Àngel Ros: El catalanisme d’esquerres, avui

 

El catalanisme es caracteritza des del seu origen per la consecució de progressius sostres d’autogovern per a Catalunya i una influència més gran del nostre país a l’Estat i, ara, a Europa. Existeixen trets fonamentals del catalanisme –que volem tractar en aquest article– que han contribuït a fer que es converteixi en un denominador comú per a la majoria de forces polítiques catalanes i per a la societat del nostre país al llarg del temps.

Les relacions de Catalunya amb l’Estat i amb Europa han centrat bona part del debat polític i de les aportacions intel·lectuals al voltant del concepte de catalanisme. Centrar, no obstant, el debat només en les relacions amb altres pot fer-nos perdre la perspectiva de la riquesa que el moviment catalanista ha aportat als ciutadans i ciutadanes de Catalunya i el seu benestar personal i col·lectiu. Em refereixo a les aportacions en l’àmbit de la llengua, la cultura,l’educació i el benestar social que han estat associades des del seu origen al catalanisme polític.

En aquests moments Catalunya té en risc més coses que el seu autogovern, el seu finançament o el seu model de relació amb Espanya i Europa. Catalunya també té en risc polítiques socials que han configurat el sentiment d’identitat nacional que des del catalanisme, ja originàriament d’esquerres, hem defensat.

Llengua i cultura han de ser protegides d’amenaces internes i externes perquè constitueixen l’eix vertebrador d’una nació. Atacs a la llengua –fonamentalment deguts a la relació amb l’Estat– i atacs a la cultura –interns i externs– es manifesten en forma d’infravaloració pressupostària o en forma de fiscalitats equivocades.

Fins i tot amb criteris economicistes s’ha de reconèixer a la cultura el paper de sector clau en l’economia moderna. La defensa de la cultura està en les bases del catalanisme, i al nostre país l’activitat i les infraestructures culturals tenen un origen en el moviment obrer, en les classes populars i en la burgesia, cosa que ha anat configurant unes capacitats culturals que han fet de Catalunya un país d’excel·lència en la producció i difusió cultural a nivell mundial.
Ara, la cultura –i per tant la llengua– es troba més amenaçada que mai per polítiques econòmiques de les quals el més greu que es pot dir és que són incultes.

L’educació ha estat, des de l’origen del catalanisme, un espai d’innovació del mateix sistema educatiu i, en conseqüència, del país. No podem dissociar els moviments de renovació pedagògica dels segles XIX i XX del catalanisme. Les institucions educatives, els mètodes i els pedagogs i pedagogues (els mestres) han contribuït a fer del nostre país un referent dels moviments educatius progressistes d’origen europeu.

L’educació, a més a més de ser l’eina que fa iguals les persones i garanteix la igualtat d’oportunitats, és també (i torno al mateix concepte economicista de la cultura) un sector estratègic: tant per la competitivitat que aporta a la resta de sectors com per al sector educatiu en si. Les dramàtiques restriccions pressupostàries dels governs de Catalunya i d’Espanya aplicades a l’educació ens empobreixen individualment i col·lectivament i generen una hipoteca intel·lectual molt superior a les hipoteques materials que van generar el deute i el dèficitque ara els mercats i els governs ens volen fer tornar en un termini impossible.
La hipoteca intel·lectual derivada de les polítiques educatives actuals ens costarà una generació tornar-la.

Falta una peça en el dibuix que configura una societat amb identitat nacional: l’atenció als febles. També en aquest àmbit el moviment catalanista va aportar un fet diferencial en salut, mutualisme, assistència social i atenció i emancipació de les dones. La tasca de la Mancomunitat i els governs catalans –quan han existit– és visible en les històriques institucions assistencials i en la posició actual de fortalesa de Catalunya en els àmbits de la salut, la biotecnologia o l’assistència social. I aquí també podem aplicar criteris economicistes: Catalunya ha desenvolupat un tercer sector que és exemple en molts àmbits: el treball amb les persones grans, amb els discapacitats o amb els nois i noies en situació de risc. Un tercer sector fort en valors i en generació d’ocupació. Aquest sector i aquestes polítiques històriques del nostre país també estan en risc.

Llengua, cultura, educació i atenció social són per als catalans alguna cosa més que valors que tramitem mitjançant els serveis públics, la societat civil i la família. I en l’actualitat aquests valors pateixen agressions dels governs basant-se en criteris només econòmics, oblidant que la priorització és la base de l’acció política.

Llengua, cultura, educació i atenció social són aportacions al progrés fetes des del catalanisme polític. Són trets identitaris, de la mateixa manera que el sentiment de pertinença, la voluntat de ser i la identitat nacional. Toca al catalanisme d’esquerres del segle XXI recordar el seu origen i defensar les seves senyes d’identitat.

Àngel Ros, El Periódico, PSC Comaques de Lleida, 13/08/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login