Jordi Martí: Barcelona, l’oportunitat de Catalunya

Notes preses a la conferencia “Barcelona, l’oportunitat de Catalunya”, realitzada a la seu de RBA, el 13/09/2012

 

Estem en una conferència fora de focus. La independència és al centre, Espanya exhibeix el seu menyspreu i en aquest context, parlar de la ciutat sembla fora de lloc. Per això vaig posar aquest títol “Barcelona, l’oportunitat de Catalunya”, perquè cal pensar el país des de dins. El debat sobre la independència ho impedeix, perquè la independència és mobilitzadora, però alhora amaga qualsevol altra reflexió sobre el país.

Recordem els noucentistes, que pensaven Catalunya-ciutat, Catalunya com una xarxa de ciutats acollidores amb rostre amable.

Avui però, la ciutat es dissol. No per més urbanització hi ha més ciutat. Ciutat entesa com a comunitat, ciutat entesa com a projecte polític, ciutat entesa com a projecte cultural.

“Si la nació és l’ànima, la ciutat és el cos”. La voluntat de ser expressada a la manifestació, és més difícil que s’expressi en termes barcelonins.

Els éssers humans són sobretot ciutadans. Ciutadans amb amenaces, però.

I ens hem de fer la pregunta: Quina proposta política necessita Barcelona avui per recuperar la idea de ciutat?

Antoni Castells: “La política és projecte, és pacte i és lideratge”. Serà al voltant d’aquests tres eixos que articularé aquesta conferència.

Projecte

Davant la crisi dels anys vuitanta,  en el pas de la indústria als serveis, Barcelona va reaccionar generant un projecte: els Jocs Olímpics.

Davant la crisi dels noranta, la ciutat del coneixement.

Està clar que la ciutat també pot construir projectes. Quin és el projecte per avui, en un entorn d’economia globalitzada?

La ciutat metropolitana.

Es pot dir que la ciutat metropolitana ja existeix, però que estigui urbanitzada no vol dir que hi hagi ciutat, malgrat hi visqui el 50% dels catalans.

El repte de les ciutats europees és aquest: convertir un conjunt de municipis en ciutat.

Per construir la ciutat cal:

1. Integració urbana amb noves àrees de centralitat fora del cor de Barcelona i amb nous eixos i nusos des del govern de la ciutat. Exemple: Pla Besòs i Eix Besòs amb l’element simbòlic de les 3 xemeneies. Cal que el Pla es desenvolupi fent un urbanisme que entengui la ciutat com un tot on els projectes arquitectònics dialoguin amb el seu lloc, on els projectes “no caiguin del cel” com pretenia el projecte d’Eurovegas que em satisfà que no hagi prosperat.

2. Estratègia econòmica que ha de ser necessàriament metropolitana, des de la planificació metropolitana. Tres exemples: el corredor mediterrani, l’estratègia turística (exemple platges buides i plenes) i la marca d’una ciutat que ara hem vist que s’ha desvinculat de la pròpia ciutat convertint-se només en una marca i no pas amb un model al qual feia referència el Josep Ramoneda a la seva presentació (Barcelona World). Un govern metropolità ha de planificar globalment el desenvolupament econòmic.

3. Estratègia de la governança: cal repensar quin és el millor govern metropolità. Sense governs intermedis entre el municipi i el govern metropolità. No cal la diputació (hereva del model jacobí) ni el consell comarcal (fruït de la construcció rural). 36 municipis, un govern metropolità i la Generalitat són suficients per la governança de la ciutat metropolitana.

Ara bé, hem de millorar la qualitat democràtica de les administracions:

– L’alcalde metropolità ha de ser electe com ho hauria de ser el president de la Unió Europea.

– I els governants dels barris, de l’entorn immediat també ho haurien de ser.

La ciutat és el bressol de la democràcia, hem de retornar als orígens i pensar com innovem en democràcia a l’entorn de la ciutat.

4. Estratègia cultural. En Josep Ramoneda diu sovint que la ciutat és la zona franca de la cultura i, de fet, aquest és un actiu de les ciutats europees: projectes culturals, densitat cultural (patrimoni, ambient cultural) que pot esdevenir un perill: la ciutat cultural com a objecte de consum amb el risc de construir una ciutat-museu. Sense menystenir els museus, les ciutats han de tenir la capacitat d’explicar el passat, certament, però també ser un espai de creativitat en tots els àmbits tan científic com de creació artística. Aquest desenvolupament certament tindrà conseqüències  per la indústria cultural que té el repte de millorar en competitivitat a través de l’I+D.

També la història i la memòria, construint el relat centre perifèria que a través de la construcció de Barcelona (romana, medieval, fora muralles, annexió…) es fa viu al relat dels ciutadans. Cal construir el relat de la ciutat metropolitana i aquest està per fer. Una ciutat metropolitana ha de tenir un relat cultural que incorpori elements icònics que, com les 3 xemeneies, tenen tanta potència com la Sagrada Família.

5. Estratègia social. No podem construir la ciutat metropolitana sense abordar el reptes diferents que se’ns plantegen. Els barris estan dividits entre rics i pobres i hi ha amenaça de ghettos. Hem de ser conscients que si la diferència creix, es perd la idea de ciutat: la ciutat torna a dissoldre’s.

– L’educació és fonamental en aquesta estratègia i avui, que comença l’escola, veiem com hi ha menys recursos econòmics per l’educació, cada vegada hi ha més diferència entre l’escola pública i l’escola concertada. Recordant l’escola comuna de la Marta Mata veiem que aquesta també es dissol amb un abandonament escolar del 26%, amb un país que inverteix només el 4% del PIB en educació mentre que els seus homòlegs europeus inverteixen el 5,2%. Barcelona té inscrit un paper central en l’àmbit educatiu, participa en un 40% en el consorci d’educació  i toca que torni a ser referent i pugui ser motor del país.

– La llei de barris va donar un fort impuls per lluitar contra la diferència. Cal recuperar la seva idea primigènia i desenvolupar un pla integral sobre el territori. (20 estratègies per 25 barris).

– Cal fer polítiques actives  d’ocupació per treballar contra l’atur i només seran efectives si són de caire metropolità. No té sentit, davant d’un problema tan important com l’atur, que posa en perill la condició de ciutadà, no desplegar estratègies metropolitanes.

Fins aquí les idees sobre el projecte insistint en la idea que sembla que la ciutat ha perdut la seva condició de projecte polític.

Pacte

El pacte és indispensable en l’àmbit polític on estan canviant les regles de joc.

Sempre que s’arribi a un acord a partir del projecte i no es jugui a establir el consens.

Avui a Barcelona hi ha motius i necessitat de pacte.

1. Perquè la crisi econòmica ha donat un govern en minoria (14/41).

2. Perquè l’ajuntament té una salut financera que permet construir una illa (sense ser aïllada) enmig de la tempesta, una locomotora pel país.

3. Perquè no es pot permetre per més temps una subordinació del govern de l’ajuntament al govern de la generalitat. L’alcalde ha de mirar cara a cara al president de la Generalitat.

Avui a Barcelona hi ha dues combinacions possibles:

– CiU+PP, que dóna una involució en polítiques socials i culturals.

– CIU+PSC que permet mantenir el model de la ciutat.

Per aquests motius vàrem engegar la negociació del PAM (el Pla d’Acció Municipal).

Avui anuncio que el PSC s’abstindrà en la votació del PAM per permetre la seva aprovació i així aconseguir desplegar aquests projectes:

– Un pla d’ocupació

– Fons per a la recerca

– Pacte per l’educació

– Impuls pels equipaments culturals

– 25 barris amb un pla de barri

– Pla Besòs amb les 3 xemeneies

– Nous eixos culturals: pere IV, recuperant la memòria de les antigues fàbriques

– Observatori de l’espai públic

Aquest és el pacte al qual hem arribat.

El nacionalisme té un projecte pel país, però el nacionalisme català no té un projecte per la ciutat. Han situat la ciutat a la lògica de l’administració i la ciutat necessita un projecte.

Per això l’abstenció i no pas un vot favorable.

Lideratge

No sabria dir com es construeix un líder, però us puc explicar que vaig acceptar arribar a l’alcaldia perquè cal recuperar el fil invisible que lliga els polítics amb els ciutadans. He vist que des que hem dedico a la política i tinc contacte amb veïns, amb agents culturals… ningú mai no m’acaba de creure. Els polítics no tenim credibilitat.

Vull recuperar aquest fil invisible:

– Jo estic aquí per una decisió lliure i no pretenc convertir-me en un professional de la política. A mí em mou Barcelona.

– Jo tinc un compromís amb el PSC profund i sincer però lliure i conscient. No em puc imaginar actuant perdent la llibertat o contra la meva consciència.

– La política demana audàcia, atreviment i risc.

Barcelona és un projecte apassionant.

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login