Marina Geli: Els reptes de Catalunya i del PSC. Per un PSC útil

 

Defenso una Catalunya en què la vida quotidiana de les persones sigui la prioritat, en què la realitat i la transcendència puguin anar juntes, en què la identitat sigui la suma de persones lliures amb igualtat d’oportunitats, per poder sentir-nos orgullosos col·lectivament.

El president Mas diu que estem davant d’una transició nacional. Potser sí. Però segur que també en una transició cultural, econòmica, social i mediambiental. La meva persona s’associa amb l’anomenat sector catalanista del PSC, i en alguns àmbits, d’una pro socioconvergència, i voldria argumentar el meu pensament. Des de l’inici de la legislatura defenso –el mateix que defensava quan era al govern– acords de país en moments d’emergència social, d’ampli abast i amb qui governa: Convergència i Unió. Després de 20 mesos del nou govern, em ratifico, i continuo defensant que un acord estratègic entre CiU i el PSC hagués estat més útil que no pas la tria feta per CiU amb el PP en la major part dels temes fiscals, econòmics i socials. I que el pacte fiscal aprovat tindria encara més valor si el PSC hagués estat en tota la proposta.

Acords de país, amb un PSC útil, que alhora lideri l’alternativa a CiU des del catalanisme d’esquerres. El catalanisme no és patrimoni de ningú, però ha de tenir adjectius ideològics. No puc renunciar als valors del més pur pensament socialdemòcrata.

Caldrà confrontar models, i és aquí on voldria fer unes consideracions sobre quina podria ser l’aportació del PSC. Els socialistes catalans han estat, objectivament, útils en la dimensió local. Cal veure el model de ciutat i pobles, des de Barcelona, Girona, l’Hospitalet, Cornellà, Lleida, les Preses, Cambrils o tants altres on els governs municipals han estat durant molts anys socialistes. Considero que el PSC ha estat útil al país durant vint-i-tres anys de presidència de Pujol, fent oposició constructiva, i el temps posarà en valor els set anys de les presidències de Maragall i de Montilla per reconstruir la Catalunya social dels 7,5 milions de persones.

I ara el PSC, diuen, desconcertat, desunit. El PSC està en procés de refundació per tornar a servir, a representar, com ha fet sempre, les classes populars i mitjanes, els intel·lectuals i els pagesos, les persones de llengua i procedència, ara molt més diverses.

El PSC de Reventós i Triginer, de Marta Mata i Maria Aurèlia Campany, de Pasqual Maragall i Manuela de Madre, de Joaquim Nadal i Celestino Corbacho, de Manel Bustos i Ernest Maragall… Ara, de Carles Ferreira i de la Wassima Saatdoum, joves de vint anys estudiants socialistes de Roses… S’està adaptant a una societat convulsa, canviant, en crisi, desconfiada de la política, de les institucions i dels models de partits actuals.

Catalunya no és una illa ni pot aïllar-se del context internacional, europeu i espanyol. El nou relat, el projecte del PSC, ha de defensar una Catalunya nació-ciutat, amb un estat amb sobirania compartida, enfront d’una idea romàntica de nació-estat propi dins l’Europa dels nacionalistes-independentistes catalans o els nacionalistes espanyols, igual per Espanya, nació i estat únics.

Comparteixo i interpreto el moviment creixent de Catalunya lliure, però la independència caldrà contextualitzar-la. Defenso una Catalunya amb màxima llibertat dins un món interdependent. El nou estat ha de ser Europa, pendent des de la unió monetària. En un horitzó a curt termini, hauríem de votar el president i govern d’una nova república europea, així com el parlament legislatiu; construir un poder judicial i de defensa federals. Això comportarà, i ja comporta, que els estats com Espanya perdin sobirania. Europa ha d’atorgar a les nacions històriques, com Catalunya, i a les euroregions, com ara la Pirineus-Mediterrani, un nou paper, un estatus especial.

Espanya, amb el govern del PP, reacciona davant de la pèrdua de sobirania d’Estat recentralitzant i negant les diferències i el desequilibri de les balances fiscals a Catalunya. Davant, doncs, d’un sentiment creixent d’una Catalunya amb estat propi, Espanya es mou en un sentit totalment contrari, i cada vegada més de dretes, amb regressió de drets socials i civils.

És aquí on el PSC, i espero que el PSOE, ha de plantejar un canvi evolutiu del model autonòmic pactat durant la Transició. El País Basc i Catalunya, i en menor mesura Galícia i Andalusia, tenen interioritzat que són una nació i que volen exercir d’estat. Aquesta nova Europa ha de fer que això es resolgui. Una Espanya com a mínim com Alemanya des del punt de vista d’estructura federal, o millor confederal, com el Canadà-Quebec o el Regne Unit-Escòcia, però dins d’uns nous estats units d’Europa, amb regions i nacions fortes, lliures, interdependents. Pobles i nacions i regions fortes amb un model d’estat de sobirania compartides.

El pacte fiscal pot ser un primer pas per a una relació de més objectivitat i confiança entre Catalunya i Espanya, però el que convé és un nou relat Espanya-Europa.

Però res té sentit ètic, almenys per mi, en la discussió del nou projecte nacional si la realitat dels més de 600.000 desocupats i de l’economia productiva, la cohesió, el manteniment del sistema públic d’educació, de salut, de pensions, de dependència no són el nostre fer, el sentit diari.

Els projectes nacional i social del PSC són indestriables. Si no, deixarem de ser útils a un país que hem ajudat a construir, a cosir, a servir des del pluralisme, positivant-ne les diferències. I sobretot, el deixarem en mans de polítiques conservadores a Catalunya, Espanya i Europa, que malmetran el curs de trenta anys i tindrem la primera generació amb menys oportunitats que els seus pares, abocats a la precarietat o a l’emigració, i trencarem el pacte de retorn social a les persones grans que van viure la dictadura i retrocedirem en la igualtat d’oportunitats de les dones. I en aquest país creixeran les desigualtats, la confrontació, la fractura social.

El PSC ha de liderar una regeneració democràtica, amb un partit obert, transversal, més plaça que temple, amb reformes de la llei electoral, amb llistes obertes, primàries, copiant el model dels partits demòcrates i una agenda reformista de les administracions que no malmeti la democràcia local.

Per això, a mi no em preocupa aquest primer any aparentment discordant del PSC si finalment anem cap a l’objectiu de ser útils, el pal de paller d’un ambiciós i majoritari projecte catalanista i d’esquerres a Catalunya.

Hi ha interessos múltiples, legítims, però també tàctics; d’ocupar el buit que deixi el PSC i depèn de nosaltres que no passi. Regeneració democràtica, objectiu nacional i social, que considero que han de ser les fites del projecte socialista. Jo no puc ser socialista sense ser catalanista, ni formar part del catalanisme si el seu sentit no està emparat pels valors del socialisme democràtic, de la socialdemocràcia.

Marina Geli, El Punt/Avui, 05/07/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login