagraden: negació, ridiculització, enuig, combat. Però a mi no m’interessen gaire les actituds perplexes dels nacionalistes espanyols, sinó les dels conciutadans catalans i molt especialment els qui pertanyen a les classes populars.

Les esquerres d’Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa han anat a la manifestació 11S de bon grat en tant que partidaris del dret d’autodeterminació. Han estat coherents amb la tradició de catalanisme popular del PSUC i amb el fet innegable que eren els comunistes els qui lideraven la lluita per l’autodeterminació catalana sota el franquisme. I sobre tot han estat capaços d’assumir que quan hi ha dos milions de gent que surt al carrer, aquests dos milions de persones no poden ser tots burgesos, ni tan sols seguidors passius de consignes burgeses. Es pot, com ho han fet, anar a l’11S i exigir el final de les polítiques antisocials del govern Mas. Diria fins i tot que anar-hi dóna més força a aquesta reclamació.

Les persones del camp de l’esquerra rotunda que no s’han sentit implicats per l’11S no ho han fet, crec jo, no tant per una qüestió de teoria sinó de relat. En el cas, ep, que una i altre siguin diferents, cosa sobre la qual començo a sospitar. El nostre relat implicava que, un dia, les masses treballadores sortirien al carrer en quantitats ingents per reclamar o proclamar la implantació del socialisme. A hores d’ara no hi ha ningú que esperi aquesta teofania, però el relat és tossut perquè ha arribat a formar part de la pròpia identitat personal. I el problema de la persistència del relat assumit i la seva identificació amb la teoria és que et pot mantenir immobilitzat mentre la història es desenvolupa davant els teus nassos. Com el 1989 a Berlín. De fet, 23 anys després de l’enfonsament del socialisme real, no podem dir que l’esquerra hagi fet una anàlisi científica profunda i suficient de l’experiència iniciada a l’Octubre. Els socialdemòcrates pensaven que en enfonsar-se el bloc comunista, els sectors populars polititzats de l’est es farien socialdemòcrates i, per extensió, les formacions comunistes s’integrarien en els partits socialistes, com ho havien fet alguns grups trotsquistes anys abans. El ecosocialisme en el qual es transforma l’eurocomunisme ho resol canviant de relat, desenganxant-se emocionalment del relat comunista i obrint un espai d’adhesió emocional diferent. (Repeteixo els mots relatius a la qüestió emocional perquè estic convençut que l’el.laboració racional de les idees és posterior i de vegades subsidiària a la gestió dels sentiments i la seva expressió en emocions). Però la pedra de toc és reconèixer que als països de socialisme real, aquesta etapa no ha deixat a la societat cap element transformador, cap vestigi de construcció d’un home nou. Nacionalisme ètnic i bel.licista a Iugoslàvia, neoliberalisme i precapitalisme a Rússia, misèria, prostitució i petita delinqüència als sectors més marginals, autoritarisme antidemocràtic a Hongria, Bielorrússia, Ucraïna i Kazajstan, culte al diner i al poder arreu. Prou matèria per a una nova reflexió teòrica i històrica.

De manera que farem fàstics ara a una quantitat ingent de ciutadans de classes treballadores que es manifesten pel que consideren una qüestió de justícia?

Les perplexitats al camp del PSC són figues d’un altre paner, i hi dedicarem un article sencer a comentar-les. És realment impressionant veure com el primer partit de l’oposició decideix mantenir-se al marge del més gran moviment de masses esdevingut al país. La presència d’uns dirigents a l’11S és, al meu parer, anecdòtica en termes de partit, si bé important pel que fa a les seves respectives persones i el seu posicionament davant la societat. A hores d’ara em pregunto si realment l’últim congrés del PSC s’ha tancat en fals i no ha obert processos de democràcia interna suficients dins l’organització, o si quan la troika dirigent que ha substituït la troika anterior es gira d’esquenes al fet en nom d’una posició contrària a l’independentisme ho fa conscient d’encarnar una posició majoritària i hegemònica a l’organització. En el cas del PSC, la perplexitat respòn a haver-se trobat amb la presència al carrer d’un relat que no tocava. Podia pensar el PSC seriosament que el descontentament general per les polítiques antisocials del govern Mas empenyerien gradualment la gent cap al seu camp? A hores d’ara, dirigents polítics adults creuen veritablement que es pot fer aquesta collita de votants com qui espera que la fruita caigui de l’arbre. Sense cap mena de liderat personal ni partidari davant la societat, poden els socialistes pretendre avançar i canviar la relació de forces? La incomprensió de la societat en la que viuen s’ha fet palesa ara amb la irrupció d’un relat independentista que no és “batasunero”, i la irritació sorgeix davant l’espectacle de veure com els qui apliquen polítiques antisocials són capaços de liderar projectes majoritaris assumits per la societat.

Aquesta darrera constatació és la font de perplexitat fonamental que les esquerres han d’analitzar seriosament. Sense, sisplau, excuses de mal entenedor de la societat complexa, com el suposat poder dels mitjans de comunicació o els elements de clientelisme que inevitablement hi són.

El problema de la teoria –i del tacticisme oportunista i instrumentalista– és que salta pels aires esmicolada quan els fets s’entesten en invalidar-la. Em pregunto què hi ha de superior, per a un socialista, que les masses populars expressant-se. I el que tenim ara mateix al carrer i a la societat és una singularitat enorme que interpel.la fortament tots els relats assumits, inclós el relat independentista clàssic, identitari, dogmàtic i sectari, i obliga tothom a replantejar-se posicions.

Gabriel Jaraba, Gabriel Jaraba, 16/09/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login