Josep M. Balcells: Pacte fiscal i pacte social

Les coses van mal dades. No és cap secret per a ningú. Amb el setembre hem encetat el nou curs polític. No hi ha dubte que aquest any és una represa molt més feixuga. Per a uns més que per a uns altres. Des d’abans-d’ahir, amb l’increment de l’IVA, tots som més pobres i des de fa una setmana el nostre govern ha reconegut que té l’aigua fins al coll i s’ha vist forçat a demanar auxili al govern de Madrid. Des de fa quatre anys ens movem en un marc econòmic depressiu i no apareix cap sector capaç d’estirar el carro productiu. Tanquen botigues i petites empreses. El nombre d’aturats no para de créixer. Molts ja no podran comptar ni amb els 400 euros que rebien per trampejar la situació. La càrrega l’haurà de suportar la resta de la unitat familiar amb sous devaluats o tirant de les seves migrades pensions. La llei de dependència és paper mullat. Mestres i metges, amb menys recursos i amb menys sou, malden per mantenir els serveis en salut i educació, però el voluntarisme té uns límits i de mica en mica se’n ressentirà la qualitat.

El rescat de la UE sobre Espanya està ja a punt d’acomplir-se. S’estan negociant (?) les condicions. Però ja se sap que “qui paga mana” i amb els quartos no hi ha amics que valguin. El referent grec és com un fantasma que plana damunt de tots.

En paral·lel, el govern de la Generalitat ha fet ja la petició de rescat. Queda clar que és Madrid qui té la clau de la caixa. Recórrer al fons de liquiditat autonòmica ha estat un pas costós però inevitable de la Generalitat per poder fer front als venciments dels deutes. Aquest gest forçat i humiliant per al govern de Mas és sens dubte una explícita demostració de la “dependència” política i econòmica de Catalunya. Aquesta bestreta del govern de Rajoy, per molt que ho negui el senyor Homs, no és ni econòmicament ni políticament gratuïta. Ho sap CiU, que en aprovar al seu dia la llei d’estabilitat pressupostària al Congrés dels Diputats avalava políticament aquest tipus d’intervenció. La figura del rescat comporta una intervenció més directa en els comptes de la Generalitat per part del govern de Madrid i redueix l’autonomia i els marges de maniobra del govern català. Qui en dubti que llegeixi el decret llei 21/2012, de 13 de juliol, que ho especifica ben detalladament.

Potser no dorm totes les hores el president Mas. Ara li ha tocat fer l’ingrat paper de pidolaire i malgrat que pugui dir i repetir, amb un cert grau de raó, que els diners que rebrà de Madrid procedeixen en gran part dels impostos que paguem els catalans, haurà de reconèixer que no tot es pot explicar ni per l’espoli fiscal ni per l’herència rebuda. Catalunya ha demanat, ella sola, el 30% del fons de liquiditat autonòmica previst per a tot l’Estat. No hi ha dubte que arrosseguem un problema de fons amb el sistema de finançament i per això cal fer costat al govern per negociar l’anomenat pacte fiscal i reclamar una Hisenda catalana que recapti, gestioni i liquidi els impostos que es generen a Catalunya, però mentre això arriba, i va per llarg, caldrà exigir amb la mateixa contundència al govern Mas que digui les coses pel seu nom, que sigui més eficient en la gestió, més contundent en la lluita contra el frau fiscal i contra els que busquen refugi a l’exterior per evadir impostos. Per què es resisteix a recuperar l’impost de successions? Què espera per aprimar les estructures de l’administració autonòmica o les despeses en comunicació? Té les mans netes CDC per poder actuar amb fermesa contra els casos de corrupció?

Aquest és el marc que precedeix la celebració de la Diada d’enguany. Moments nacionalment crítics. Compte: en temps d’amenaces externes o d’incerteses internes els dirigents populistes tenen la temptació de recórrer a un discurs patriòticament abrandat. L’utilitzen per fer avortar revoltes o per desviar un clima d’indignació potencialment conflictiu. El dia 11 cal aplegar les veus d’un amplíssim espectre social reivindicant el pacte fiscal, però avui més que mai al costat del pacte fiscal cal reivindicar amb força el pacte social i polític. A partir d’aquí hi ha el dret de voler anar més lluny, sempre molt més lluny, conscients, tanmateix, que la fita de la independència, desitjable per a molts, encara que fos viable a llarg termini, no pot resoldre els reptes i problemes que té avui Catalunya.

Josep M. Balcells, El Punt/Avui, 03/08/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login