Josep Fontana: Després de l’onze de setembre

La manifestació de l’onze de setembre ens ha destarotat a tots. Les reaccions a què ha donat lloc, d’una i altra banda, ens han permès llegir i escoltar tota mena de disbarats. El que em sembla més inadmissible, però, és que es posi en dubte la bona fe d’uns ciutadans que expressaven amb la seva protesta, encertada o no, el seu legítim neguit davant d’una situació que és cada dia més insuportable. Vaig estar entre ells i hi vaig veure la mateixa gent corrent del meu barri amb els quals vaig anar fa uns anys a la manifestació contra la guerra d’Iraq. El que cal, abans de condemnar-los, és esforçar-se a entendre’ls.

Però el més lamentable és que, passat aquest esdeveniment, ens estem dedicant a fer volar coloms, en comptes d’ocupar-nos dels problemes realment importants que ens afecten. Si deixem de mirar-nos el melic i donem una ullada al que passa al món potser aconseguirem de recuperar l’equilibri.

M’agradaria, si tingues més temps, parlar de la vaga de mestres de Chicago i de la relació que guarda amb la trista situació del nostre ensenyament. Una situació que té menys a veure amb la manca de recursos que amb el propòsit de carregar-se l’educació pública i reemplaçar-la per la concertada, on es pot controlar millor el que s’ensenya. Us donaré un exemple del que vull dir. La universitat catalana està clarament mancada de recursos. Pensareu, aleshores, que el que preocupa més els nostres dirigents és cercar-ne per millorar la seva situació. No és pas així. El que està proposant el secretari d’Universitats, Antoni Castellà, és suprimir l’elecció del rector per la pròpia comunitat universitària, assegurant-nos que fer-la amb la intervenció del parlament és “bastant més democràtic”. És un procediment ben conegut; en un treball nord-americà sobre cóm acabar amb la universitat en cinc etapes, aquest punt de l’elecció figura com la tercera de les etapes: després venen el recurs al diner i els mètodes de les empreses, i la “destrucció dels estudiants”. Tot anirà seguint.

Però anem a una altra i més important notícia amb referència al que passa al món exterior, que hauria d’estar ocupant els nostres diaris i les nostres televisions, en comptes de dedicar-se a comentar el que diuen el senyor Mas, la senyora Cospedal i companyia. La notícia més important de la setmana és, sense cap mena de dubte, la decisió de la Reserva Federal nord-americana d’injectar diner a l’economia per tot el temps que calgui per tal de reduir l’atur. Canviant radicalment el que era la seva política tradicional, aquesta institució ha decidit que la creació de llocs de treball és el seu principal objectiu en el present i en un futur immediat.

Seria bo que se’n parlés més d’això, per veure si els nostres governants se n’assabenten. Perquè mentre de vegades sembla que en tinguin alguna idea, com quan al senyor Guindos se li escapa confessar que si no millora l’economia no es pot assegurar que es paguin les pensions, resulta evident que no ho han entès, perquè segueixen fent una política econòmica que condueix a la destrucció de llocs de treball i a l’endarreriment de l’activitat econòmica.

Segons les xifres que l’Eurostat ha publicat el 14 de setembre d’enguany, en el segon trimestre d’aquest any Espanya ha vist minvar l’ocupació en un 4’0 per cent en comparació amb el segon trimestre de l’any passat. Estem a un nivell semblant a Portugal (-4’2%), millor que Grècia (-9’0), però molt pitjor que Itàlia (-0’4). I el cas és que se’ns anuncia que seguiran noves mesures de retall que tindran els mateixos efectes que les del passat. Potser acabarem salvant Bankia, però serà a costa de les nostres pensions (com que el que escriu això és un pensionista, li perdonareu la seva preocupació per aquest tema).

Ben mirat, n’hi ha per sortir de manifestació cada dia. No solament l’onze de setembre, sinó el 12, el 13 i així successivament.

Josep Fontana, La Lamentable, 16/09/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login