Josep Fontana: Què és el moviment obrer?

A començaments de juny un lector de La Lamentable em demanava que expliques què entenia per moviment obrer. Si es tractés d’una senzilla definició, bastaria amb dir que penso que és l’acció coordinada d’aquells que viuen d’un salari que guanyen amb el seu treball (no necessàriament “manual”, com diu el Diccionari de l’I.E.C.). Però imagino que la demanda d’aclariment anava més lluny.

Com a historiador li diria que el moviment obrer organitzat en sindicats neix a Europa en la primera meitat del segle XIX (a Catalunya, el 1840) i que de la seva acció depenen la major part dels avenços socials que s’han aconseguit als segles XIX i XX, des de la limitació de les jornades de treball o el salari mínim, fins al sistema de pensions: avenços dels quals no solament s’han beneficiat els treballadors, sinó el conjunt de la població. Sense la força negociadora dels sindicats no hi hauria hagut mai “estat del benestar”.

Un treball de Colin Gordon, del Economic Policy Institute, mostra com als Estats Units es va anar produint una millora dels ingressos mitjos de les capes populars entre 1945 i 1978, al mateix temps que creixia l’afiliació als sindicats i que aquests exercien el seu paper moderador, no solament en la negociació dels salaris, sinó en qüestions de política que beneficiaven a tots. Entre nosaltres, per exemple, sense la força que havien assolit els sindicats clandestins durant el franquisme, no hi hauria hagut “transició”. Va ser la por a la seva capacitat de mobilització la que va obligar els hereus del franquisme a negociar amb els partits d’esquerra (que després es van encarregar, al seu torn, de trair els sindicats… però aquesta és una altra història).

El problema és que des de mitjans dels anys setanta, quan polítics i empresaris es van convèncer que no hi havia cap por d’una subversió revolucionaria de l’ordre establert, es va trencar el pacte que havia mantingut la pau social en aquests anys i va iniciar-se la lluita a mort contra els sindicats: una lluita iniciada per la senyora Thatcher a Anglaterra i pel president Ronald Reagan als Estats Units, però que no van tenir inconvenient a seguir després els seus successors “d’esquerra”, com el famós “trio de la benzina” que van integrar Bill Clinton, Tony Blair i Felipe González, inventors d’un socialisme pasteuritzat.

La lluita ha estat implacable als Estats Units, on es pot considerar que el sindicalisme ha desaparegut de les empreses privades i només segueix entre als treballadors públics (policies, bombers, infermeres, mestres, etc.), ferotgement atacats per polítics conservadors republicans (i abandonats pels demòcrates), que han aconseguit, per exemple, que els votants populars creguin que els treballadors sindicats són uns privilegiats, que gràcies als sindicats que els defensen, tenen un sous millors, unes pensions assegurades i compten amb més seguretat de no ser engegats arbitràriament.

En casos concrets, per exemple, en el que fa referència a l’escola, això serveix per atacar l’ensenyament públic, al·legant que és de mala qualitat, perquè els sindicats impedeixen que s’engegui els mestres dolents, i que el bo són les escoles concertades, o privades, on hi ha directors que poden desfer-se sense cap entrebanc dels professors que els fan nosa (no cal dir que en aquestes condicions resulta molt fàcil assegurar-se de què els mestres no ensenyen coses que facin pensar). I ho dic literalment: l’apartat sobre educació que el Partit Republicà de Texas presenta de cara a les eleccions d’aquest any diu explícitament que s’oposa a que s’ensenyin mètodes de pensament crític que tenen la finalitat de “posar en dubte les creences fixades dels estudiants i minar l’autoritat dels pares”. De pensar pel seu compte, res.

Als Estats Units, al menys, la política d’aniquilació dels sindicalistes és brutal, però no sagnant. A d’altres bandes les coses es fan sense tants miraments. A la Colòmbia del president Uribe, amic estimadíssim dels Estats Units, s’havien assassinat 2.515 dirigents sindicals des de 1986. No ben bé per motius polítics, sinó per fer una “reforma laboral”. La companyia bananera nord-americana Chiquita Brand, per exemple, no va tenir inconvenient de reconèixer en 2007 “que havia pagat i armat grups paramilitars colombians que van assassinar dirigents sindicals, organitzadors socials i treballadors de les seves plantacions”.

Els Estats Units no van condemnar aquestes pràctiques dels seus amics colombians, com no ho fan avui a Hondures, on hi ha tropes nord-americanes que es suposa que s’ocupen de la droga, mentre en els dos anys darrers hi ha hagut al menys 43 assassinats de dirigents sindicals i camperols. No seria lògic, per altra banda, que s’hi oposessin, quan hi ha uns antecedents que justifiquen la seva tolerància. El 20 de setembre de 1995 el senat dels Estats Units va reconèixer el següent: “Hi ha una evidència considerable que en 1981 un esquadró de la mort de l’exèrcit d’Hondures va ser creat amb el coneixement i l’assistència dels Estats Units (…) i va fer una campanya sistemàtica de segrestar, torturar i assassinar suposats subversius, que eren organitzadors sindicals, activistes dels drets humans, periodistes, advocats, estudiants i professors. La majoria d’ells estaven associats a activitats que serien legals a qualsevol democràcia”.

És veritat que estem en moments en què els sindicats fan cada vegada menys por, i són, per tant, menys eficaços en la tasca de moderació de l’onada d’explotació que estem sofrint. Defensar-los vol dir, però, defensar la continuïtat d’uns drets socials que ells són dels pocs a defensar: drets que es van guanyar en dos segles de lluites socials, en les quals van ser molts els que es van jugar la llibertat i la vida, per ells i pels que havien de venir, i que avui ens estan essent arrabassats dia a dia.

No és que jo em faci il·lusions de què puguin recuperar la seva vella força i redreçar el camí que ens porta al desastre. L’enemic aprèn els mètodes dels que se li oposen i acaba aconseguint de neutralitzar-los; però mentre es pugui, la seva resistència ens ajuda a tots. Bé deuen ser importants quan els seus contrincants estan disposats a arribar fins i tot a l’assassinat per liquidar-los.

La gran lliçó que ens caldria aprendre és que cap guany social no ens ha estat mai regalat, sinó que tots s’han aconseguit lluitant. Si la força dels sindicats flaqueja, caldrà que organitzem nous moviments socials que inventin noves formes d’acció per tal d’oposar-nos al desballestament dels nostres drets i d’evitar que ens tornin a portar a un món de senyors i de serfs. Que és per aquest camí que van les coses.

Josep Fontana, La Lamentable, 11/07/12012

 

You must be logged in to post a comment Login