Adolphe Ferrière: Els 30 punts de l’Escola Nova. En el seu centenari

Adolphe Ferrière: Els 30 punts de l’Escola Nova. Publicat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, amb motiu del seu centenari, i com resultat del treball del grup “Refem l’escola”, que l’ha rellegit amb ulls d’avui.

 

 

1. L’Escola Nova és un laboratori de pedagogia pràctica.

L’activitat dels mestres i les mestres ha de ser reflexiva, experimental i divulgada.

Les escoles han de definir seriosament les seves línies i bases pedagògiques per tal de construir un projecte engrescador i sòlid tant en els aspectes teòrics com pràctics. Les peces fonamentals de la intervenció educativa són els infants i és necessari que els mestres i les institucions s’arrisquin a experimentar nous models d’intervenció sempre considerant el millor per al desenvolupament integral i la genuïnitat de cada criatura. Les escoles han d’experimentar formes d’intervenció connectant amb el coneixement i l’avenç de cadascú; han d’esdevenir espais de recerca i acció.

Les evolucions i les reformes escolars no poden ser imposades als mestres pels governs sense consulta ni acompanyament formatiu. No podem considerar els mestres com a simples executors.

Els poders públics han de posar en marxa les estructures necessàries per detectar, analitzar i donar a conèixer els treballs pedagògics que tenen lloc als centres escolars, així com l’intercanvi de pràctiques i d’experiències.

En una societat democràtica és responsabilitat de l’administració incentivar i divulgar les recerques pedagògiques que es porten a terme. En aquest sentit, també, cal vigilar la relació que les universitats han de mantenir amb les escoles (cal veure el punt 13).

2. L’Escola Nova és un internat, perquè solament la influència total del medi dins del qual es mou i es desenvolupa l’infant permet fer una educació plenament eficaç. Això no significa que preconitzi el sistema d’internat com un ideal que cal aplicar sempre i a tot arreu: ben al contrari. La influència natural de la família, si és sana, és preferible sempre al millor dels internats.

L’escola ha passat a ser una institució on els infants troben activitats i propostes educatives tot el dia. Aquest fet és la resposta que l’escola ofereix davant les necessitats que manifesta la nostra societat (la compaginació de l’horari laboral dels pares i de les mares i l’horari dels infants, per exemple).

En conseqüència, és responsabilitat de l’escola la creació d’un ambient, d’un clima de convivència, de treball, d’aprenentatge, de creixement, que ajudi l’infant al seu desenvolupament integral. L’escola no és per a la preparació de la vida sinó que és la vida mateixa.

En aquest sentit, cal tenir molt present la relació que l’escola ha de mantenir amb pares i mares en la cooperació necessària per a l’educació dels infants.

Els pares són els principals educadors. I l’exercici de la paternitat-maternitat no s’improvisa pas. Les evolucions actuals de l’estructura familiar i les situacions socials imposen una reflexió sobre les condicions de l’exercici de la paternitat.

Per fer front a les noves demandes del món contemporani, cal promoure totes les possibilitats de reflexionar sobre l’educació: els pares, els mestres i els actors socials de tot tipus han de poder treballar conjuntament sobre qüestions com l’exercici de l’autoritat i l’ús de càstigs i sancions, l’accés a la lectura crítica, l’ús racional dels mitjans de comunicació, etc.

L’escola ha d’acollir les famílies, però aquestes no han de substituir els mestres. Els pares han de poder obtenir tota la informació que desitgin sobre les activitats de l’escola i el desenvolupament escolar dels seus infants.

També cal tenir molt en compte, i especialment, les condicions d’agrupament de les criatures (cal veure el punt 4).

3. L’Escola Nova està situada a la natura, perquè aquesta constitueix el medi natural de l’infant. Però, per a la cultura intel·lectual i artística, és aconsellable tenir a prop  una ciutat.

Els models escolars que s’estan implantant són urbans i d’acord amb el pensament competitiu de la ideologia neoliberal.

Hi ha més ciment en els patis escolars que terra per terrejar, plantes per observar i arbres per enfilar-se.

Els infants, des de ben petits, han d’estar en contacte amb el medi natural per tal de manipular-lo, conèixer-lo, experimentar les seves possibilitats de coneixement, de construir aquest mateix coneixement.

Si les escoles no poden situar-se en indrets prop del medi natural s’haurien d’edificar amb criteris d’acostament.

La construcció del coneixement es basa en l’observació i l’experimentació i no pas en la transmissió llibresca (escolàstica, segons Freinet). En conseqüència, les escoles han d’oferir als infants un medi adient per a l’observació, la manipulació i l’experimentació en un clima de llibertat.

Els aprenentatges escolars han de permetre a l’infant comprendre el món on viu, i particularment, conèixer totes les etapes de la construcció progressiva de la humanitat: l’aparició del món i de l’home, el desenvolupament de les societats de dret, l’emancipació de l’home respecte de les forces de la naturalesa, la construcció de sabers en comparació amb totes les formes de superstició, el reconeixement progressiu de la dignitat de tota la humanitat, l’esforç de la humanitat a favor de la solidaritat i contra tota forma d’imposició i dictadura. Aquesta evolució cap a una major llibertat i solidaritat, així com la lluita contra tots els obstacles per arribar-hi, ha de ser el fil conductor dels programes escolars.

Aquest fil conductor ha d’existir des de l’educació infantil, que ha d’esdevenir un dret reconegut per tots els estats. L’oferta d’escola per als infants a partir de 0 anys és un mitjà indispensable per lluitar contra la desigualtat de condicions socials i entorns culturals.

4. L’Escola Nova agrupa els infants en cases separades i viu, cada grup de deu a quinze nens, sota la direcció moral i material d’un educador, amb el suport de la seva dona o una col·laboradora. Cal que no es privi els infants d’una influència femenina adulta ni de l’atmosfera familiar, que no poden proporcionar els internats-casernes.

La responsabilitat educativa no ha de ser d’un home però tampoc la feminització de l’educació és bona per a la construcció d’un medi educatiu. Cal trobar un equilibri en la presència d’homes i dones en totes les etapes del sistema educatiu.

En qualsevol cas, les mestres i els mestres han de ser professionals amb una preparació tècnica i científica de molt alt nivell que no s’adquireix, precisament, en els anys de formació universitària sinó que correspon a una actitud ferma i constant de saber i de culturitzar-se; de tenir consciència social de la seva tasca. Ha de ser propi de la professió de mestre la passió pel coneixement i per la feina ben feta, i aquesta feina requereix una formació permanent i actualitzada, i no solament tècnica.

L’altra qüestió és la de l’agrupament dels infants. Per raons econòmiques, que no pedagògiques, estem veient com es construeixen complexos escolars massificats que dificulten la personalització de la intervenció educativa. Hem de pensar què volem: tropa anònima o persones lliures.

Les escoles han de ser petites, de manera que tothom es conegui pel nom i es puguin establir lligams positius entre petits i grans.

Les classes de grups homogenis d’alumnes d’un mateix nivell educatiu no són sinó una manera entre moltes d’altres d’organitzar l’escola. Cal diversificar el reagrupaments d’alumnes per tal que, lluny de la classificació, responguin millor a les seves necessitats: grups d’activitats, grups de pertinença o dependència, grups de…? També cal diversificar les situacions de treball: ensenyament col·lectiu, treball en petits grups, recerques documentals, treball individual, tallers de creació, etc.

És responsabilitat de l’escola i l’institut garantir que tots els alumnes accedeixin al coneixement. L’escola no s’ha de limitar a donar uns continguts i derivar les seves responsabilitats al treball personal de l’alumne o a l’acompanyament familiar.

L’escola pública ha de tenir els seus propis recursos: tot alumne amb necessitats especials ha de poder trobar en l’escola els dispositius o les persones capaces de respondre a aquestes qüestions. L’escola pública no ha d’enviar els alumnes i els pares a la iniciativa privada.

5. La coeducació.

Etimològicament, podem entendre que coeducació és educar-se en companyia, com cooperació vol dir treballar ensems.

Caldria distingir entre educació mixta i coeducació. No és solament tenir nenes i nens en una mateixa aula sinó tractar la diversitat en tota l’amplitud possible, trencant qualsevol tipus d’uniformitat.

L’altra qüestió és la coeducació entre l’infant i l’adult. El mestre ha de tenir una ment oberta perquè les necessitats de coneixement de les criatures són múltiples i sovint depassen els nostres propis coneixements. La capacitat d’aprenentatge dels infants és oberta i la resposta al seu coneixement no pot ser restrictiu. En qualsevol cas, però, el paper de l’adult ha de ser el de donar resposta a allò que els infants requereixen.

La tendència a escoles diferenciades correspon a una idea sexista i perversa de l’educació perquè no contempla la realitat diversa de la societat ni la capacitat dels infants de créixer en aquesta diversitat.

6. L’Escola Nova organitza treballs manuals per a tots els infants durant una hora i mitja, almenys, cada dia, en general.

Les criatures tenen necessitat de manipular tot allò que és al seu abast. És a partir de l’experimentació que es construeix el coneixement. S’ha de defugir una escola pensada estrictament per al desenvolupament mal entès d’una intel·ligència racional. La manipulació de materials per a la construcció d’objectes implica la coordinació entre el pensament i l’acció per a la materialització de projectes i la consegüent adquisició de destresa manual, mental i creativa.

Darrerament es parla molt d’educació de les arts plàstiques, desplaçant el concepte anterior de manualitats, de treballs manuals.

Les escoles haurien de disposar d’espais, de tallers, per a la manipulació de materials, tan importants o més que els patis durs per als esports.

7. Entre els treballs manuals, la fusteria ocupa el primer lloc. El conreu de la terra i la cria d’animals petits entren en la categoria de les activitats que tot infant estima i caldria que pogués dur-les a terme.

Hauríem d’oferir als infants la possibilitat de realitzar treballs manuals amb materials nobles i amb altres tipus de materials, especialment reutilitzant materials, amb les eines que corresponen a cada un d’ells per tal d’ajudar-los a la realització de projectes, d’anticipacions, i al desenvolupament de la seva creativitat.

De la mateixa manera i amb el mateix concepte de treball s’ha de considerar la cura d’animals, malgrat les normatives vigents. Ultra la disciplina que comporta aquesta cura cal tenir en compte els aspectes emocionals que se’n deriven. D’altra banda, la cria d’animals implica estudiar-los i, per tant, el desenvolupament de facultats com l’observació i la capacitat de síntesi.

Aquests estudis científics caldrà fer-los, sempre que es pugui, en el medi propi dels animals. La cura d’animals domèstics dins de l’escola ha d’evitar incloure els que puguin viure en llibertat.

Altrament, cal fer participar els infants en el conreu de cultius externs, tot seguint el consell dels pagesos de la zona, a més de tenir cura de l’hort i jardí de l’escola. Realitzar sortides als jardins i boscos propers a l’escola amb la finalitat de passejar, observar, córrer, enfilar-se… Tenir cura d’éssers vius com a responsabilitat i descoberta dels diferents ritmes de creixement.

8. Al costat dels treballs programats, es concedeix un lloc als treballs lliures, que desvetllen el gust dels nens i els desperten l’esperit d’invenció i el seu enginy.

Cal trobar l’equilibri entre el que cal ensenyar i el que es vol aprendre.

L’escola ha d’intentar poder obrir el saber dels infants des d’allà on es troben, rebutjant qualsevol proposta uniformitzadora. Això implica un canvi de papers del mestre i de l’infant.

El mestre hauria de posar a l’abast dels infants materials i situacions que provoquin l’interès per aprendre. Llavors pren un paper de col·laborador i de guia. D’aquesta manera l’infant és, de mica en mica, conscient del seu procés d’aprenentatge.

En qualsevol cas, l’expressió lliure, la creativitat dels infants en tots els àmbits, no s’hauria de frenar mai.

9. La cultura del cos està assegurada per la gimnàstica natural, tant com pels jocs i els esports.

L’escola ha d’ajudar a la construcció de la consciència de la cultura del propi cos, mitjançant el moviment natural dels infants. Això implica una dosi important de llibertat i d’autonomia dels infants a l’hora d’exercitar les seves capacitats físiques. Els espais interiors i exteriors de l’escola han d’estar pensats per fomentar-les. En aquest sentit cal tornar a remarcar la necessitat de patis amb superfícies naturals perquè els infants puguin experimentar les seves potencialitats físiques en un ambient de llibertat.

En edats més avançades, aquesta cultura del cos pot ser reforçada mitjançant la realització de diferents esports. Encara que cal contraposar l’esport més enllà de la cultura de masses que endimonitza el rival i fomenta valors negatius com el proselitisme i el fanatisme; cal considerar la seva capacitat educativa de fomentar valors de convivència, cooperació i superació personal.

En qualsevol cas, cal rebutjar la necessitat que els infants i adolescents passin la totalitat de la jornada escolar estàtics i asseguts en pupitres. L’escola ha de poder oferir oportunitats de moviment per als infants i adolescents que ho necessiten més vivament, així com espais adaptats a les diferents formes de treballar i aprendre: es pot treballar estirat a terra, es pot llegir en un sofà, etc.

D’altra banda, la cura del cos també implica l’educació i el foment d’hàbits alimentaris d’acord amb les necessitats de creixement dels infants.

10. Els viatges, les excursions i els campaments tenen un paper important en l’Escola Nova.

Ultra els valors de convivència que les sortides impliquen, sortir de l’escola vol dir tenir la finestra oberta a la vida. Cal que cerquem els mitjans perquè la vida entri a l’escola (Decroly, Freinet). Això vol dir no solament que les activitats d’aprenentatge estiguin amarades de les aportacions vitals de les criatures, sinó, també, la responsabilitat institucional d’oferir camps oberts d’observació, de manera constant, del món en què viuen.

Hem de posar en contacte real els infants amb el medi natural i social més enllà dels cercles reduïts en què es belluguen. Hem d’aprofitar els seus ulls oberts, la seva mirada curiosa, per ajudar-los a entendre la complexitat del món en què vivim.

Una altra qüestió és veure com, quan, per què i de quina manera s’organitzen i planifiquen les sortides, cal fer-ho d’acord amb els interessos, edats i contextos de les criatures, de l’escola o l’institut.

11. En matèria d’educació intel·lectual, l’Escola Nova procura obrir l’esperit a una cultura general del raonament, més que una acumulació de coneixements memoritzats.

És funció de l’escola ensenyar a pensar i ajudar l’infant a construir el seu coneixement.

És funció de l’escola fomentar el desenvolupament de totes les facultats humanes de manera que l’infant adquireixi la capacitat de relació conceptual entre distintes disciplines, sigui capaç de formular hipòtesis i deduccions.

En conseqüència, també és funció de l’escola garantir l’adquisició de coneixements bàsics (científics, humanístics i tecnològics) que els infants hauran de tenir assumits per construir un criteri propi davant del món en el qual viuen i hauran de viure.

El desenvolupament de la memòria no és l’acumulació de coneixements sense consciència del seu contingut.

12. La cultura general es complementa amb una especialització, primer espontània, després sistematitzada, que desenvolupa els interessos i les facultats de l’adolescent en un sentit professional.

Ensenyar a experimentar, a voler saber, implica que els alumnes disposin de llibertat i autonomia per satisfer les seves necessitats cognitives, la seva curiositat. Per això, cal situar el currículum establert i adaptar-lo als interessos dels infants. Aquesta proposta porta implícita una millora en el rendiment acadèmic dels alumnes perquè l’adquisició dels continguts obeeix a la satisfacció pregona d’assolir objectius personals.

L’escola ha de fomentar i reconèixer les capacitats i habilitats personals de cada infant, ajudar-lo perquè en sigui conscient i les valori, tant ell com els altres.

13. L’educació es basa en els fets i les experiències. L’adquisició dels coneixements surt d’observacions personals o, en el seu lloc, de les que els altres han recollit en llibres. La teoria segueix, en qualsevol cas, la pràctica; no la precedeix mai.

Cal prioritzar l’observació directa per a l’adquisició de coneixements, això implica que les propostes han de ser viscudes i experimentades. Aquest és un aspecte que cal tenir en compte al llarg de tota la vida, no només a les primeres edats. És freqüent que a l’etapa d’educació infantil i potser fins al cicle inicial de l’etapa d’educació primària hi hagi aquesta tendència, però a partir d’aquí es trenca i l’ordre és al revés: les propostes són abstractes i, amb sort, acaben sent pràctiques.

Els sabers no són ni immutables ni eterns, canvien, i en aquest canvi es troben altres possibilitats científiques; és un encadenat amb múltiples disponibilitats didàctiques.

Hem de donar eines als infants i joves per tal que aprenguin a distingir entre sabers, creences i opinions, i a saber respectar les opinions i creences dels altres.

Els sabers no s’han de compartimentar en matèries per tal que el procés d’aprenentatge es faci des d’un enfocament globalitzador i que dins d’aquesta globalització es contempli la vida quotidiana com un referent de tot aquest procés.

S’ha de facilitar que els infants experimentin i, posteriorment, arribin a conclusions personals que cal contrastar amb les dels altres, en sintonia amb el coneixement existent.

14. L’educació es fonamenta en l’activitat personal de l’infant.

Els infants i els adolescents han de poder tenir llibertat de moviments, s’han de poder agrupar en funció dels seus interessos. Tenir llibertat de moviments implica que han d’actuar amb iniciativa i responsabilitat i han de poder desplaçar-se per l’espai de l’escola cercant el lloc adequat per realitzar la tasca triada.

Tot treball abstracte s’ha de fonamentar en un treball concret: l’infant ha de veure la relació que hi ha entre una idea i la materialització d’aquesta idea.

Tots els llenguatges han de tenir cabuda a l’escola i l’escola els ha de potenciar. Els infants i joves han de poder expressar-se amb múltiples llenguatges, els vells i els nous, en funció de les capacitats i interessos de cadascú, perquè en la mesura que afavorim l’expressió ajudem a la construcció del coneixement.

15. L’educació es fonamenta, en general, en els interessos espontanis de l’infant. Les actualitats de l’escola o de l’ambient generen activitats ocasionals, que ocupen un lloc rellevant en l’Escola Nova.

Cal observar rigorosament els interessos pregons dels infants tot evitant l’aparent espontaneïtat generada per la influència d’un entorn sobre el qual no són capaços de ser crítics o, en qualsevol cas, ajudar-los a la construcció del judici crític.

Pel que fa al mestre, això suposa una forma amatent d’estar amb els infants en què el que tenen a dir és escoltat, valorat i genera activitats d’aprenentatge.

El fet que els interessos que manifesten els infants guiïn o modifiquin el curs dels aprenentatges implica que el mestre no ha de partir de la seguretat del que estableix el currículum, de saber quelcom per “transmetre-ho”, sinó d’una actitud de “descobrir junts”, valorant i acompanyant la descoberta dels infants.

En qualsevol cas, això implica un perfil de mestre culte, empàtic i capaç de comunicar.

Cal basar les propostes dels infants en metodologies que respectin llur dignitat i llibertat. Si volem que els infants siguin escoltats i valorats s’han de dissenyar les condicions que ho facin possible. També seria desitjable que, a mesura que van creixent, participessin activament tant en l’elecció de les metodologies com en l’elaboració de les activitats.

16. El treball individual de l’infant.

Cada criatura és genuïna. Però és propi de la humanitat viure col·lectivament.

El treball individual és aquella tasca que, malgrat formar part d’un treball col·lectiu, es realitza personalment tot i entenent que treball col·lectiu no és treball uniformitzador, anònim.

És molt freqüent que s’associï el treball individual amb la realització de fitxes o deures. Ha de quedar clar que quan parlem de treball individual no ens referim a aquests tipus de treball, aquesta és una feina poc productiva intel·lectualment i amb poca aportació al desenvolupament de les capacitats humanes. Considerem el treball individual com una tasca de la qual hom es responsabilitza personalment, i encara que es realitzi individualment pot formar part d’una tasca compartida. Aquesta feina requereix que els infants i joves sàpiguen organitzar-se, planificar la feina a fer, portar-la a terme i optimitzar recursos.

També hem estat d’acord quan s’ha dit que l’aprenentatge sempre és individual però que la construcció de coneixement es dóna en col·lectivitat.

Cal que dins de l’escola hi hagi la possibilitat de realitzar diferents agrupaments que permetin activitats diverses.

17. El treball col·lectiu o en equip.

En un context social adult on manquen referents d’autèntic treball cooperatiu, l’escola, el mestre, ha de crear les estructures de conversa necessàries per escoltar i col·laborar amb els altres per a un objectiu comú (treball cooperatiu).

Una característica del treball cooperatiu és l’heterogeneïtat dels grups; no es pot entendre que es faci un veritable treball col·lectiu sense l’aportació de cada un dels participants. Si l’aportació de cadascú és bàsica, no es pot separar els infants per cap motiu, per dues raons fonamentals: per entendre que amb la contribució de tots aconseguim un objectiu comú i per aprendre a conèixer, conviure i respectar les opinions i creences dels altres.

18. L’ensenyament pròpiament dit es limita al matí. A la tarda, es dediquen una o dues hores, segons l’edat, a l’estudi personal.

Cal recordar la diferència entre el concepte d’ensenyar i el concepte d’aprendre. Cal veure com es compaginen les diferències: fins a quin punt un agent és actiu i l’altre és passiu. En l’activitat d’aprendre l’infant, l’alumne, sempre és l’agent actiu. En l’activitat d’ensenyar el mestre té la responsabilitat de la intervenció; ha de ser receptiu als requeriments dels alumnes i aquests poden qüestionar aspectes contemplats en la seva programació.

Cal prestar especial atenció al concepte estudi personal perquè aquí sí que hi ha l’entramat i l’esforç d’aprendre.

La qualitat de l’aprenentatge no depèn del fet que es faci més i durant més hores, com demostren les experiències de països escandinaus (on hi ha molt poques hores lectives i un rendiment alt).

Les hores al centre escolar han de poder oferir espais i estones on els infants puguin dur a terme treball personal en qualsevol àmbit.

19. S’estudien poques matèries cada dia: una o dues solament. La diversitat neix de la manera de tractar-les, més que de les matèries tractades.

El saber és un tot que cal entendre integradament i transversal. La seva adquisició és personal i es construeix en un context propici. Aquesta consideració, en el marc de l’escola, va relacionada amb el temps i la distribució horària de les activitats que han de fer els infants. Per això, cal esponjar els horaris per tal de donar temps als infants (temps individual i temps col·lectiu) per construir el seu coneixement. Cal evitar una excessiva fragmentació horària, que provoca que per una classe passin massa mestres successivament. Així mateix, és necessària la coordinació dels mestres que intervenen en un mateix grup (si és el cas) perquè l’aprenentatge s’ha de plantejar de forma global d’acord amb els interessos manifestos dels infants.

El paper del mestre és donar resposta a l’interès de l’infant i alhora vetllar per aconseguir els continguts que han d’aprendre en grup i individualment, segons llurs possibilitats i aptituds, evitant sempre el seu desànim.

20. S’estudien poques matèries cada mes o cada trimestre.

La planificació temporal dels diferents continguts d’aprenentatge és responsabilitat de l’escola i del mestre.

Estem molt abocats a considerar una programació anual de cada una de les diferents matèries que els alumnes han de cursar fragmentades en distintes assignatures. Les propostes editorials indueixen a aquesta planificació.

Altrament, propostes globals (o interdisciplinàries) suposen partir de l’interès de l’infant per organitzar l’estudi de diferents matèries de manera que fins i tot els aprenentatges instrumentals es relliguen amb els altres de caire més conceptual o memorístic.

En qualsevol cas, és responsabilitat del mestre (perquè és el tècnic en matèria pedagògica) l’organització del temps i de l’espai per tal de propiciar l’òptim aprenentatge dels seus alumnes com, també, conèixer i valorar llurs avenços.

21. L’educació moral, com la intel·lectual, no s’ha d’exercir de fora a dins, per l’autoritat imposada, sinó de dins a fora, per l’experiència i la pràctica gradual del sentit crític i la llibertat. Sobre la base d’aquest principi, algunes escoles noves han aplicat el sistema de la república escolar.

La moral, el criteri moral, es construeix, com el pensament racional. No són innats. Cal la intervenció educativa. Però cal distingir entre la intervenció doctrinària i la intervenció que propicia la construcció personal del criteri (Piaget: moral autònoma contra moral heterònoma). De la mateixa manera s’han de construir el pensament i l’actitud democràtica. No naixem racionals ni morals ni demòcrates, però tenim la capacitat extraordinària d’arribar-ho a ser. Aquí rau la responsabilitat de l’educació, de l’escola.

En aquest sentit s’han d’entendre l’educació en llibertat i l’educació per a la llibertat, termes que estan molt lligats entre ells però que estan alhora impregnats d’altres conceptes com responsabilitat, solidaritat i cooperació.

Una persona és més lliure en la mesura que és capaç d’entendre els altres i col·laborar amb els altres. L’escola és un marc magnífic per a l’educació moral, la responsabilitat de la pertinença, el judici crític, el sentiment de llibertat i l’actitud democràtica.

Infants lliures no són infants que fan el que volen, sinó infants guiats per tenir criteri per saber què és el que cal fer. Aquí és molt important el paper dels adults en l’exercici del principi d’autoritat (no autoritari) per ajudar a la construcció d’una moral autònoma. Cal un adult madur que creu en els valors esmentats, que els treballa i s’educa ell mateix i practica una moral autònoma.

L’escola ha de ser la institució que propiciï situacions perquè els infants construeixin aquesta actitud.

22. A manca d’un sistema democràtic integral, en la majoria d’escoles noves els infants elegeixen delegats, amb una responsabilitat definida.

Cal reflexionar sobre el concepte de sistema democràtic integral en el context de l’escola. En el fons, vol dir que són totes les persones de la comunitat educativa qui prenen les decisions i decideixen quines estratègies cal seguir per portar-les a terme. L’altra qüestió, molt important, és considerar els límits dins dels quals es pot establir un sistema democràtic integral, perquè també s’haurien de relativitzar les influències dels diferents sectors de la comunitat educativa (tornem a veure el punt 2, quan es parla de la idea d’internat de les escoles noves).

Tanmateix, és feina de l’escola la creació d’espais de participació i de presa de decisions a partir de les quals els infants se sentin membres integrats i actius en la vida de l’escola. Les assemblees de classe o les assemblees d’escola són institucions internes que eduquen l’actitud democràtica dels ciutadans més petits tot considerant els seus drets, si els acords que s’hi estableixen són presos seriosament.

23. Càrrecs socials de tot tipus poden proporcionar un auxili mutu efectiu. Aquests càrrecs al servei de la comunitat, es confien de manera successiva als petits ciutadans.

L’escola és el lloc on viuen moltes hores els infants; en conseqüència ha de ser el lloc on prenguin iniciatives i responsabilitats més enllà de les activitats considerades estrictament d’aprenentatge o, més aviat, involucrades en aquesta mateixa funció.

La participació dels infants en la vida de l’escola suposa, necessàriament, una concepció oberta i democràtica des de les bases de la institució, de manera que els infants no són elements receptius sinó agents actius en la presa de decisions en la mesura que són capaços d’assumir responsabilitats de gestió i de funcionament.

Molts cops la desconfiança dels mestres cap als infants i adolescents genera actituds paternalistes i funcionaments antidemocràtics. És un dels reptes de la professió de mestre ser capaç de confiar en ells, de donar-los responsabilitats, de deixar que s’equivoquin, si cal, i reflexionar-hi després. Evitant que prenguin responsabilitats autèntiques estem també evitant bones oportunitats d’aprenentatge.

Els infants, a l’escola, han d’aprendre a repartir-se les feines entre tots, assumint-les amb responsabilitat i adequant-les segons les seves edats, però potenciant el treball solidari entre persones, de manera que no es pot tancar la participació dels infants en el grup classe sinó que s’ha de contemplar la relació cooperativa entre alumnes d’edats diferents.

24. Les recompenses consisteixen a proporcionar als infants ocasions d’incrementar la seva creativitat. S’apliquen als treballs lliures i desenvolupen així l’esperit d’iniciativa.

L’infant s’ha de sentir protagonista del treball en què participa desenvolupant la seva creativitat i la realització personal en el goig d’aprendre.

Les recompenses han de ser de caràcter emocional, no material. Això vol dir institucionalitzar situacions de comunicació per tal que els treballs, els aprenentatges i les descobertes realitzades siguin rebudes i apreciades pels membres del grup.

Els alumnes han de sentir el goig de la pròpia satisfacció pel treball ben fet, amb esforç, més enllà de possibles lloances o crítiques: el goig de la descoberta i de la comunicació.

25. Els càstigs estan en consonància amb la falta comesa. És a dir, tendeixen a posar els nens en condicions d’aconseguir millor, pels mitjans apropiats, la finalitat que es creu apropiada, que han aconseguit malament o que no han aconseguit.

La paraula “càstig” és incòmoda. Hi ha altres termes com “reparació”, o “reflexió”, davant d’una situació inadequada o inapropiada per al benestar de tots. Altra qüestió és com i qui estableix els criteris de convivència.

Entenem que un entorn que afavoreix el respecte mutu i el desenvolupament natural dels infants, necessàriament porta a una convivència sana, on les accions que perjudiquen la convivència són mínimes. Quan aquestes tenen lloc, els mateixos infants són capaços de regular-se mútuament, reflexionar i, si ho veuen necessari, escollir formes de reparar el mal comès. En aquest sentit és necessari l’establiment d’institucions participatives de reflexió i de determinació dels criteris de vida col·lectiva.

Reivindiquem el dret de les persones (infants, famílies i mestres) a equivocar-nos.

26. L’emulació té lloc, sobretot, per la comparació feta per l’infant entre el seu treball present i el seu treball passat, i no exclusivament per la comparació del seu treball amb el dels seus companys.

L’escola ha de propiciar que els infants i els joves prenguin consciència del seu progrés personal, dels seus avenços, de la seva condició de ciutadans que estan en un procés positiu de creixement. Això implica que la feina del mestre ha de centrar-se més en l’evolució personal de l’infant, en la seva pròpia adquisició de coneixements, que no en els continguts establerts pel currículum, que tot sovint poden estar lluny de la realitat i dels interessos dels infants i joves.

L’escola tradicional valora i entrena una fracció petita de les moltes capacitats i intel·ligències humanes (bàsicament, la lingüística i la logicomatemàtica, la memòria i la capacitat d’estar asseguts i obeir). Això té com a conseqüència que els infants que no són forts en aquestes capacitats se sentin desmotivats i poc valuosos. En una escola on el ventall de capacitats i intel·ligències que es mouen és més ampli s’hi pot fer una autèntica “atenció a la diversitat”. Alhora, es pot educar en el fet viu que cada persona té diferents capacitats i diferents mancances afavorint l’autoestima de tothom.

L’escola ha de ser el lloc on els infants i els joves obtinguin la satisfacció dels resultats personals de la seva feina, de les seves activitats, del seu procés d’aprenentatge.

D’altra banda, la comparança amb els altres pot ser molt positiva si pensem en el treball cooperatiu. Aquesta comparança, però, ha de ser personal. La transmissió de coneixements, de qualsevol índole, implica comparança i acostament. Tothom aprenem dels altres i és desitjable que s’estableixin situacions que ho propiciïn.

27. L’Escola Nova és un ambient de bellesa.

Els infants i els joves passen moltes hores a l’escola (moltes hores desperts) i és conseqüent pensar que cal que es trobin en un context amable, confortable.

L’ambient de l’escola hauria de ser com una mena d’ambient familiar on cada infant tingui el seu lloc i sàpiga compartir els llocs col·lectius (Montessori).

Els llocs, però, han de ser accessibles; per això cal pensar en les dimensions de l’escola, que ha de disposar d’espais funcionals d’acord amb les necessitats dels infants i ha d’estar impregnada d’harmonia, confort i ordre. És a través de l’ambient de l’escola que contribuïm a l’educació estètica dels alumnes.

L’ambient de bellesa no s’ha de considerar únicament en els aspectes materials de l’escola sinó que la relació entre les persones de l’escola ha d’estar amarada d’un tarannà amable i considerat.

D’altra banda, l’escola ha de respirar un ambient de cooperació i de treball que indueixi els alumnes al seu progrés personal i col·lectiu (Freinet).

28. L’Escola Nova practica la música col·lectiva: cant o orquestra.

L’educació musical es pot considerar com la participació en la construcció d’un ambient de bellesa, al qual fa referència el punt anterior, i, en conseqüència, en l’educació del sentit estètic individual.

L’educació estètica esdevé en la mesura que els infants se senten integrats en un col·lectiu que els facilita aquest aprenentatge. Per aquest motiu, la música hauria d’estar molt present a l’escola, no com a assignatura marginal, sinó com a forma d’expressió personal i col·lectiva, inherent al mateix context escolar. En aquest sentit, cal reflexionar sobre la formació musical que tenim els mestres i quina importància atorguem a la música dins de les nostres expectatives docents.

29. L’educació de la consciència moral es practica a moltes escoles noves amb narracions i lectures que provoquen en els infants reaccions espontànies, veritables judicis de valor que, a mesura que es van repetint i accentuant, acaben relacionant-se més estretament amb ells mateixos i els altres.

El context escolar és un àmbit idoni per a la construcció de la consciència moral i no solament per les propostes acadèmiques induïdes sinó per la mateixa possibilitat de reflexió que la vida col·lectiva implica.

L’escola ha de ser un lloc on es visqui una coherència estricta i constant entre el que es pensa i el que es fa. De manera que els infants, progressivament, vagin construint un pensament moral propi fonamentat en el respecte per la diversitat externa.

30. L’educació de la raó pràctica consisteix, en particular entre els adolescents, en reflexions i estudis sobre les lleis naturals del progrés espiritual, individual i social. La majoria de les escoles noves observen una actitud religiosa no confessional o interconfessional, però amb una gran tolerància respecte dels ideals diversos, per tal com encarnen un esforç, d’acord amb el desenvolupament espiritual de la persona.

El sentiment religiós ha de ser respectat des del moment que les persones que accedeixen a l’escola el comporten.

Tanmateix, no pot ser funció de l’escola la inducció a cap mena de doctrina religiosa ni cap altra ideologia que no sigui sinó el pensament lliure, la llibertat d’expressió i la participació democràtica.

L’escola, doncs, ha de ser laica, basada en l’esperit crític i el mètode científic en els seus plantejaments pedagògics.

 

 

 

You must be logged in to post a comment Login