Jordi Font: Camí de l'adéu?

El Parlament ha dit prou a l’actual dèficit fiscal de Catalunya i ha exigit un nou model de finançament just. Ho ha fet en el marc d’un marasme econòmic general que fa encara més inexcusable una solució. I ho ha fet en el marc del monumental desengany que va suposar la sentència sobre el nou Estatut de Catalunya, que deixava en no res, pel que fa a la seva dimensió territorial, tant el pacte constitucional del 1978 com el pacte estatutari del 2006, amb la greu afectació del model lingüístic català, cosa que ha donat peu a l’inici dels enderrocs per compte del Tribunal Suprem. No es tracta de circumstàncies menors, sinó de la negació pura i dura dels pactes assolits, de la burla i l’escarni de les més nobles intencions federals…

El Parlament de Catalunya, certament, no podia fer com si res. Calia que parlés des de la gravetat innegable d’aquests fets, des de la dignitat ferida d’un poble que no entén el tracte que rep i que comença a plantejar-se la conveniència d’algun altre camí, sense pinxos ni milhomes, sense ridículs uniformes imperials, tan arnats i amb tuf de resclosit. Per això, el Parlament ha parlat “des de fora”, enllà dels pactes vulnerats, des de l’embocadura d’un camí que ja no passaria per Espanya. Aquest és el sentit que sembla adquirir el famós “concert econòmic”, que tothom reconeix insostenible, mer anacronisme carlí, refusat pels esquemes federals vigents avui a Europa, proposat perquè sigui refusat. Fóra una manera de dir-li a Espanya: “Ens has empès fins aquí, fins al camí de l’adéu.”

Desvetllarà això l’atenció d’Espanya? Aixecarà això una nova disposició espanyola al pacte raonable, al reconeixement de l’Estat plurinacional, a l’encaix singular de Catalunya? Si això succeís, podria encara revertir-se el procés. Guanyaria aleshores tot el seu sentit la coherència federal del PSC, el seu vot favorable a l’acord del Parlament, però amb la preservació de la sortida federal: caixa única, responsabilitat compartida i preeminència de la Generalitat. Seria el cable on Espanya es podria agafar, el darrer flotador sobre les aigües, amb el fratern nom de Sepharad. Reaccionarà Espanya?

Entretant, el PSC, malgrat la seva coherència de fons en aquest cas, pateix un cop més els efectes de la seva credibilitat malmesa. Haurà de passar algun bateig de foc iniciador perquè aquest recel s’esvaeixi en el subconscient de molta gent: l’obtenció de la veu pròpia a Madrid, el vot diferenciat respecte del PSOE quan calgui, etc. Mentre res d’això no succeeixi, mentre perduri la disposició del PSC a fer el paper d’estrassa de la recent votació sobre l’“Eje Central” al Congrés dels Diputats, predominarà la percepció segons la qual, amb raó o sense, és el guardaagulles del PSOE.

També podria passar que la veu greu del Parlament no fes cap efecte a Espanya, que hi hagués, per tota resposta, un clamorós silenci administratiu o un “no” lacònic i d’ofici, amb l’aire desmenjat de qui s’espolsa les mosques. Molts hi veurien el senyal que ha arribat l’hora de la mítica independència. Com pugui fer-se això ningú no ho sap. Menys encara en l’actual situació de crisi i desagregació social. Això sí, almenys a Europa, ha passat el temps en què aquest voler majoritari pugui tractar-se amb xarop de bastó. Resta, però, la capacitat de manipular la gent, de confrontar-la, de fracturar la societat, de fer molt de mal a un poble plural com el nostre.

Hi cap encara, però, una altra possibilitat: que, havent redundat l’agitació patriòtica en una majoria absoluta dels banderers del “concert econòmic”, aquests decideixin “posar-hi seny” i es decantin per un pacte espanyol a la baixa, per sota del llindar federal. En aquest cas, com a país, hauríem fet el ridícul.

Jordi Font, El Punt/Avui, 28/07/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login