Felip Infiesta: Tot quadra

Felip Infiesta: Tot quadra

 

La corrupció a Espanya, el que entenem per corrupció de les administracions públiques, dels partits polítics, en definitiva dels nostres representants, tal com la coneixem avui en dia, s’inicia amb la instauració de la democràcia, i afecta sobretot als grans partits que han tingut i tenen més quota de poder, i per tant, els que han manegat els majors pressupostos. Tot s’inicia amb la necessitat que tenen aquests partits per finançar les campanyes electorals i el seu funcionament, despeses que per cert han anat creixen fins fa pocs anys. Amb aquest objectiu es van anar buscant fons de finançament alternatiu. A banda dels provinents de les quotes dels propis militants i simpatitzants, els partits s’han finançat amb els diners originats amb comissions per l’adjudicació fraudulenta d’obra pública i infraestructures, per l’adjudicació de llicencies, per l’adjudicació de grans lots de compres de material i tecnologia (per exemple, l’estat actualment te pagaments compromesos per valor de 30.000 milions d’euros en material militar), i per l’adjudicació de serveis, reals o no, serveis d’assessorament i estudis de diversa indole i fons de cohesió no finalistes. Aquest flux de diners (en negre) que naturalment no apareixia en cap comptabilitat, es va utilitzar, com he dit, per finançar sobretot les campanyes dels grans partits, i en segon terme i jo diria que amb posterioritat, per complementar el salari (complementar es un eufemisme) de molts integrants d’aquests partits, tal com es pot constatar amb l’escàndol Bárcenas.

 

No obstant, del que vull parlar no es de la corrupció en si, si no de l’efecte que han tingut aquestes pràctiques en la gènesis i desenvolupament de la crisi. El fet, es que els polítics han estat els responsables de contractar amb quantitats ingents de diner públic grans infraestructures (útils i altres no tant) a uns pocs proveïdors o constructors, i aquests privilegiats s’han dedicat a fer obra publica i habitatge, i per vendre aquest habitatge el sistema financer va flexibilitzar irresponsablement les normes per la concessió de crèdits hipotecaris i altres productes,  i tot es va amanir amb una llei del sol que afavoria el negoci immobiliari. En aquest context, coincident amb una fase de creixement econòmic es van afegir a la festa altres petits i mitjans constructors que van acabar d’inflar la oferta immobiliària. En definitiva els polítics, els governs que hem tingut, a l’administració van abocar quantitats immenses de diner públic principalment en dos sectors ja comentats, el de les infraestructures i el de l’armament. Era lo fàcil, no van voler veure que en el moment en que vingués la recessió, una economia tan poc diversificada no es pot defensar, no van voler invertir en altres sectors emergents. Per què invertir en altres àmbits?, si els dos sectors esmentats ja produïen els guanys desitjats, i com que l’economia creixia i l’estat tenia prous ingressos, no eren necessàries les retallades ni els ajustos pressupostaris, tot al contrari,  tot anava sobre rodes, i el ciutadà sense estar al cas. En definitiva, el comportament fraudulent i irresponsable d’una part dels polítics d’aquest país, inflant encara més la bombolla immobiliària, i el comportament delictiu de les entitats financeres, son els que han agreujat la crisi, que és mundial i que aquí patim molt més intensament, amb un 26 % d’atur.

El ciutadà es pot preguntar, com es possible tanta impunitat. Doncs molt fàcil, en primer lloc, perquè després de molts anys de dictadura, els ciutadans vam delegar en els polítics de la democràcia les nostres responsabilitats, i perquè aquets van saber crear un sistema fet a la seva mida, vull dir a la mida dels seus interessos. Han fet les lleis, han controlat el poder judicial, han controlat els mitjans de comunicació, són aforats, controlaven el Banc d’Espanya, etc., etc., i perquè les institucions destinades a controlar el funcionament de la pròpia  administració no han tingut prou pes,  o no han funcionat durant anys.

El que ve a partir d’ara, serà, es vulgui o no, un canvi profund del sistema polític, una nova constitució on es posaran en qüestió el propi sistema, el model d’estat i la pròpia monarquia, i el canvi no crec que ho faci el propi sistema polític, el farà la ciutadania. Islàndia ja es un model per tots nosaltres.

Felip Infiesta, 17/02/2013

 

 

You must be logged in to post a comment Login