Ignasi Roda: El CONCA ha mort!

La creació d’un organisme com el Conca hauria de ser la conseqüència d’una manera comuna d’entendre la política cultural d’un país per part dels creadors. I, el cert és que el Conca va néixer allunyat d’aquesta premissa. Hi havia altres interessos, els quals no em toca a mi jutjar, però que els hem de tenir en compte si ens llencem a l’exercici  arriscat d’opinar sobre aquest afer.

Per començar cal dir que ningú no s’ha esquinçat les vestidures, ni quan 11 dels 12 membres del plenari van dimitir, ni quan el nou govern va decidir que el Conca passava a ser un mer òrgan consultiu. És un senyal inequívoc que aquesta institució estava ben lluny dels creadors. I no ens val allò de que tot just havia començat a caminar i que calia temps per fer-lo pròxim.

Ja d’entrada, la complexitat burocràtica i les fórmules de valoració que s’utilitzaven –tot un misteri pels creadors– el van fer llunyà. El Conca es veia com una finestreta més de l’administració per accedir a ajudes públiques, i no pas com un organisme independent. Qui atorga subvencions rarament pot ser independent, i menys encara quan es manega diner públic.

L’estructura de la Generalitat havia d’adaptar-se a aquest organisme i ha estat ben bé al contrari. La llibertat política d’un ens que, suposadament només havia de rendir comptes al Parlament, difícilment és assumible si queda integrat en una estructura encotillada en fórmules d’almoina per la cultura o el mesenteri per on s’amaguen tripijocs que freguen els límits de la legalitat.

Algú va creure que el Conca podia ser el substitut d’una Llei de Teatre tant reclamada fa temps i que, de fa temps, també se n’ha deixat de parlar. La vigilància d’unes polítiques culturals no comencen per establir els criteris amb que s’han de donar unes subvencions sinó denunciant de bon començament que el sistema de subvencions falla i que cal cercar-ne un de nou.

Cal distingir el que és creativitat i indústria, perquè, si bé la indústria cultural es nodreix de la creativitat, una gran part de la creativitat és veu marginada per aquesta indústria. Una indústria té com a primer objectiu enriquir-se, no pas així el creador que anteposa la seva creació a l’enriquiment, i si amb prou feines pot viure d’ella, per poc que pugui repetirà aquest exercici innat de crear convençut que el seu treball enriqueix la ment i l’ànima de les persones i la seva pròpia ment.

El Conca ha mort! I ja poden nomenar nous plenaris, savis entre els savis, als quals se’ls consultarà i alhora emetran judicis ponderats per redreçar la nostra malmesa política cultural. Això no és el que s’esperava del Conca, i tampoc ho era el que va fer durant el seu curt any d’existència sota d’unes altres influències. Deixem-nos d’òrgans consultius i plantegem-nos seriosament la utilitat d’un Llei del Teatre sorgida d’un ampli debat. Que el govern facilitat aquest debat que, a ben segur, serà més profitós que una institució que s’ha volgut emmirallar en fórmules de països amb una llarga tradició de funcionament cultural -que no sabem si encertada o no- però que ni molt menys són parelles al nostre tarannà.

Ignasi Roda, 26/07/2012

You must be logged in to post a comment Login