Esther Niubó: Holanda ha elegit un govern europeista

En un context marcat per la crisi i una taxa d’atur creixent, el compromís de complir amb el Pacte europeu d’Estabilitat -que obliga a un dèficit públic no superior al 3%- i la preocupació majoritària per les retallades sanitàries, la reforma del mercat de l’habitatge i les pensions, Holanda ha celebrat les darreres setmanes una campanya electoral vibrant on s’ha produït un intens debat sobre la solidaritat a la Zona Euro així com sobre el paper del país a la Unió Europea. Coneguts els resultats, i amb una participació de més del 75%, els holandesos han optat per l’estabilitat davant la incertesa, i han tornat a convertir a liberals i laboristes en les principals forces polítiques del país, amb 80 escons en total dels 150 que té el parlament neerlandès. Concretament, el partit liberal VVD de Mark Rutte, primer ministre sortint, ha aconseguit el millor resultat de la seva historia amb 41 escons, només dos escons per davant de la segona força, la dels laboristes del PvdA de DiedrikSamsom -un antic activista de Greenpeace que fa tan sols pocs mesos va substituir l’antic alcalde d’Amterdam, Job Cohen, al capdavant del seu partit-que, amb un discurs de promoció del creixement per sobre de l’austeritat, ha aconseguit aglutinar el votant socialista moderat, sumant una tercera part més de diputats que al 2010, i obtenint així el millor resultat electoral de la darrera dècada per la seva formació.

En canvi, el partit del líder xenòfob i anti-islamista, Geert Wilders -que va condicionar la coalició de govern anterior formada per liberals i democratacristians, forçant eleccions anticipades a l’abril-ha estat el que ha perdut méspes en aquests comicis, aconseguint només 13 esconsi perdent-ne 11 (el 43% dels sufragis), amb un discurs que proposava sortir de la Unió Europeai abandonar l’euro a un electorat que s’ha demostrat majoritàriament europeista i que busca estabilitat en un context econòmicament i política delicat. També s’ha desinflat Eric Roemer, candidat del Partit Socialista -el “Mélenchon” holandès-que, tot i que abans de la campanya s’havia considerat fins i tot favorit, finalment només hauria aconseguit mantenir els 15 escons que tenia fins ara a la cambra pel mal paper realitzat en els debats televisats. No obstant, el discurs contrari a la solidaritat en el si de la Unió Europea i d’exigència de més compromís i disciplina a les economies del sud afectades per la crisi, que havien abanderat aquestes dues forces principalment, ha acabat tenint molta importància en la campanya i ha constituït un dels seus temes principals. I per tant, novament, aquestes eleccions, després de les presidencials i legislatives a França, han tornar a demostrar com el debat europeu ha entrat de ple en els debats polítics nacionals.

Els cristianodemòcrates, per la seva banda, amb una base social envellida, haurien perdut uns 8 diputats i només en tindrien 13, i pagarien el preu de l’acostament a l’extrema dreta. I finalment, Democràcia 66, un partit progressista de dretes, també hauria obtingut un escó menys.

D’aquesta manera, recolzant les opcions més centristes i proeuropees, i abandonant els partits populistes ubicats més en els extrems, sembla que l’electoral del país hauria votat amb un alt sentit de responsabilitat, demostrant la voluntat de cerca d’un govern estable i ben relacionat a Europa per afrontar la crisi.

Però, en definitiva, el nou parlament comptarà amb 11 partits, fet que evidencia la fragmentació política en un sistema electoral favorable ales minories -per obtenir un escó n’hi ha prou amb 65.000 vots, un 0.67% del total- i, per generar una certa estabilitat, caldria esperar l’acord entre liberals i laboristes, una majoria que podria no ser fàcil d’assolir tenint en compte que els laboristes han fet campanya per unes polítiques socials difícilment compatibles amb l’austeritat promoguda pels liberals. A hores d’ara, les incògnites podrien ser si el dirigent socialdemòcrata aconseguirà endarrerir el compliment dels objectius de dèficit o si el primer ministre s’oposarà al tercer rescat de Grècia, per exemple.

De tota manera, el que és clar és que s’ha tornat a demostrar que és possible guanyar eleccions amb un programa europeista, i ser progressista i favorable a la Unió Europea al mateix temps, un bon signe per a la socialdemocràcia europea. A més, aquest és un bon resultat per la Unió que, sumat al vist i plau donat pel Tribunal Constitucional alemany al MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera) i ala proposta del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, d’intervenir els mercats de deute dels països que demanen el rescat, podria facilitar el camí d’un possible i proper rescat d’Espanya.

Recomanem la lectura d’un article del director del Policy Network, Olaf Cramme, al New Statesman, aixi com el de René Cuperus al web del Policy Network.

Esther Niubó, Fundació Rafael Campalans, 14/09/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login