Michael Keating, Patrick Taillon, Xavier Arbós, Joan Ridao: Els casos d’Escòcia i Quebec

Taula rodona Els casos d’Escòcia i Quebec, programada en el marc de la jornada sobre Autogovern, federalisme i dret a decidir: Els casos d’Escòcia i Quebec, realitzada al Pati Manning de Barcelona, el dia 29 de juny de 2012, organitzada per la Fundació Rafael Campalans

 

Michael Keating

Para entender un poco la naturaleza de la cuestión de Escocia hace falta remontarse a la historia del estado británico. Hay un acuerdo en el Reino Unido en el hecho que es un estado plurinacional. No hay complicaciones en el vocabulario de nacionalidad, en los símbolos nacionales…Todos hablan sin preocupaciones de la legalidad nacional de Escocia y de que Gran Bretaña es una unión de tres naciones. Donde no hay acuerdo en las implicaciones de este hecho nacional, ni desde el punto de vista jurídico ni desde el punto de vista histórico.

La teoría dominante en Londres hacia la soberanía es la que el parlamento británico es soberano. Por contraste hay Escocia donde se defiende que el Estado se basa sobre el pacto, el acuerdo. La coexistencia de estas dos posiciones es uno de los grandes misterios de la constitucionalidad británica. Y des de la existencia del parlamento escocés, la discrepancia entre estas dos doctrinas constitucionales es cada vez más importante.

Tradicionalmente en Escocia hay tres tendencias. La primera es el nacionalismo que básicamente defiende la independencia; existe desde siempre pero es cada vez más importante en los últimos años. El segundo es el unionismo (que no tiene nada que ver con el jacobinismo francés), y defiende la plurinacionalidad del estado pero que se niega rotundamente a la autonomía de las naciones constituyentes de Gran Bretaña. La tercera tendencia es el autonomismo o homerule. A finales del siglo XX hubo el triunfo de la tercera tendencia después de cien años de luchas (tuvimos 14 proyectos de ley de la autonomía de Escocia en un siglo).

Actualmente las opciones de independencia no son como las del siglo XIX. Hay mucha variedad y resulta muy difícil definir lo que es soberanía y lo que es independencia. Actualmente hay tres posiciones para el desarrollo constitucional de Escocia: la unionista formada por los partidos del estado, la segunda es la independence light, que es una independencia matizada: independencia pero con la libra esterlina y está más relacionado con el proyecto quebequés de soberanía-asociación que con el concepto clásico. Y la tercera opción emergente es la devolution max, similar al pacto fiscal catalán o al concierto económico del País Vasco, es decir, control total de los impuestos en Escocia, descentralización del sistema de seguridad social … Es el control por parte del parlamento escocés de toda la política doméstica pero no de la política exterior.

En el caso español el debate se centra en cuestiones hereditarias, jurídicas y abstracciones; en el caso de escocia el debate esta en las políticas sociales y económicas, en cómo una nación puede llevar a cabo su proyecto económico y social, en un mundo interdependiente, frente a mercados internacionales, frente al poder de empresas transnacionales, en un contexto económico europeo … Hay un modelo neoliberal como Estonia, que practica la reducción de impuestos, la atracción de capital extranjero, la nación está sujeta al mercado internacional … Pero esta fórmula es difícil de imaginar con un estado del bienestar desarrollado como es el caso de Escocia. Otro modelo es el nórdico, con impuestos elevados, una elevada inversión en capital humano, con un sistema de seguridad social flexible que permite que el estado pueda responder fácilmente a las oscilaciones de los mercados internacionales sin la sujeción total al capitalismo. No es posible combinar estos dos modelos. Pero en el partido nacionalista escocés hay un sector neoliberal y uno de socialdemócrata y la propuesta es la combinación de impuestos norteamericanos con servicios sociales escandinavos. Hará falta elegir y es aquí donde está el centro del debate.

Hay una propuesta de referéndum para 2014 y hay un mínimo acuerdo sobre la fecha. El gobierno británico ha aceptado la realización del referéndum pero con dos condiciones. La primera es que la pregunta sea muy clara y que solo sea una (independencia o no independencia). Los nacionalista lo aceptan sólo una pregunta pero los partidarios de la devolution max defienden que se formule una segunda pregunta.

El apoyo para el si es aproximadamente del 35% y a pesar del éxito del partido nacionalista escocés, este porcentaje no ha cambiado en 20 años. La opción con más apoyo es la devolution max. En Inglaterra las actitudes hacia la independencia de Escocia son exactamente iguales que en Escocia y no hay ninguna preocupación para la centralización de Escocia. Hay indiferencia ante la autonomía o la independencia de Escocia. La gran preocupación de los ingleses es la influencia de los escoceses en el parlamento central. El problema no es la independencia de Escocia sino la presencia de Escocia.

En Inglaterra existe una confusión entre Inglaterra y Gran Bretaña. Los ingleses no aceptan el federalismo. Para ellos el devolution max implica instituciones federales y soberanía compartida y es menos aceptable por ellos que la independencia de Escocia. He publicado en mi último libro que la secesión de Escocia es poco probable porque tenemos otras opciones como la devolution max. La secesión de Inglaterra de la Gran Bretaña es más probable porque es la alternativa preferida a la federación del estado.

 

 

Patrick Taillon

En primer lloc, gràcies a la Fundació Rafael Campalans i en el seu director, Albert Aixalà. Lamento parlar-vos amb el meu francès amb accent quebequès. Em sento molt feliç aquí. Estem moltes persones diferents que no parlem les mateixes llengües però que en el dia a dia tenim les mateixes preguntes, les mateixes reflexions…al voltant de com existir i de com afirmar-se, essent oberts amb el món.

Actualment les coses no van massa be al Quebec. Fa 5 mesos que els estudiants estan en vaga, hi ha manifestacions cada vespre, ciutadans que cada nit fan cassolades per expressar el dret de manifestar-se …

I els federalistes quebequesos no es volen llançar en una nova temptativa de negociació perquè creuen que el fracàs seria massa probable i podria alimentar el sentiment independentista. La qüestió constitucional és un tabú. D’altra banda, els sobiranistes afirmen que encara no tenen un suport suficient (la sobirania és encara un 40% en els sondejos) per fer el projecte. Hi ha un bloqueig que s’instaura.

La coalició del partit quebequès s’està trencant per diferents motius. Primer, sectors esquerrans han decidit abandonar per formar un nou partit que es diu “Quebec Solidari”, que és un partit sobiranista però amb la voluntat de portar el tema social en primer lloc i la sobirania quedaria en un segon pla. Un altre escissió del sobiranisme s’ha fusionat amb el partit de centre dreta. La sobirania se n’ha anat cap a la dreta i cap a l’esquerra i la crisi és profunda.

Malgrat tot, el partit liberal del Quebec, amb la seva tercera victòria electoral, busca un quart mandat amb un alt desgast del poder i molts escàndols. El partit quebequès no té els suports suficients per tirar endavant un projecte de sobirania; a més aquesta qüestió no és ara prou actual.

En el debat sobre la sobirania hi ha un sentiment arrelat entre la població de que es possible econòmicament. Ja fa 40 anys que se’n parla. El debat ha evolucionat molt des de l’any 95 amb temes jurídics. Els partidaris de la unitat canadenca, desprès dels resultats del 95, van defensar que no es podia fer la independència de qualsevol manera i van iniciar un debat sobre la legalitat i la conformitat al dret de la independència.

La llei del parlament federal adoptada l’any 2000, no nega el dret dels quebequesos a decidir el seu futur. Accepta la idea que un dia el Quebec pugui separar-se però utilitza el dret per emmarcar aquest dret, de manera legitima en alguns aspectes i de manera il·legítima en d’altres. El dimoni es troba en els detalls i aquests petits límits jurídics i hi han perfils que emmarquen pensaments per servir la unitat del Canadà.

Vaig fer recerca sobre els límits jurídics que es poden oposar a una decisió presa per referèndum. Es diu que el referèndum és l’expressió de la sobirania del poble. Ho és veritablement?

Hi han dues parts. La primera, les qüestions organitzatives relatives a l’escrutini i la segona sobre l’abast dels efectes jurídics de l’escrutini. En les qüestions relatives a la qualitat de la deliberació, que veig que aquí els preocupa, i està molt bé. Cal definir bé qui decideix, qui és el cos electoral competent? Una nació ha de pagar un preu per fer un referèndum? Al Quebec s’ha perdut dos cops el referèndum però el fet d’haver-lo celebrat ens ha tret del debat sobre qui decideix. Almenys ja s’ha establert que els quebequesos sí tenen dret a decidir. Malgrat tot sempre hi ha intel·lectuals per qüestionar aquest dret.

En el cas espanyol, l’article 152.2 CE diu que són les províncies les que decideixen. Sempre he trobat aquest llenguatge desagradable, com si els demés fossin les províncies. Per tant, qui decideix són les províncies o l’autonomia catalana? I pel que fa a l’organització, sobre qui recau sobre Madrid o sobre Barcelona?

De les qüestions relatives a la deliberació vull destacar-ne dos punts. Pel que fa a les despeses de campanya, al Quebec vàrem ser ingenus i idealistes perquè vam votar una llei per limitar les despeses de la campanya del referèndum. Aquesta llei s’aplica a empreses, sindicats… però no a l’estat federal perquè el Quebec no pot imposar una llei a l’estat federal. El resultat és que a cada referèndum tothom té un pressupost limitat menys l’estat federal. En el cas de Catalunya dubto que les a autoritats catalanes puguin imposar sostres de despesa a les autoritats de Madrid.

El segon punt és la qüestió de la claredat de la pregunta. Qui fa la pregunta ja té un avantatge tàctic i fer la pregunta ja és una mica respondre-hi. Si be les preguntes del referèndum quebequès ja eren clares, potser no sempre. Però en la llei federal hi ha qüestions que esdevenen “contaminants”. Per exemple, defensa la idea d’una majoria clara esdevé sinònim de pregunta radical, com si el que fos radical fos clar. Però si el Quebec esdevé independent no serà un estat del segle XIX serà un estat interdependent. Ens agradaria poder fer la pregunta de la devolution max, però a la lògica dels federals aquesta no és una pregunta clara. Això crec que es molt poc sa.

Pel que fa als efectes jurídics de l’escrutini, analitzarem quina ha de ser la majoria i el control de la constitucionalitat. Es defensa que per guanyar un referèndum cal un 50% +1, però els unionistes estan a favor de que aquesta majoria sigui més important. Ni el tribunal Suprem del Canadà ni la llei federal defineixen què es una majoria clara. En el cas espanyol, es preveu en la constitució espanyola una majoria reforçada, i aquesta és una regla més exigent que el 50%+1.

Pel que fa a la constitucionalitat de referèndum, en el cas de Quebec, és purament consultiu, sense efectes jurídics immediats i per tant, es podria no tenir en compte la voluntat del poble.

El control per part dels tribunals del contingut del referèndum. Aquí ho heu viscut amb la sentencia del 28 de juny de 2010, amb alguns jutges parlant que el que va decidir el poble s’ha de rebutjar. Això fa evident que aquest mecanismes existeixen i que són molt subtils. Tot i que puguin semblar antidemocràtics es fan per respectar els principis d’altres llibertats. El dret s’instrumentalitza per defensar l’ status quo perquè els arguments d’una secessió són contraris als principis inscrits a la constitució (com l’article 2 de la CE, o el de la protecció de les minories …), però són arguments que existeixen i que s’han de tenir en comte.

El referèndum és un instrument que en el pla polític és molt potent per permetre a una nació sense estat afirmar-se, el fet de pronunciar-se en un referèndum ja és existir. Quan el poble vota sempre en queda quelcom. Alguns actors polítics intentaran jugar en la manera de com s’organitza el referèndum, però aquestes son estratègies subtils i justificades per principis nobles però no em d’oblidar que el diable sempre esta en els detalls i s’ha vigilar molt sobre aquest punts.

 

Xavier Arbós

En primer lloc vull fer un advertiment sobre el to de la meva intervenció: jo sóc un apassionat del Quebec i el Canadà però el nivell dels meus coneixements no estan a l’alçada d’aquesta ocasió, per tant en algun moment derraparé en algun punt.

Deixeu-me comentar una cosa: hi ha una cosa que com a català envejo del Quebec i es Canadà. Intentaré explicar per què. Jo sóc federalista, això que quedi clar. Ara, no m’agrada un succedani, sinó el federalisme de veritat i amb Canadà he trobat un bon exemple. Significa que hi ha una cultura federal i després explicaré alguns elements institucionals.

Quebec té una tradició constitucional molt particular. Va ser conquerit pels anglesos però va tenir institucions parlamentaries molt estables al llarg de tot el segle XVIII. El sistema uninació britànic, amb tota la seva perplexitat, potser al Quebec va ser menys pervers que en d’altres llocs. Que va significar?. Va significar que el disseny constitucional de 1887 (pensat sobretot en l’article 91 per corregir els suposats excessos de la guerra civil dels Estats Units i els suposats excessos dels drets dels estats) estava pensat per centralitzar les competències del govern de la federació.

Però què va passar? El seu tribunal suprem -que no es va constituir fins al 1875- no era la darrera instancia. Tots els conflictes de competència es resolien a Londres, amb un gabinet del consell privat de la reina, i la jurisdicció britànica tendia a donar la raó a les províncies. És la tendència.

Per això des de la part quebequesa, quan a partir de 1945 (si no vaig errat) el tribunal suprem va esdevenir el tribunal de darrera instancia, es van començar a veure aquestes coses amb prevenció. No hem d’imaginar que això era Disneylàndia, perquè aquesta posició britànica va impedir a partir dels anys 30, la creació d’una veritable política social a escala federal: la implantació d’un estat social. Per tan, hi havia raons socials i no només de construcció nacional canadenca per intentar que hi hagués un tribunal que decidís en darrera instància.

La idea de la distribució de competències no és una idea perversa de juristes, i és essencial, perquè hi hagi autogovern que hi hagi distribució de competències i que es respecti. Això, va funcionar bastant be a Canadà fins que el tribunal suprem va ser la darrera instancia. Però el tribunal suprem, és cert que primer va frustrar les expectatives de la posició de Quebec de poder mantenir una relació bilateral amb una certa expectativa de poder vetar els canvis constitucionals que no li fossin favorables.

Aquesta expectativa va ser frustrada per una consulta, en el tribunal suprem de Canadà, en el que allò que era una convenció, una practica política, que és una certa unanimitat o bé una unanimitat pràctica per procedir reformes constitucionals, es considerava que no era exigible jurídicament.

Si parlem de federalisme podem parlar d’un sistema que en què funcionen com a mínim quatre erres: a primera és la de les regles i és la de la distribució de competències, aquesta ha funcionat i relativament bé. La dels recursos, que vol dir la capacitat econòmica per tirar-les endavant. El sistema de finançament de les províncies canadenques, és un sistema que té en compte sobretot els nivells d’equilibri però també gràcies a que els recursos naturals són sobretot uns elements de benefici de les pròpies províncies.

Les dues següents erres són les mes problemàtiques. Una és la representació i l’altra el reconeixement. El reconeixement, jo no crec que sigui l’únic element inherent en el federalisme, ho seria pel que pensi que l’únic federalisme bo és el multinacional. Ho deixaré per un segon nivell.

La representació. Si nosaltres mirem les estructures institucionals canadenques ens trobarem amb alguna sorpresa. Com és que les províncies participen en la gestió dels afers comuns? El Senat es designa per part del govern federal. És veritat que hi ha quotes però no son representants de les províncies. El Tribunal Suprem té quotes (en alguns casos tres de Quebec i una certa composició geogràfica) però els designa directament el govern federal. I on està la representació de les províncies? Està a dos nivells diferents. Primer, en una convenció constitucional que fa que el govern federal tingui necessàriament un ministre de cada província. I on es troba realment la representació? Hi ha un altre element crucial i és que el sistema de partits és completament diferent. Quan hi ha eleccions municipals, no es presenten els partit, es presenta la “coalició de Montreal” que no té res a veure amb la coalició que es presenta per Quebec. Els partits ni provincials ni federals tenen res a dir. Pot haver-hi homonímia però el partit liberal de Quebec és un partit totalment diferent del partit liberal de Canadà. El partit liberal de Canadà només es presenta a les eleccions federals. I quan els independentistes quebequesos volen votar els seus, s’inventen una altra cosa que es el Bloc Quebequès. Hi ha una divisió total. Hi ha autonomia. I que vol dir? L’autonomia fonamental i creïble és la dels actors polítics. És a dir, un no és autònom si ha de demanar permís per fixar les seves pròpies polítiques al govern i això em sembla elemental. I allà poden ser-ho perquè són total i perfectament independents.

Com es recompon la participació? Doncs en un nivell que no és visible en el que els canadencs en són mestres, que és el de les relacions intergovernamentals. Presenten un dèficit democràtic perquè no es veuen però que signifiquen que periòdicament es reuneixen el primer ministre i els primers ministres de la federació. De vegades per fer grans projectes de pacte constitucional però de vegades només per negociar els pressupostos. I d’altra banda multitud de reunions de conferències intergovernamentals de segons nivells de polítiques. Quebec té una línia claríssima del que són les relacions intergovernamentals. I no hi ha reunió intergovernamental que no hi hagi un responsable de la secretaria de relacions intergovernamentals canadenques. El segon nivell de relació intergovernamental es el Consell de la federació fundat el 2005.

Aquestes condicions ens han de fer veure que hi ha un element de presa en consideració seriosa, és a dir, es fa proclama que hi ha un govern federal que diu “nosaltres renunciem al poder de despesa. I tothom sap que incidir en les spending power és una manera d’incidir en l’autogovern. Ara bé, es necessita coratge per dir “el govern federal vol llançar un programa de beques, i el govern de Quebec diu, nosaltres no volem aquest diners, doneu-nos els diners”.

Que és diferent? Vaig a la quarta “R”, la de la representació. El nostre sistema sí que té algun avantatge i és aquesta idea de l’autonomisme: els nostres estatuts d’autonomia neixen dels propis territoris. És veritat que existien les províncies, però en el moment fundacional no existien ni les regions i només podien crear-se a partir de l’agregació de les províncies existents. També es veritat que Almeria no va passar el llistó i per tan chapeau pel poble andalús, però el govern ho va fer molt be donant-ho per vàlid però cal tenir present que va ser una chapuza a nivell constitucional.

Per això, davant de determinats discursos defensors de la puresa constitucional, aquí un modest constitucionalista els hi ho diu: poca broma i que no ens prenguin més el pèl perquè quan ha convingut han mirat cap a una altra banda.

Acabo, mirin, hi ha diferències, i els hi diré perquè. L’any 80, aquí ens vàrem empassar un federalisme sobre la base de grans doctrines, dient que era un federalisme on les competències exclusives no servien de res, que era una pura antiguitat que ens havíem d’empassar i fer veure que ens encantava perquè així ens assemblàvem a Alemanya. I a qui ens haguéssim hagut d’assemblar és a Canadà i nosaltres a Quebec.

 

Joan Ridao

Agraeixo a la Fundació la invitació. Jo faré una aproximació més modesta perquè no tinc la immediació que tenen els meus col·legues quebequès i escocès ni tampoc la passió i els coneixements que te l’amic Arbós.

Intentaré fer una cosa una mica híbrida. Reflexions al voltant d’algun punt de contacte o de paral·lelisme amb qüestions que tenen a veure amb l’estat espanyol i concretament amb Catalunya.

Permetin-me que per a mi la singularitat d’aquests dos processos que estem analitzant avui, Quebec i Escòcia, resideix, bàsicament en què es tracta de dos territoris que són part integrant de dos estats liberals democràtics com són el Canadà i el Regne Unit i d’una llarga tradició pluralista que no tenen res a veure, en aquesta qüestió amb l’estat espanyol.

Deia el professor Keating que els unionistes han desplegat de manera rabiosa una oposició política -però no constitucional- per la possibilitat de convocar un referèndum per part d’Escòcia. Parlaven també dels obstacles des del punt de vista polític, però no constitucional en el cas del Canadà. Jo ara mateix tinc una imatge que era d’ahir o d’abans d’ahir que era el cap d’estat del Regne Unit estrenyent la mà al membre del Sinn Fein, Martin McGuiness. A mi se’m fa difícil per no dir impossible de veure una imatge anàloga amb el cap d’Estat espanyol, fent el mateix (i ja se que diré una cosa polèmica) amb el senyor Otegui.

Segon, hi ha una constant per mi, un element dominant en aquests dos processos i és que es produeixen en un context en el que no hi ha una persecució de les minories ètniques o fins i tot de la integritat física de les persones. I per tant, salvant les distàncies, és evident que no estem parlant ni del cas del Kosovo ni del cas de Montenegro. En el cas del Kosovo, és el cas d’un efecte retardat d’una guerra balcànica cruenta amb minoria ètnica, la sèrbia (un 10% de la població) davant la majoria albanokosovar, en plena confrontació amb Sèrbia. I en el cas de Montenegro és completament diferent perquè la constitució confederal de Sèrbia i Montenegro contemplava una clàusula federal, per tan una possibilitat en aquest cas d’optar a la secessió a través d’un pronunciament democràtic. I ho dic així, pronunciament democràtic, perquè recordo perfectament l’actitud de la Unió Europea, del Consell d’Europa, o la mateixa OTAN que va tenir una intervenció decisiva en tot el procés dels Balcans i que eren hostils a qualsevol procés, però paradoxalment, al cap de poc temps va acabar fixant les regles i tutelant aquest procés.

Amb tot això, vull dir que en aquests dos casos es posa en valor la legitimitat democràtica, ja sigui a través d’un pronunciament unilateral d’un parlament com és el cas de Kosovo, o bé sigui a través del pronunciament democràtic d’una majoria, en el cas de Montenegro.

Els catalans, els bascos, i també d’altres perifèrics hem estat durant anys amb una llàntia buscant un refugi a la Constitució espanyola per veure si hi havia una escletxa que permetia alguna iniciativa d’aquest tipus; però es evident que aquest és un dret que s’ha associat de manera estreta amb els processos de descolonització. I segona possibilitat, buscar en l’ordenament constitucional intern de l’estat espanyol.

M’ha fet gràcia el paral·lelisme de la sentència de la Cort Suprema del Canadà de l’agost del 98 i la sentència 32/2010 de 28 de juny de l’Estatut. Evidentment, no hi ha cap contacte entre un i l’altre. El primer és un pronunciament per part de la cort suprema del Canadà que deixa molt clar que les comunitats polítiques intraestatals, no els hi resta la voluntat de secessió. En canvi, pel que fa a la sentència 32/2010 el que el Tribunal Constitucional fa és proclamar més d’una desena de vegades que Espanya és la pàtria comuna i indivisible i que hi ha un únic subjecte de la sobirania que és el conjunt del poble espanyol. Per tant, aquest concepte de sobirania també està superat des del punt de vista internacional, i encara avui l’alt tribunal espanyol i els grans partits polítics espanyols posen sobre la taula que l’ordre constitucional intern és el gran obstacle per acceptar un procés d’aquest tipus. Això, a Canadà o al Regne Unit, no passa.

El cas del Quebec, penso que és l’exemple que obre la traça d’aquest procés d’eventuals secessions en el segle XXI. El Quebec és una societat liberal des del punt de vista polític, pluralista i multi ètnica. Durant anys, tinc la sensació que va acceptar la cohabitació amb les altres nou províncies del Canadà, segurament a partir de l’avantatge competitiu el fet que suposava tenir una identitat bicèfala. Però amb el temps, una part important dels ciutadans del Quebec pensen que Canadà no protegeix de forma adequada la llengua francesa, sobretot a l’exterior, i per tant, molts quebequesos arriben a la convicció de que es nega la condició d’estat plurinacional.

Després, hi ha un element posterior que és la sensació d’un tracte cada dia menys equitatiu en qüestions com el finançament o les inversions en infraestructures. No en va, agradi o no, això ha anat confluint en dos referèndums: el referèndum de l’any 80 amb una derrota sobirana dels partidaris del sí, i el referèndum del 95 amb una derrota per un marge escàs (1.2 punts/50.000 vots ). M’agradaria fer menció a les causes d’aquest fracàs. La primera causa és l’absència d’un projecte autènticament nacional, cohesionador i aglutinador, en base a un sentiment quebequès de masses. Aquest ha de ser un repte del catalanisme del segle XXI que és el d’esdevenir un “catalanisme de masses”.

Un segon element alliçonador és que l’estat no es queda quiet i després del referèndum de 1980 es va impulsar un procés de repatriació constitucional. Per tant, les relacions han estat tenses i això demostra que el federalisme canadenc ha estat incapaç durant anys de donar una sortida al sobiranisme quebequès, sobre la base d’acceptar un estat almenys binacional, si més no, amb els trets propis d’una confederació.

Pel que fa a Escòcia, la victòria del National Scotish Party l’any 2011 obre aquest procés que finalitzarà o no amb un referèndum al 2014. El context en l’escenari internacional és el d’una acceptació per instàncies internacionals i europees. També són importants el canvis constitucionals interns del Regne Unit, amb fites com la llei d’Irlanda del nord, els referèndums per la devolution que es van viure a Escòcia i Gales, l’impuls de l’assemblea de l’Ulster i fins i tot la publicació del Llibre Verd sobre la governança del Regne Unit. El plantejament d’Escòcia és polític. Almenys hi ha l’acceptació des de Westminster del fonament polític i democràtic d’aquest debat. En qualsevol cas el desenllaç de la via escocesa és incert, és un procés viu i les vies estan obertes.

El que és versemblant d’aquest debat és l’actitud d’alguns actors polítics britànics de primer nivell, com la de la senyora Tatcher o la del senyor Cameron. Aquest últim, com a bon unionista, intenta aprofitar-se dels avantatges competitius de que l’unionisme sigui majoritari i prefereix precipitar el referèndum. Això és dificultar el procés per una via política i no des d’un punt de vista constitucional o democràtic, com és el cas dels partits polítics espanyols.

El cas d’Escòcia és també cabdal en el cas d’una possible ampliació interna de la Unió Europea. Estem davant d’un supòsit d’associació política entre escòcia i la Gran Bretanya i a més en la pertinença, en el si de la unió, d’un estat de la Unió europea.

Acabo amb dos conclusions. En primer lloc, els processos de secessió del segle XXI són el camí del federalisme, o en el cas espanyol, de l’autonomisme, en el marc d’estructures comunes a nivell internacional. A més, a través de la via de la legitimitat democràtica i no la de l’ordre constitucional intern dels estats.

Segon, la història demostra que l’estabilitat dels sistemes federals o autonòmics estan directament en relació amb l’assumpció sincera i plena de la plurinacionalitat. Per tant, quan les posicions nacionalistes o independentistes dins de l’eix identitari són majoritàries, evidentment el nacionalisme d’Estat té un problema. És a dir, hi ha una col·lisió entre el nacionalisme d’estat i el nacionalisme d’oposició, i aquí el federalisme té un marge d’acció escàs. El federalisme no està pensat per aquells que no volen viure units. No serveix per això. Pot donar alguna fórmula des del punt de vista instrumental i en el curt termini pot buscar solucions, però són dos amples de via diferents, i evidentment, acaba xocant inevitablement algun dia.

You must be logged in to post a comment Login