Felip Pons Pellicer: Per un PSC sobirà i sobiranista

Felip Pons Pellicer és el primer secretari de l’agrupació de la Vall de Camprodon del PSC

Que els grups polítics espanyols, de tot color, defensin que la base de la redistribució autonòmica sigui la de la població, es pot entendre. Aquesta idea es sustentaria en el supòsit de la igualtat de drets del ciutadans d’un Estat democràtic. Així doncs, difícilment s’acceptaria que una de les parts del territori estatal tingués una autonomia fiscal que li permetés una major capacitat de Caixa.

Els matisos apareixen quan s’introdueix un altre element, l’organització política i administrativa del territori, la diversitat dintre de l’Estat: A més autonomia del territori més autonomia fiscal i més capacitat de control de la Caixa. N’apareixen diverses fórmules que van des de l’Estat unitari, que pot incloure factors descentralitzadors o organització autonòmica, fins l’Estat confederal passant pel federal.

Que el Pacte Fiscal era una maniobra de distracció de CiU ho sap tothom. També sap tothom que, com deia la dita popular, “si vols ser capellà, preparat per a bisbe, ja que si no et quedaràs en sagristà”. És per això que en una negociació has d’aixecar el teu nivell d’exigències que per a rebaixar-lo -ja t’ho faran els altres, en aquest cas l’actual govern espanyol de dretes-.

A banda d’aquesta consideració de tàctica negociadora, cal contemplar altres consideracions, com per exemple quin model d’organització política volem per a Catalunya. Quan més autogovern vulguis, més control fiscal i financer voldràs i necessitaràs.

I en aquest punt és molt important analitzar el model que el PSC vol, i també si es creu o no les seves declaracions programàtiques. Fins on arriba el seu catalanisme i el seu federalisme? Conceptes per a fer bonic i emplenar un programa presentable o per a portar al debat i pràctica política quotidiana?

Això ens porta a reflexionar sobre a què ens referim quan diem que som una nació. Una nació o nacionalitat cultural?. Nació implica un sentiment de pertinença a una comunitat, un desig d’organització pròpia i d’autogovern, … del com i del que tu vols, no del que ells, que no són tu, volen donar-te. Hi ha un refrany castellà que descriu molt bé la situació: “El casado casa quiere”.

Les nacions apareixen, existeixen i desapareixen (Algèria, Catalunya, Occitània). Les nacions aspiren a ser Estats, i els segles XIX (independències americanes, Grècia, les onades de 1830 i 1848) i XX (tractats posteriors a la 1a. Guerra Mundial, procés de descolonització, caiguda del bloc soviètic, crisi de l’antiga Iugoslàvia) en són bons exemples d’aquesta aspiració. Als inicis del segle XXI encara ens trobem amb problemes no resolts: Tibet, Escòcia, Grenlàndia, Bèlgica i l’Estat espanyol en són bons exemples.

Situats en aquest punt, la nació existent i que encara no ha assolit la plena sobirania, intenta guanyar-la, i si segueix la via democràtica procura negociar amb l’Estat en el qual està englobada.

En el cas de Catalunya les circumstàncies han sigut molt difícils: Guerra Civil, franquisme, massiva onada migratòria des d’altres parts de l’Estat, procés de transició i negociació de la Constitució. Cada vegada més sectors polítics i socials de l’Estat espanyol afirmen que Espanya és una nació (el mateix Felipe González n’és un bon exemple) i posen en dubte l’existència nacional de Catalunya, mentre que pel contrari, cada vegada més sectors demanen la realitat estatal de Catalunya. El mateix està passant al País Basc.

Evitar el xoc passa per reclamar un diàleg, entre parts iguals, i en reconèixer la voluntat de la nació sense estat, Catalunya. Hi ha diverses fórmules, el pacte federal, la fórmula confederal (la que acabarà aplicant-se a Bèlgica) o la independència. Cal tenir en compte a qui tens al davant: la majoria social i política “espanyola” és molt nacionalista i intolerant. Això fa molt difícil la negociació i el pacte, la via serà doncs lenta i dura. Que qualsevol canvi estigui limitat per la Constitució o depengui de la voluntat o la sobirania del conjunt de ciutadans de l’Estat espanyol fa impossible el normal desenvolupament de les possibles aspiracions del poble català cap un major autogovern.

Davant d’aquesta situació què fem o bé què hauríem de fer els socialistes catalans?

CiU ha aconseguit que ens “retratem”: Hem sigut tímids en les reivindicacions i ens ha importat més trobar fórmules d’encaix amb les regles del joc que ens marca l’Estat espanyol que reclamar el que demana la major part de la societat catalana. Hem fet servir una estratègia negociadora que pretenia aigualir o rebaixar la reivindicació. Ens ha importat més no emprenyar el PSOE que sintonitzar amb la societat catalana, que és davant de qui ens presenten electoralment.

Si llegeixes els diaris, no hem aconseguit res i ens donen per tots els cantons, fins i tot el PP critica al PSOE i a Rubalcaba “por no controlar su partido en Catalunya”.

Cal deixar ben clar que no és que siguem un partit autònom, és que som un altre partit, independent, i que decideix mantenir una relació federal amb els socialistes de l’Estat espanyol. Aquí es on estan molts dels problemes que patim.

No podem defensar de totes totes els  interessos de Catalunya perquè no tenim veu al parlament espanyol i depenem dels interessos electorals i de tot tipus dels socialistes del PSOE. I aquesta és la nostra realitat i com el “rei nu” del conte, tothom ho veu menys la direcció i sector majoritari del PSC.

Difícilment podrem ser un partit nacional català, que contribueixi al desenvolupament de Catalunya, tan a nivell econòmic con social i nacional, si no establim clarament la nostra sobirania i el control dels nostres vots i de la defensa del nostre país. Que Catalunya no és ni Murcia ni Castilla La Mancha i mentre no ho tinguem clar no podrem optar a liderar una societat catalana que ens està desbordant tan a nivell social com en la reivindicació de més sobirania.

Aquesta reivindicació de la seva sobirania difícilment serà acceptada per l’Estat espanyol. En aquesta pacífica i democràtica reivindicació, quin paper volem jugar? El de representants de les bondats del sistema autonòmic espanyol, el dels que ens discriminen en inversions i volen manar de les nostres butxaques? Volem ser els portantveus d’aquest modernisme que està per sobre de les banderes i símbols d’èpoques passades, “… de aquellas rémoras del pasado que nos separan  ante tanto que nos une?”

Per aquesta feina amb mi que no comptin.

Desmarcant-nos del PSOE, li farem un favor a la llarga, perquè no hauran de carregar amb les crítiques per la nostra acció política, diferent i contradictòria sovint, en representar realitats i interessos diferents

Només assumint la nostra sobirania política i el nostre dret a decidir què és el millor per Catalunya, podrem recuperar el protagonisme perdut en la política catalana i aspirar a dirigir el procés cap a una Catalunya més sobirana, plena i a la vegada més progressista justa i solidaria.

Defensar la sobirania de Catalunya i del PSC és just i progressista.

Felip Pons Pellicer, 31/07/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login