Rafa Martín: Ja n’hi ha prou!

Des de fa un temps el nostre país, com la major part de països de l’Unió Europea, està immers en una gran crisi.

Això que sembla que és clar, potser no ho és tant si ens parem a pensar, valorar i analitzar, no conceptes, ni criteris, sinó dades. Les dades, si estan constatades, ens mostren de forma clara i nítida la realitat, o una part molt important d’aquesta realitat.

Avui en el nostre país ens trobem amb un escenari que com a mínim l’hauríem de qualificar de desconcertant. Fent un símil, és com si un pacient anés a l’oncòleg i li diagnostiqués un càncer, però un altre oncòleg, amb les mateixes proves i informacions, li digues que no en té. Aquesta situació, que seria molt desorientadora, és la situació que tenim en aquests moments amb els experts economistes. Uns ens diuen que calen unes mesures i altres tot el contrari.

I la ciutadania què? La ciutadania està desencisada, desorientada i amb molta por. El primer que cal, és dir la veritat en majúscules, i no la veritat que toca dir en funció de diversos interessos, polítics, financers, mediàtics, etc.

En segon lloc, si som un país democràtic, caldrà que el nostre govern respongui al concepte de democràcia, es a dir, govern del poble, pel poble i per al poble (Abraham Lincoln, Gettysburg, 1863). Si aquesta definició es compleix, els governs han de governar pels seus respectius electors, no pels mercats, ni seguint les indicacions d’altres països. Aquest fet és quelcom que els governs estan oblidant en aquests moments, és a dir, no governen pels seus electors. Com a conseqüència, podem dir que estan fent un frau als electors, ja que no governen defensant els interessos dels seus ciutadans.

Analitzem una mica la distribució del diner que ens fa patir retallades en temes educatius, sanitaris i socials, fonamentalment, i ens adonarem que possiblement no feia falta retallar en aquest àmbits.

Diuen que ens fan falta uns 70.000 milions d’euros per poder sortir de la crisi. Hi ha solució sense retallar, donat que segons diversos estudis, la globalitat del frau fiscal a Espanya està al voltant dels 160.000 milions d’euros D’aquests, uns 80.000 milions d’euros defraudats, corresponen a:

a) Fortunes amagades en paradisos fiscals.

b) Trampes comptables de les grans empreses.

c) Frau fiscal provinent de l’economia submergida.

D’altra banda, segons els experts de l’Agencia Tributaria, el 72% del frau fiscal a Espanya es realitza per par de:

a) Les grans fortunes.

b) Les grans empreses.

c) La banca.

Si cerquem el diner que ens fa falta en l’àmbit del frau fiscal, no caldria retallar.

De totes aquestes dades es pot deduir que el frau fiscal a Espanya representa el 23% del PIB davant del 13% de la mitjana de la Unió Europea, i per contra, Espanya només recapta per impostos el 6,6%, la meitat que Bèlgica, Islàndia o Itàlia, que estan una mica per sota de Finlàndia i Suècia.

És evident que s’està fent al reves del que s’hauria de fer per sortir de la crisi.

Un concepte molt recorregut és dir que hi ha masses funcionaris (error). Tornem a agafar dades:

Percentatge de funcionariat: Suècia, 25%; Espanya, 15%; Catalunya, 9,8%; Extremadura, 28,7% (única comunitat que supera el percentatge suec).

Amb aquestes dades, si fóssim capaços d’apropar-nos al nombre de treballadors públics de Suècia, es generarien en el nostre país cinc milions de llocs de treball, xifra que és aproximadament el nombre de ciutadans aturats.

En aquest moments el que fa falta és un gran augment de la despesa pública, que es pot pagar, perquè el país té els diners. El que passa es que l’Estat no els recull o no els vol recollir. Fent a Espanya una política fiscal com la que té Suècia, l’Estat ingressaria cada any 200.000 milions més, amb els que es podria generar ocupació.

Un cop explicat això, també cal dir que fora necessari fer un exhaustiu repàs a les funcions desenvolupades per diverses administracions públiques com poden ser: consells comarcals, les diputacions, les àrees metropolitanes, els governs civils, etc., per analitzar si les funcions que presten no estan duplicades de les tres administracions bàsiques, municipal, autonòmica i nacional.

Amb aquestes reduccions es generaria un estalvi aproximat de 20.000 milions d’euros. D’altra banda, si agafem la nostra Constitució, en el seu l’article catorzè, diu literalment “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.”. Aquesta afirmació sembla que o no es veritat o no es compleix. Per exemple, tots els ciutadans de l’Estat espanyol que posseeixen bens immobles han de complir amb el deure de pagar cada any l’IBI. Tots menys, entre d’altres, l’Església catòlica. Valorem xifres:

– L’Església catòlica té a Espanya 100.000 immobles.

– L’import anual que hauria de pagar per aquests immobles seria de 5 milions d’euros. Com sempre, la dreta (PP i CiU) ha bloquejat qualsevol acció que tingués com a objectiu assolir aquest pagament. Aquest és un altre exemple que hi ha diners, però no es volem recaptar per afavorir determinats interessos.

Continuant amb aquest impost -l’IBI-, també es deixen d’ingressar quantitats molt significatives, eximint d’aquest impost a les federacions esportives, la SGAE i l’Hotel Ritz, entre d’altres, adduint que treballen a favor del be comú (?).

Més, referent a la fiscalitat dels comptes de l’Església catòlica (cal recordar el cas Gescartera): declaracions de patrimoni i recaptació de diners no controlable. Per aquesta banda també es podria recollir una alta quantitat de diner.

Canviem d’àmbit, anem al món de l’esport. Les deutes dels clubs de futbol amb l’Agència Tributaria son 752 milions d’euros, segons ha reconegut el propi govern espanyol aquest passat mes de març, encara que no s’ha pogut saber el deute de cada club, donat que aquestes dades tenen un caràcter reservat, segons estableix la Llei Orgànica de Protecció de Dades de 1999. També i per aquesta mateixa raó es desconeix la quantitat que deuen també a la Seguretat Social.

Continuem amb el món de l’esport. Les despeses de seguretat a las diferents competicions esportives, i a tot el que les envolta, puja una quantitat molt elevada, encara que cal diferenciar l’esport escolar, de l’esport professional. Segons dades recents, les despeses generades per les diferents competicions de futbol, handbol, basquet, voleibol, hoquei, etc., a més dels actes esportius organitzats per empreses privades, o tots aquells on es cobrin entrades, tenen un muntant de més de quatre milions d’euros en tot l’Estat espanyol.

Si ens centrem dins de l’àmbit català, podem parlar de l’euro per recepta. Amb aquesta mesura es poden recaptar, segons diu el propi govern, uns 180 milions d’euros. Per contra, aquest mateix govern elimina l’impost de successions que li permetia recaptar uns 400 milions d’euros anuals. Aquí es produeixen dos greus situacions: la primera, una pèrdua d’uns 220 milions d’euros, i la segona, el fet de gravar a les famílies més febles econòmicament, i trencar el criteri lògic i just de qui més té es qui més ha de pagar.

S’estan realitzant una sèrie de despeses que, en temps de crisis, no toquen: per exemple publicacions, cartells, etc., repartits a totes les escoles de Catalunya amb un cost molt elevat i que sona a escarni. A aquestes mateixes escoles se’ls han retallat el 20% dels diners que revien com a despeses de funcionament (escoles públiques), com a mínim un professor/a, i no es realitzen diversos abonaments compromesos per part de l’administració educativa. Com es possible que el president de la Generalitat, els consellers, la presidenta del Parlament i els  presidents dels grups parlamentaris cobrin més que el president del Govern espanyol? I per més “inri”, el president del Govern català cobra el doble del president de l’Estat espanyol.

Aquí es on hem d’anar a cercar el diner que ens fa falta, i no cal retallar.

Els ajuntaments en temps de crisis segueixen repartint subvencions i ajuts per botifarrades, paelles, sardinades, clubs esportius, etc., en lloc de utilitzar aquestes quantitats (que son moltes i importants) per ajudar a la ciutadania en la problemàtica originada per la pròpia crisis.

En cap cas s’ha de derivar ni un euro a cap entitat financera, responsables en la majoria de les vegades de la situació que estem patint. Com a exemple, si un ciutadà no pot fe front a les seves deutes i pagaments, perd els seus bens. Si la banca no pot respondre que també tasti una mica de la seva medecina i perdi els seus bens. No es de rebut que ens massacrin a la ciutadania de la forma que ho fan, arribant inclòs a l’estafa encoberta (col·locar participacions preferents a la gent gran), perquè necessiten diners, i per altra part manifestin uns beneficis de 4, 5, o 9 mil milions d’euros aquest passat any 2011. Ah!, tot això amb el vist i plau del seu major aliat el Banc d’Espanya, que els deixa fer de tot. Per què?.

Per finalitzar, un petit estudi que ens ensenya que per cada retallada hi ha una alternativa que la supleix i per tant no caldria fer cap mena de retallades.

Retallada: Congelació de les pensions.

Amb aquesta mesura s’obtenen 1.200 milions d’euros. Com alternatives es poden oferir:

– Manteniment del impost de patrimoni, que generaria uns 2.100 milions d’euros.

– Supressió de les rebaixes de l’impost de successions, import generat 2.500 milions d’euros.

– Revertir la baixada d’impostos de les persones que ingressen més de 120.000 euros anuals, suposa poder disposar de 2.500 milions d’euros.

Retallada: Sanitat, Educació i Serveis Socials.

Amb aquesta mesura s’obtenen 31.000 milions d’euros. Com alternatives tenim:

– Supressió de la rebaixa del impost de societats de les grans empreses (les que facturen més de 150 milions d’euros anuals), aquesta mesura generaria uns 5.300 milions d’euros.

– Acaba amb el frau fiscal de les grans fortunes, les grans empreses i la banca, el import generat seria de 44.000 milions d’euros.

Retallada: Serveis d’atenció a les persones amb dependència.

Amb aquesta mesura s’obtenen 600 milions d’euros. Com alternativa hi ha:

– Reduir el subsidi de l’Estat a l’Església catòlica per a impartir la matèria de religió a les escoles públiques. S’obtindrien 650 milions d’euros.

– Reduir la inversió en equipament militar en 800 milions d’euros.

Com a resum final, si es executessin aquestes mesures aquí proposades, no farien falta les retallades, i encara tindríem a la caixa més de 251.000 milions d’euros. Per aquesta raó, cal dir als governs de l’Estat i de la Generalitat: prou de mentides, digueu les coses pel seu nom i no ens enganyeu més; tot això ho feu per afavorir els poderosos, i que siguin les classes més desafavorides qui assumeixin la crisis i les malifetes del vostres amics.

Rafa Martín, El Prat de Llobregat. 13/07/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login