Rafa Martín: Reflexions davant l’11 de setembre

Ens apropem, com cada any, a una data important pels catalans: la Diada, i en aquests moments les i els socialistes catalans ens trobem en una difícil cruïlla.

Com ja es conegut s’ha convocat una manifestació que vol ser multitudinària per part de l’Assemblea Nacional Catalana sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. Però també hi han d’altres lemes, de rebuig a les retallades, de suport al pacte fiscal, etc.

Si  hi anem, ens posicionem o ens posicionaran a favor de la independència (res més lluny del meu sentir), i si no hi anem ens ubicaran al costat del PP i de Ciudadanos, d’àmbit espanyolista, i en molts casos amb un sentiment camuflat “una, grande i libre”. Ens han parat una trampa i no hem sabut sortir airosos de la mateixa.

Arribat aquest punt m’agradaria fer unes consideracions que per a mi tenen molt de valor.

Si fem una mirada a la història, trobarem entre d’altres les següents dades:

a) En el XI Congrés del PSOE de 1918, el partit es defineix com a republicà, confederalista, i acorda “que el Partido Socialista lucha por la Confederación republicana de las nacionalidades ibericas”. I en una ponència del Comitè Nacional exposada pel company Besteiro, que va ser aprovada, diu textualment: “Nuestro internacionalismo de socialistas no puede conducirnos insensatamente al afán imperialista como españoles de dominar pueblos que tienen personalidad robusta y bien destacada y ansían gobernarse por si mismos, sin tutelas que estimen inconvenientes y demuestren no necesitar” i “Tampoco en el idioma entendemos nosotros que se debe de imponer a ninguna región el uso obligado de una lengua oficial determinada …; que cada pueblo pueda hablar en aquel idioma que mejor exprese sus sentimientos y sus necesidades sin imposiciones del poder central”.

b) En data molt més propera, en el XXVI Congrés del PSOE de 1974, a Suresnes, i parlant de les nacionalitats ibèriques, en les seves resolucions diu: “El PSOE se pronuncia por la contitución de una República Federal de las Nacionalidades que integran el estado español, por considerar que esta estructura estatal permite el pleno reconocimiento de las peculiaridades de cada nacionalidad y su autogobierno”.

c) Amb posterioritat, ja en etapa constitucional, en el Congrés extraordinari de 1979, fa un canvi de plantejaments fonamentalment en l’àmbit de l’autodeterminació, per no oferir un paraigües a la banda terrorista ETA, d’una banda, i d’altra, per poder sumar sensibilitats amb l’objectiu de guanyar les eleccions general, com així va ser a l’any 1982.

d) Amb totes aquestes dades, podem arribar fàcilment a la conclusió, que el tema de l’autodeterminació i/o de l’autogovern no es un tema nou, ni del moment. Ja ve de lluny, i nosaltres, les i els socialistes que fa uns anys érem capdavanters, ara ens han avançat. Per què? Doncs potser perquè els anys de govern ens han fet derivar vers a postures que cerquessin l’encaix dels diferents sectors i opinions, sense tenir present que la major part de les vegades, al voler acontentar a tothom, el que s’assoleix és no acontentar a ningú (cal recordar el conte d’un pare, un fill i un ruc).

Així doncs, la situació de cara a la propera Diada es molt complexa. D’una banda, si anem a la manifestació formarem part d’un quasi segur titular que dirà més o menys “Catalunya es manifesta multitudinàriament a favor de la independència” i res més lluny del nostre sentir. Però d’altra banda, sap molt greu no donar suport a molts dels altres lemes que hi ha dins de la manifestació amb els quals sí hi som d’acord.

Un cop fetes aquestes reflexions i donat que no soc independentista, però tampoc espanyolista, que estic totalment en desacord amb les mesures del govern de la Generalitat,  sobretot en Sanitat, Educació (Ensenyament per ells), i Dependència, i no vull ser utilitzat per cap d’aquest col·lectius que convoquen la manifestació, per tot això, jo no aniré a la manifestació.

Rafa Martín Ribàs

 

 

You must be logged in to post a comment Login