Albert Recio: La banca sempre hi guanya

Digui el que digui el senyor Rajoy finalment hem passat a formar part del club de països europeus rescatats. Un club que experimenta un creixement de socis a mesura que es mostra la inoperància de les polítiques convencionals per trobar sortides a la crisi que va fer explotar la fallida de Lehman Brothers (i tota una filera de bancs menors).

La crisi actual és el resultat de molt problemes acumulats. Però sens dubte el sector financer és una de les causes principals. Sempre ha estat una font d’ensurts i d’inestabilitat. I aquesta tendència de les finances a crear problemes s’ha agreujat els darrers trenta anys a causa de la brutal transformació i debilitament de les regulacions públiques sobre el sector. Una desregulació que ha permès als bancs operar lliurament entre fronteres, fusionar negocis de diferent tipus (banca comercial, banca industrial, banca especulativa, assegurances etc.), crear nombroses formes d’actius financers especulatius (títols derivats, swaps, cdos, etc: el nom sempre és complicat perquè el públic en general no entengui res), construir nous tipus d’empreses financeres -els hedge funds- i, en general, desenvolupar molts mecanismes per eludir el control de les seves activitats.

Aquesta expansió enorme de l’activitat financera, en gran part especulativa, ha influït sobre la forma de gestió de la resta d’empreses, que han adoptat, també, formes més especulatives de gestió. Tot un procés que molts economistes anomenen financiarització de l’activitat econòmica. Un procés que ha tingut un enorme impacte sobre l’augment de les desigualtats i la creació de bombolles especulatives que, en explotar, han generat greus estralls socials. De 1977 a 2008 ja s’havien produït vuit grans crisis financeres, encara que la darrera és, sens dubte, la més important, greu i duradora.

Quan es va produir la fallida quasi general dels grans bancs mundials era bastant evident que el que calia era una forta transformació del sistema financer, reduir-ne el pes, limitar-ne la llibertat d’acció, eliminar els perillosos mecanismes especulatius, recuperar el control col·lectiu del sistema financer. Però en lloc d’això el que es va fer és salvar els bancs amb fortes injeccions de diner públic i deixar que seguissin fent més o menys el de sempre. I el resultat salta a la vista. El sector financer segueix donant males notícies. Quan escric aquest comentari les pàgines econòmiques van plenes del nou escàndol de manipulació financera atribuït a Barclays Bank al Regne Unit i la investigació oberta als Estats Units sobre JP Morgan. I és que el sistema financer s’ha convertit en un permanent generador de problemes i un imant que no para d’atreure recursos. L’altra cara de la moneda és la submissió de molts polítics, economistes d’institucions públiques i mitjans de comunicació al poder financer.

Al nostre país les coses no podien ser diferents. Sobretot comptant amb l’enorme poder que sempre ha tingut el sector financer sobre la societat en general i la política en particular. Val la pena rellegir ara vells llibres com el de Juan Muñoz El poder de la banca en España de 1969, per conèixer l’enorme poder que han tingut els grans bancs al nostre país. Ells són en gran part responsables de les polítiques adoptades al nostre país, començant per la reestructuració industrial i financera dels primers vuitanta, per les privatitzacions, la desindustrialització i culminant amb la bombolla immobiliària que ens ha portat al col·lapse. La banca, i especialment les caixes, han jugat a endeutar-se en el mercat internacional per fornir de crèdits al sector immobiliari (crèdits que després passaven als compradors privats) o fins i tot per entrar ells mateixos en operacions immobiliàries. Ells són els principals responsables de la bombolla, ja que amb els seus crèdits van donar combustible a tot el procés. La cosa no podia acabar d’una altra manera de com ha acabat: un greu nivell d’endeutament exterior, projectes
immobiliaris fracassats, balanços financers que s’han mostrat irreals. I la contrapartida de milers de famílies que perden les seves cases, i un país que té deutes exteriors fonamentalment generats pel sector financer (i per les grans empreses que han finançat a crèdit la seva espectacular expansió internacional).

Quan la crisi financera és palpable, quan els creditors estrangers demanen garanties i els bancs no poden pagar, les regles de joc actuals (una versió salvatge de la llei de la selva) imposen que siguin els estats els que es facin càrrec del desgavell. Això és un rescat: la concessió d’un crèdit (o una moratòria) a canvi que el país es faci responsable de tornar-lo. I també la imposició d’obligacions al país (se’n diuen “reformes”, però són ordres marcades per la ideologia i l’interès de qui les imposa) per garantir que el crèdit es tornarà.

Que ara es digui que el crèdit es concedirà directament als bancs i que no es tracta d’un “rescat”, és un mer eufemisme. En primer lloc, perquè els bancs que rebran més ajudes són empreses fallides que han passat a mans de l’Estat (Bankia, Catalunya Caixa, Nova Caixa Galicia…): si no paguen, ho haurà de fer el seu propietari. En segon lloc, perquè sigui qui sigui qui rebi el crèdit, les polítiques que s’hauran de fer a canvi les pagarem tots. Ja fa temps que sabem de què van aquestes mesures. Les retallades de sous i serveis públics, la reforma laboral, etc, han estat les contrapartides que s’han anat exigint al nostre país. Ara cal esperar una nova onada de “mesures impopulars” que encara ens farà més difícil la vida quotidiana. Ja ho va deixar clar la reforma exprés de la Constitució que van perpetrar PSOE i PP amb malevolència i nocturnitat, una reforma que estableix que el pagament de les obligacions financeres és la primera prioritat de les polítiques públiques. Estem en mans del que vulguin els creditors.

Tot això és un escàndol, una injustícia i un robatori. Exigeix una resposta social àmplia. L’objectiu central hauria de ser retallar, controlar i reduir el tumor de les finances i els financers descontrolats. Demanar responsabilitats polítiques i penals als responsables del desastre i el saqueig (banquers i alts càrrecs del Banc d’Espanya que tenien l’obligació de controlar-los). Ja comencen a haver-hi moviments en aquesta línia als quals cal donar suport, com el de l’auditoria del deute, o els dels afectats per la hipoteca, o els dels afectats per les preferents. També podem pensar en posar els estalvis en bancs “ètics” (em costa lligar les dues paraules), que ofereixen una gestió diferent. El que no podem fer és tolerar que els responsables del desastre ens imposin les solucions.

(Carrer 124)

 

 

You must be logged in to post a comment Login