Antoni Puigverd: El gir del catalanisme

Agradarà o no, però l’independentisme s’està apoderant del mig camp. No sembla que sigui una moda com la que va encarnar Josep Lluís Carod-Rovira en època d’Aznar. No és només escuma reactiva. És un sentiment que s’ha cuinat a foc lent. Un foc, en primer lloc, alimentat per una ferida sentimental tan vella com aquests versos de Quevedo: “Es el catalán el ladrón de tres brazos”. En comptes de cicatritzar, aquesta ferida es va infectar espantosament durant el procés estatutari. Un procés discutible (digne, si es vol, de crítica i censura) però que el PP i el seu entorn mediàtic van convertir en un pandemònium. Molts catalans han arribat a la conclusió que, puix que les seves manies provoquen tant mal rotllo, el més sa és anar-se’n.

Un segon factor és jurídic: la sentència del TC sobre l’Estatut va ser més que dura: els ponts de la tercera via van ser jurídicament dinamitats. Un cor mediàtic reclamava severitat màxima i els jutges es van carregar el patrimoni més preuat de la transició: l’ambiguïtat constitucional, que fins aleshores havia permès als perdedors de qualsevol sentència creure factible la hipòtesi d’una victòria en una altra conjuntura. La sentència que l’Espanya política va aplaudir amb entusiasme i el catalanisme va encaixar desolat prohibia la sortida del mig. El catalanisme, per tant, havia de triar entre dos camins: submissió o ruptura. Era obvi que no triaria submissió. Encara que molts espanyols ho creguin, el catalanisme no és una malaltia mental, sinó una identitat. I la gent no deixa de sentir el que sent perquè uns jutges ho diguin.

El tercer factor que explica el canvi de paradigma català és la crisi, que està desenquadernant l’estat protector i deixa en evidència la dislocació entre els impostos que es paguen i els serveis que tornen. La fórmula alemanya hauria resolt aquesta part del problema català, però hauria complicat el d’altres territoris.

L’observació atenta de la gentada del dia 11 ens porta a deduir que les classes mitjanes estan fent el tomb. Quan diem classes mitjanes, no estem parlant de la tòpica burgesia catalana. I encara menys dels famosos 400 que diu que es troben tan sovint. Ben al contrari: la manifestació posa en contradicció els interessos de les elits catalanes. Mentre alguns sectors temem perdre-hi, d’altres es pensen que hi guanyaran.

Hi ha moltes més coses a comentar d’aquest canvi. Apuntem-ne només dues, telegràficament. Primera: la resposta espanyola no serà visceral, però tampoc proactiva: activarà tota mena de temors. No tots els que es van manifestar aguantaran el prèssing de la por. Segona: ahir, a Madrid, Artur Mas es va posar al davant del nou catalanisme. I va explicar el que està passant sense embuts ni retòrica. Mentre s’explicava, Mas va maragallejar, és a dir, va explorar les possibilitats d’un federalisme fiscal. Després de la gran manifestació, podria ser que comencés la política.

Antoni Puigverd, La Vanguàrdia, 14/09/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login