D’ací a un parell de mesos, cap a finals d’octubre, tindrem tota una tanda d’articles de commemoració dels cinquanta anys de la crisi dels míssils soviètics instal·lats a Cuba, que va estar a punt de significar l’inici d’un conflicte nuclear a escala mundial. De fet el debat ja ha començat, amb motiu de la publicació del quart volum d’una gran biografia de Johnson on es relaten de nou aquests esdeveniments, i ja se’ns anuncia que al setembre apareixerà un nou llibre, The Cuban Missile Crisis in American Memory: Myths versus Reality, obra de Sheldon M. Stern, un historiador que va estar al front de la “Biblioteca Kennedy” fins a l’any 2000, i que ja va publicar dos llibres sobre aquest mateix tema el 2003 i el 2005.

El més lamentable és que tot el que s’està debatent, i el que previsiblement es debatrà a octubre, es limita a aclarir què va passar a les reunions a la Casa Blanca en què els dos germans Kennedy i els membres del seu equip discutien quina resposta calia donar a la presència dels míssils russos a Cuba. A establir què va dir cada u, qui volia començar bombardejant l’illa i demanar explicacions després (cosa que avui sabem que hauria portat a una confrontació general) i com i perquè es va poder evitar la invasió.

Hi ha coses, però, que ningú no recordarà en aquests dies, malgrat que són les que realment expliquen la naturalesa del que va passar. Per exemple, que la presència dels míssils soviètics a Cuba era una conseqüència directa de l’obsessió dels dos germans Kennedy per assassinar Fidel Castro i enderrocar el seu govern amb el mètode habitual de les intervencions nord-americanes, de Guatemala a Síria, que consisteix en organitzar un moviment més o menys terrorista contra un govern i, quan el govern atacat respon, proclamar que està violant els drets humans, reconèixer els rebels i, atenent a les seves demandes, envair el país. Això és el que s’havia intentat a l’abril del 1961 amb el desembarcament a Bahía Cochinos, però l’operació va ser tan incompetent que no va donar lloc ni a que els desembarcats s’assentessin al territori i demanessin ajuda nord-americana.

Quatre mesos després del fracàs de Bahía Cochinos, el 17 d’agost del 1961, Ernesto “Che” Guevara va contactar a Uruguay amb Richard Goodwin, un jove assessor d’assumptes llatinoamericans de la Casa Blanca, i li va oferir negociar un “modus vivendi”: els cubans es comprometien a pagar indemnitzacions per les propietats nord-americanes expropiades, a no aliar-se amb els països comunistes i a discutir sobre les seves activitats a altres països americans. Però els Kennedy, que estaven aleshores organitzant una sèrie d’operacions encobertes per aconseguir d’iniciar la revolta que justificaria la seva intervenció, no van voler negociar. Aquesta va ser la raó de què els cubans acabessin signant acords secrets amb els soviètics el maig del 1962, i que acceptessin l’oferiment de Jruschov d’instal·lar míssils a l’illa, per tal de defensar-la d’una previsible temptativa d’invasió nord-americana.

Ningú s’ocuparà tampoc de discutir quin dret tenia aquell petit grup reunit a la Casa Blanca a decidir la sort del món sense consultar ningú. A Londres, per exemple, s’estaven preparant manifestacions antiamericanes, perquè no tothom estava d’acord en jugar-se la vida pel fet que el russos haguessin instal·lat uns míssils a Cuba, en justa correspondència pel fet que els nord-americans n’havien instal·lat abans a Turquia, amenaçant el territori soviètic. Com li havia dit Jruschov al president de Westinghouse, que estava de visita a Moscou, ells es sentien com els camperols que estan vivint amb una cabra a la casa i acaben acostumant-se a la seva olor: “Nosaltres, russos, hem aprés a tolerar la pudor de la cabra nuclear americana, i ara vosaltres, americans, haureu de fer el mateix”.

El resultat del pacte amb els russos que va posar fi al conflicte d’octubre de 1962 va ser que Cuba es salvés d’una invasió; però que fos condemnada a cinquanta anys de setge i d’aïllament, que no solament han condicionat el desenvolupament econòmic del país, sinó que han degut influir també en l’immobilisme d’una política legitimada per la necessitat de la resistència. Però d’això tampoc no se’n parlarà.

Josep Fontana, La Lamentable, 08/08/2012

  Cuba, Estat Units, Míssils, Seguretat