Lluís Foix. Catalunya: L'hora de fer política

Plató sabia que la república ideal, de la qual havia parlat amb els seus amics i deixebles, no estava destinada a existir enlloc, sinó que només era vertadera en els seus discursos. Avui es l’hora de valorar l’abast polític i social de la manifestació que ahir va reunir a Barcelona centenars de milers de catalans. M’agradaria que abundessin els matisos, els clars i els obscurs, el sentit general de l’acte que va tenir una gran transcendència en la vella història del país. Consultant les memòries de Raimon Galí, un dels mestres i mentors de Jordi Pujol, llegeixo que “el perill més gran per a un poble vençut no és la dictadura militar sinó la dictadura intel·lectual que esborra sistemàticament tot allò que li fa nosa. Una dictadura militar tot el que esborra és immediatament magnificat pels vençuts, mentre que una dictadura intel·lectual és esgarrifadora per a tothom”.

Entenc que pels que lluiten des de fa temps per la independència de Catalunya aquesta causa per si mateixa és prou poderosa per excloure altres qüestions considerades menors. I pels que s’hi han sumat darrerament, també poden pensar que una vegada aconseguida la independència ja s’arreglaran totes les mancances socials i polítiques que es plantejarien en un nou estat. Els organitzadors de la manifestació deixaren prou clar que tothom que participi en la marxa serà comptat com un independentista més que desfilarà sota el lema oficial de Catalunya, nou estat d’Europa. Carme Forcadell, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha insistit en aquest punt després de saber que polítics com ara Duran Lleida i d’altres de formacions diverses hi anirien perquè la marxa ja no era independentista. Perquè posarien més relleu en les reivindicacions socials, en les retallades, o bé perquè consideren que Catalunya està farta del tracte que rep de l’Estat.

Trobo inquietant que polítics de renom s’hagin sumat a una marxa que responia a una idea troncal tot dient que la seva presència faria que la manifestació tingués un altre caire. Ho trobo preocupant perquè els polítics, al meu entendre, no haurien d’anar mai darrere dels ciutadans sinó al davant. I si no han sabut representar el poble, que donin pas a noves persones que exerceixin el lideratge d’acord amb les sensibilitats dels temps que corren.

En la biografia de Jacques Chirac, el periodista Olivier Gispert diu que tots aquells que exerceixen les més altes funcions de l’estat son bojos. Hi ha tres classes de bojos en política: els que “no són massa bojos”, que mai arriben a assolir els seus objectius; els “massa bojos”, que sempre fracassen; només triomfen els que són una “mica bojos”, però no oblidem mai que tots son bojos. La bogeria de la política no és clínica però es pot utilitzar com a metàfora per aconseguir fites que una persona normal, en els seus cabals, no es plantejaria mai.

Les advertències de Carme Forcadell dient que al final de la manifestació es comptarien tants caps tants barrets només amb el lema d’un estat d’Europa la trobo exagerada. Per la raó que molts milers de participants en la manifestació hi anaren per motius diversos i que, en tot cas, no és prudent fer el recompte al final del dia com si tothom volgués un nou estat de la mateixa manera. En tot cas han de ser els polítics els que reprenguin la qüestió i facin propostes d’acord en el que creuen i ho proposin en les properes eleccions generals quan hi siguin. Les manifestacions i els actes al carrer expressen molts sentiments de gent que està enrabiada o preocupada per la seva situació personal. Però és la política la que ha de fer-se càrrec d’aquest corrent independentista. Incorporant-ho als programes, fer campanya, debatre i finalment votar a favor de la independència d’Espanya, la confederació o el manteniment de l’actual statu quo que consta a l’Estatut retallat de manera incomprensible després de passar tots els tràmits legals establerts per la Constitució.

S’ha de tenir en compte que la independència de Catalunya dependrà, en primer lloc, del fet que una majoria de catalans la vulgui expressant-se en votacions parlamentàries o referèndums. Aquest, al meu parer, és el pas més important i imprescindible. Després s’ha de gestionar la confrontació amb Espanya, que no acceptarà per les bones que un territori com Catalunya se’ls escapi del mapa de forma unilateral. En aquest sentit, serà útil seguir el procés d’Escòcia, que no es planteja contra Anglaterra sinó comptant amb Londres i fins i tot contemplant la possibilitat que la reina ho sigui també dels escocesos.

Cal tenir en compte, també, que el tipus d’opcions i d’oportunitats de la vida de la majoria de ciutadans de societats lliures s’han evaporat i han passat de l’estat nació a l’espai global on floten lliurement sense estar subjectes a cap control polític. Finalment, s’ha de comptar amb Europa per aconseguir la independència. La creació de nous estats, al segle passat, ha seguit diversos models. L’irlandès passà pel pronunciament de la Pasqua de 1916, per una guerra civil i, finalment, per la independència amb l’amputació de sis comptats de l’Ulster, que encara avui són una província britànica.

La Gran Guerra va crear més d’una dotzena d’estats al centre i sud d’Europa com a conseqüència de la destrucció dels imperis centrals que perderen la guerra. Però els criteris de les noves fronteres europees foren bastant aleatoris, fins al punt que els hongaresos quedaren més a fora que a dintre com a conseqüència de les arbitrarietats del Tractat de Trianon. El cas de la partició amical de Txecoslovàquia és força infreqüent. La situació internacional serà decisiva pel futur de Catalunya i de manera molt particular s’haurà de veure com quedaríem dintre d’Europa en el cas que Catalunya optés pel camí recte del dret a la independència.

Lluís Foix, El Punt/Avui, 12/09/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login