Juan Manuel Patón: Crisi, emancipació juvenil i professionalització

La crisi col·loca les persones joves en una situació de gran precarietat, que impedeix el normal desenvolupament de les seves trajectòries de vida i la incorporació normalitzada a la plena ciutadania. Juntament amb l’absència de polítiques públiques compensatòries, la crisi contribueix a reduir –encara més- les oportunitats per a l’exercici de drets que són reconeguts a tothom (estatutàriament, constitucionalment) en accedir a la majoria d’edat. Cal destacar, en particular: (a) les dificultats per accedir a la independència residencial; i (b) les dificultats per accedir a oportunitats de professionalització. Ens interessarem ara per les segones, tot apuntant algunes breus consideracions en relació amb s.

L’impacte immediat de la crisi sobre les oportunitats juvenils

Actualment, el procés de transició des de les institucions educativo-formatives cap al mercat laboral té lloc en el marc d’una accelerada reducció de les oportunitats d’inserció professional. L’atur i la precarietat laboral, agreujades per l’impacte de la crisi faran més difícil la definició de trajectòries continuades, coherents i en línia amb una millora del perfil professional personal. Com a resultat dels actuals criteris per a la gestió de la crisi –i sota els efectes de la recent reforma laboral i d’una brutal retallada en els recursos públics dedicats les polítiques actives d’ocupació- les oportunitats per a l’acumulació d’experiència curricularment rellevant (que condueixin a una millora de l’ocupabilitat subjectiva) es veuran dràsticament reduïdes per a la immensa majoria de les persones joves durant els propers anys.
Addicionalment, una reducció de la renda familiar disponible –i la necessitat derivada d’aportar recursos econòmics a la llar- previsiblement accentuarà la comprensió de la feina com a mer mitjà instrumental. L’ocupació perdrà doncs –encara més- el seu significat com a moment dins d’un itinerari d’edificació professional i personal. I, si no disposem els mitjans per evitar-ho, això provocarà una profunda i molt accelerada rebaixa en les expectatives juvenils de desenvolupament professional. A ningú no se li escapa com aquest fenomen, que abans de la crisi afectava ja a una part important de les persones joves, s’accentuarà ara; i que ho farà de manera especialment greu en els cas dels fills i les filles de les classes populars.

La dimensió generacional en primer pla

Certament, seran els sectors socials més precaritzats –els fills i les filles dels sectors populars més vulnerables- els que patiran una major afectació immediata. Però en la perspectiva agregada del futur de la nostra societat –de la solidaritat i de la democràcia- segurament cal, a diferència d’altres moments històrics –i d’una altra situació socioeconòmica- situar en primer pla les consideracions relatives a la dimensió generacional de la precarietat vital de les persones joves globalment considerades.

En aquest sentit, el bloqueig de les oportunitats i la contenció de les expectatives de desenvolupament personal i professional –que és el què hem d’entendre per emancipació juvenil, més enllà de la independització residencial- pot arribar a tenir un impacte brutalment negatiu sobre el conjunt de la societat. Un impacte que es podrà estendre fins i tot durant dècades, més enllà del moment en què puguem començar a visualitzar els “brots verds” –o els “brots bords”, depèn de com s’esdevingui el futur i de la nostra capacitat de resposta davant les oligarquies- que finalment albirin una sortida de la crisi.

Si no aconseguim articular respostes adequades, la liquidificació de les experiències vitals, el bloqueig dels itineraris, la imprevisibilitat de les trajectòries, la rebaixa d’expectatives, la inexistència d’un procés de descoberta vocacional, la pèrdua de la centralitat del treball, la renúncia a la professionalització, l’allunyament del procés productiu com a espai de solidaritat de classe, la interpretació del treball com a mer mitjà instrumental per viure/sobreviure, etcètera, donaran lloc a una societat més individualista, més competitiva, més conflictiva i més insolidària. I afectaran profundament, per tant, la cultura i els valors de la societat en el seu conjunt. Perquè els drets de les persones joves no són només els drets d’una determinada franja d’edats. La precarietat juvenil d’avui es pagarà, si no ho evitem, en termes d’una brutal descohesió social futura.

Les polítiques no són res sense la política

Interpretar que aquests problemes es poden afrontar només des de les polítiques sectorials –de joventut, d’ocupació o educatives- constitueix un greu error. L’edificació de trajectòries vitals d’emancipació durant l’etapa de la joventut no depèn en exclusiva –és a dir, aïlladament- de les oportunitats d’inserció “laboral”, de l’existència d’alternatives per a la independització residencial o de la continuïtat dels itineraris educativo-formatius després de l’etapa educativa obligatòria. Depèn també del conjunt de factors que determinen la possibilitat, per a cada persona jove –i no tan jove- de trobar alternatives ocupacionals curricularment rellevants. I depèn doncs, per a la societat globalment considerada, del conjunt de factors socioeconòmics –i polítiques públiques, és clar- sobre la base dels quals es fixen les oportunitats i es configuren les expectatives de desenvolupament i inserció professional de tothom. Depèn, per tant, del rumb global de la societat –de les estratègies polítiques subjacents- i no exclusivament de la gestió parcialitzada dels recursos públics per part de l’administració.

En l’actual context, s’ha esdevingut del tot urgent treballar per impedir una rebaixa de les expectatives juvenils de desenvolupament professional. Però això es fa ben difícil en el marc de la brutal reducció d’oportunitats que comporta la crisi, almenys quan aquesta es gestiona –com ara passa- en favor dels poderosíssims interessos de l’oligarquia financera. En realitat, l’emancipació de les persones joves –per a la qual és cabdal la definició conscient d’itineraris coherents de professionalització- no resultarà d’una inserció laboral (precària) del jovent,. Vindrà donada, en canvi, per l’existència d’oportunitats reals de desenvolupament professional, oportunitats que no hi seran per als joves si tampoc no hi són per al conjunt de la ciutadania.

Els factors d’ocupabilitat com a punt de partida

En la recerca d’alternatives, caldrà tenir ben presents els dos factors d’ocupabilitat més importants com són la formació professional i l’acumulació d’experiència curricularment rellevant. Factors que són igualment importants per a les persones joves o per als treballadors i les treballadores –com ara els procedents del sector de la construcció- que precisen una reorientació de les seves trajectòries de professionalització.
En primer lloc, quant a les oportunitats efectives per a la definició de perfils professionals, caldrà augmentar la limitadíssima oferta de formació professional inicial, tant en termes quantitatius (nombre de places) com també en termes qualitatius (diversitat d’especialitats formatives). Només així podrem facilitar una aproximació vocacional de les persones joves als seus itineraris i, per tant, un màxim aprofitament del potencial productiu de cada persona jove i del conjunt de la societat globalment considerada.

En segon lloc, quant a les oportunitats efectives per a l’acumulació d’experiència professional –és a dir, curricularment rellevant-, caldrà apostar decididament per un nou model productiu. Un model del qual resultin oportunitats efectives de qualificació pràctica i alhora acumulativa. Sembla del tot evident que aquesta només pot derivar d’una plena inserció professional. I que no derivarà de la mera inserció “laboral” de les persones o de la reducció nominal agregada de les taxes d’atur o de les taxes d’atur juvenil (una reducció nominal que, d’altra banda, tant sembla obsessionar als partidaris d’Eurovegas i d’una economia centrada en l’especulació i construïda sobre la base de la precarietat laboral i la desertització industrial).

Un nou model productiu al servei del conjunt de la societat

Són moltes altres les raons que ens poden conduir a plantejar la necessitat de promoure condicions adequades per a un canvi radical –i molt profund- en l’actual (pobre i mesquí) model productiu català i espanyol. En aquest sentit, som també moltes les persones que estem convençudes de la necessitat d’una nova economia que faciliti –i promogui- el creixement sostingut de les forces productives, sense més traves que les requerides pels criteris de la sostenibilitat social i mediambiental. En relació amb el tema que ara ens ocupa, sembla clar que només així podrem garantir una rendibilització social plena del potencial civilitzador derivat de la descoberta vocacional juvenil, així com de l’elevació continuada de les expectatives de desenvolupament professional –i personal- de les persones joves. I només així podrem fer front al fet palès que l’emancipació juvenil –tal com nosaltres l’entenem- s’està esdevenint avui dia tota una quimera.

Però un nou model productiu no serà viable sense un procés d’acumulació de forces per part dels sectors socials que –en base a una gran diversitat de raons o de motius, de necessitats o d’interessos- en resulten –o poden arribar a resultar-ne- partidaris. Cal una articulació precisa de consensos, en què participin tots aquells sectors de la societat que avui dia defensen, representen o presenten, interessos objectivament oposats als de l’oligarquia financera i als dels seus representants polítics a les institucions. Així mateix, ens hem de posar d’acord, plantejant alternatives viables (o viabilitzables), totes aquelles persones per a les quals és un fet del tot evident que el bloqueig de les oportunitats de desenvolupament professional –en particular, les de les persones joves- ens depararà una societat pitjor per a la immensa majoria. Una societat menys democràtica, menys cohesionada i més insolidària. Aquestes persones –i les forces socials i polítiques en què ens articulem- constituïm avui dia, objectivament, una gran majoria social. Ens referim als/les professionals de l’educació, als/les formadors/es, als pares i a les mares, als/les orientadors/es laborals, als/les sindicalistes, als/les empresaris/àries de l’economia productiva, etcètera. Es tracta d’una immensa majoria que, tanmateix, només podrà articular alternatives viables –és a dir, polítiques- si esdevé capaç d’identificar les oportunitats per a la comunió dels seus interessos, de les seves necessitats o de les seves expectatives relatives al desenvolupament present i futur de la nostra societat.

Juan Manuel Patón, Societat.cat, 29/07/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login